Barcelona-Madrid: on és la decadència?

Dossier Barcelona-Madrid: qui està en decadència? Desplega

2.

“A Madrid no tenen ni idea de la realitat de Barcelona”

3.

“A Madrid hi ha més moviment i llocs on fer xarxa”

Madrid/BarcelonaAra fa tres anys el setmanari The Economist va publicar una àmplia comparativa entre els estats de Califòrnia i Texas als Estats Units i va arribar a la conclusió que representaven dues maneres oposades, però pròsperes, d’afrontar els reptes del futur. A Califòrnia s’apostava per una forta regulació mediambiental, impostos per als rics, un incipient model d’estat del benestar i un model econòmic basat en l’economia del coneixement. En canvi, a Texas les regulacions mediambientals eren mínimes per poder explotar al màxim els jaciments de petroli, els impostos també, i el creixement es concentrava en l’àrea que encerclen les ciutats de Houston, Dallas, Austin i San Antonio. Salvant totes les distàncies, l’ARA proposa fer el mateix amb el model econòmic i social que representen Catalunya i la Comunitat de Madrid, i més en concret les àrees metropolitanes de les seves dues capitals.

La distància tant econòmica com de model de ciutat entre Barcelona i Madrid no ha fet més que créixer els darrers anys. Les xifres demostren que Madrid creix més, el conjunt de la regió ha superat Catalunya en PIB tot i tenir un milió menys d’habitants i, per tant, té una renda per càpita superior, d’entre 4.000 i 5.000 euros més anuals. Al centre de la península es concentren les seus de les principals empreses de l’Íbex-35 i també les seus tant dels ministeris com dels organismes reguladors estatals. En canvi, Barcelona té menys atur que Madrid, millors universitats i escoles de negoci, és un clúster de recerca biomèdica de nivell mundial i té un teixit industrial i empresarial que l’ha convertit en un ecosistema ideal per a start-ups. Això fa que, malgrat els números macro, Barcelona superi Madrid en gairebé tots els rànquings internacionals que mesuren l’atractiu per invertir o viure.

Des del punt de vista polític, els camins són especialment divergents des dels anys 90. A Madrid, excepte en el període de Manuela Carmena a l’Ajuntament (2015-2019), governa la dreta des de mitjans dels 90. Barcelona, en canvi, és la ciutat de la seva mida més d’esquerres d’Europa, i quan va governar la teòrica dreta, CiU, del 2011 al 2015, ho va fer amb el socialdemòcrata Xavier Trias al capdavant. En les darreres eleccions les tres primeres forces (ERC, Barcelona en Comú i PSC) ocupen l’espai progressista de l’espectre polític. A Catalunya els impostos són més alts que la mitjana espanyola (a Madrid no saben què és la taxa de residus, per exemple) i a Barcelona s’ha iniciat una batalla crucial per treure els cotxes i pacificar els carrers, mentre que a la capital espanyola es va fer enrere l’ambiciós pla Madrid Central que havia posat en marxa Carmena. Mentre Madrid s’ha convertit en un paradís de l’escola privada i concertada, a Barcelona, amb una gran tradició històrica de concertada, la pública guanya pes any rere any. A Madrid, les dones tenen moltes dificultats per poder avortar a la pública. A Barcelona, no.

Tot i això, els darrers anys la societat catalana, i la barcelonina en particular, no ha deixat de preguntar-se si, en paral·lel o justament a causa de la puixança de Madrid, Barcelona havia entrat en una dolça però innegable decadència, i amb ella la resta del país. Què diuen les xifres?

Si estàs veient aquest contingut en un dispositiu mòbil, pots trobar en aquest enllaç el gràfic amb la resta de dades.

Catalunya resisteix

"És cert que Madrid ha augmentat el seu pes en el PIB espanyol des dels anys 50, però ha crescut a costa d’altres territoris, no de Catalunya, que és de les poques que ha resistit bé i es manté al voltant del 19%", afirma l’economista Albert Carreras, actual catedràtic de la UPF i que va ser número dos d’Andreu Mas-Colell a la conselleria d’Economia entre el 2011 i el 2016. Un altre economista, Jordi Angusto, assenyala que les xifres poden ser enganyoses per l’anomenat efecte commuting. "Els números de Madrid capital estan inflats perquè molta gent que hi treballa en realitat viu fora de la capital i fins i tot de la comunitat", explica.

Aquests dos economistes assenyalen un factor de caràcter històric: l’obsessió de Madrid per ser més gran, per créixer en volum i superar qualsevol altra ciutat espanyola, sobretot Barcelona. "Jo no en vaig ser conscient fins que en vaig parlar amb molts col·legues que m’ho van assenyalar", afirma Carreras. En efecte, després d’un segle XIX molt igualat, als anys 30 Barcelona supera Madrid en població. La resposta de les autoritats franquistes a finals dels 40 i principis dels 50 va ser multiplicar la població del municipi de Madrid assimilant tots els pobles del voltant: Aravaca, Barajas, Carabanchel, Chamartín, El Pardo, Fuencarral, Hortaleza o Vallecas van ser annexionats en aquesta època, mig segle després que ho fes Barcelona amb el seu entorn, però amb un impacte demogràfic molt menor.

És llavors quan s’obre camí la idea que Madrid ha de ser no només una capital política, com fins llavors, sinó també una capital econòmica. La gran acceleració, però, es produeix després dels Jocs Olímpics del 1992, que havien col·locat Barcelona a l’aparador del món. És en aquell moment quan es comença a invertir en grans proporcions, tant per connectar Madrid amb ella mateixa, amb el metro i les autopistes de circumval·lació, com amb l’exterior, amb l’AVE i Barajas. L’entrada a l’euro fa la resta, segons explica el director de l’Institut d’Estudis Econòmics, Gregorio Izquierdo, un think tank lligat a la CEOE. "L’entrada a l’euro beneficia les economies més obertes, que són Madrid, d'una banda, i el triangle format per Catalunya, Balears i València, de l’altra".

Izquierdo recorda com als anys 80 les polítiques equivocades dels governs municipals i autonòmics madrilenys (ocupats pels socialistes) van estar a punt d’estrangular Madrid. "Com que Madrid havia perdut població als anys 70, es va preveure que ja no creixeria més, i per tant no calien tantes infraestructures. Va ser un greu error que va estar a punt de provocar colls d’ampolla brutals. Fixa’t que quan es va completar la M-30 de seguida es va col·lapsar, i va caler fer la M-40 i la M-50", comenta. Aquí es on entra en joc el concepte que els economistes anomenen "efecte aglomeració", és a dir, el creixement de per si provoca un cercle virtuós: com més gent, més possibilitats de tenir més gent preparada, més interaccions de les quals pot sortir la idea per a un nou negoci i, per tant, més creixement econòmic. Segons dades recopilades per Santiago Montero, Madrid era el 1975 la seu del 25% de grans empreses espanyoles. Vint anys després, el 1995, n'acollia ja el 55%.

Barcelona, potència turística

El cas és que en l’època en què Barcelona es convertia en un destí turístic de primer ordre, Madrid es preparava per fer un gran salt i ser una gran capital de serveis. Mentre Catalunya es concentrava en ser una petita Alemanya en el context ibèric (o un Massachussets, segons el cas), Madrid es disposava a jugar en la lliga de les grans metròpolis del planeta, aquelles que pel sol fet de tenir una mida concreta són pol d’atracció de capital, talent i activitat econòmica. La tesi d’Angusto és que mentre Madrid s’engreixa, Catalunya prospera. "Catalunya ha vist augmentar més que Madrid el producte interior brut per treballador i els salaris, i els catalans tenen una renda disponible per càpita més alta que els madrilenys. Sobretot si es té en compte el cost de la vida relatiu, que és major en el cas d’aquests últims", escrivia en un article a l’ARA que concloïa així: "En definitiva, el sorpasso de Madrid és més de quantitat que de qualitat. O, com deia al títol, el resultat més d’engreixar que de prosperar".

El primer a plantejar el debat sobre els efectes de convertir Madrid en una megalòpoli va ser Pasqual Maragall en aquell cèlebre article publicat el febrer del 2001 –fa, doncs, més de 20 anys– titulat Madrid se’n va. El llavors cap de l’oposició hi afirmava: "Es té la sensació des de la perifèria que Madrid se’n va d’Espanya. Que juga una altra lliga, la lliga mundial de ciutats. [...] Que ja no li interessem". I llançava un advertiment: "Si Madrid se’n va sola per allí, potser un dia es troba que la resta anem junts per una altra banda". Els quatre factors que assenyala Angusto del model Madrid, i que responen a l'efecte capitalitat, són concentració d'estructures públiques, estructura radial de les infraestructures, concentració de capital públic i l'efecte BOE sobre les empreses.

Madrid, xucladora de recursos

La seva teoria és que aquest model és insostenible perquè s’està convertint en una xucladora de recursos de la resta de l’Estat. Carreras també assenyala aquest fenomen. "Per la meva experiència puc afirmar que a Madrid no entenen que no hi vagis quan t’ofereixen una càtedra. Madrid és el destí final de tothom que vol fer carrera a Espanya. Ningú vol quedar-se a Valladolid, Logronyo o fins i tot València. Només catalans i bascos ens hi resistim", explica.

En canvi, per a Izquierdo, que va ser president de l'INE, tot Espanya es beneficia de la puixança de Madrid, i assegura: "De les expansions se'n beneficia el conjunt del territori, és el que se'n diu motors de creixement econòmic. L’economia espanyola està molt interrelacionada, i la prosperitat d’una determinada CCAA beneficia el conjunt. Quan mirem els inputs i outputs per territori, són ficcions comptables, és molt difícil assignar per territoris els fluxos de comerç i capital. Hi ha un efecte desbordament. I la prosperitat de Madrid ha desbordat els límits de la capital i fins i tot de la comunitat".

El debat sobre si la prosperitat de Madrid beneficia o no el conjunt no és purament acadèmic, sinó que té un component ideològic, sobretot pel que fa al model territorial. Per això les crítiques a aquest gegantisme madrileny venen sobretot de la perifèria, en especial de Catalunya i el País Basc, però no només. Un dels darrers grans estudis sobre l’anomenat efecte capital el signa l’IVIE, l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, que conclou que Madrid es beneficia bàsicament de ser el centre del poder polític. Una dada ho il·lustra bé: el 60% de les licitacions del sector públic que s’adjudiquen a empreses espanyoles es fan a empreses amb seu a Madrid. I si es mira l’import dels contractes, el percentatge puja fins al 64,5%. O sigui, que el gran pastís de la contractació pública es reparteix a Madrid i en empreses amb seu a Madrid. Moltes d’elles, a més, provenen de les privatitzacions dels monopolis públics dels anys 90, que també han beneficiat Madrid.

A part d’això, la capital concentra el 30% dels empleats públics estatals, que coincideix que són els de categoria superior i, per tant, amb els sous més elevats. La cursa per ser alt funcionari a Madrid porta a la capital cada any centenars de joves de tot l’Estat, tot i que en algunes especialitats més del 50% dels aspirants són també de la capital. Aquí es marca una diferència molt gran entre Barcelona, una ciutat feta bàsicament per la societat civil i la burgesia local, i Madrid, on el primer gran edifici d’estat projectat per Carles III i executat per Francesco Sabatini el 1769 va ser la seu de la Real Casa de la Duana, seu encara del ministeri d’Hisenda. Aquest va ser el primer dels centenars d'edificis públics de mides gegantines que acullen les institucions de l’Estat i també autonòmiques i municipals. Fins i tot Izquierdo reconeix que a Catalunya hi ha més tradició d’empresa. "Aquí el problema que tenim és que la gent bona vol ser funcionària. En canvi, a Catalunya el millor que hi ha és el teixit empresarial", reconeix.

Ecosistema de 'start-ups'

Barcelona és una capital mediterrània molt singular. En molts rànquings, és l’única ciutat europea que no és capital d’un estat. I aquesta llunyania del poder li ha conferit una idiosincràcia particular i l'ha fet un motor econòmic, segons economistes com Antón Costas. Per Albert Carreras, és veritat que a Barcelona hi ha un medi especialment propici a la creativitat que la beneficia. "Hi ha sectors, com la banca, les energètiques o l’obra pública, que necessiten estar molt a prop del poder. En canvi, a Catalunya hi ha altres sectors més creatius que es troben més còmodes, sobretot els més tecnològics, seguint el model de Califòrnia o Seattle". Això fa que el Financial Times consideri que Catalunya i Barcelona tenen la millor estratègia europea per captar inversió estrangera. És el que defensa Richard Florida, un dels intel·lectuals nord-americans més influents i que ha posat en circulació el concepte de "classe creativa". Segons ell, el futur serà de les ciutats obertes, amb artistes i bohemis, gent trencadora i iconoclasta, que és la que fa avançar el món. I aquí, afirma, Barcelona està molt ben situada.

Més enllà del tòpic de Mariano Rajoy ("los catalanes hacen cosas"), l’economia catalana està orientada a l’exportació i està cada cop més internacionalitzada. El mercat espanyol, que representava a principis del segle XX el 90% del que es venia fora de Catalunya, ara a penes és un terç. Tot i que les episòdiques campanyes contra els productes catalans tenen efecte en mercats com el del cava, hi ha multinacionals com Grifols, Cellnex o Fluidra que són immunes als boicots. La cursa espanyola per fabricar la vacuna contra el covid la va guanyar Hipra, una empresa dedicada al sector veterinari ubicada al petit poble d’Amer, a prop de Girona, el poble de Carles Puigdemont. I a Barcelona s'han creat unicorns (start-ups que valen més de 1.000 milions) com Glovo, eDreams, Travelpark o Wallbox.

Ara bé, Madrid s’ha especialitzat en els darrers temps en atreure patrimonis elevats amb una política fiscal molt criticada per la resta de comunitats autònomes. És el que s’anomena dumping fiscal. La Comunitat de Madrid és l’única que ha bonificat totalment aquest impost, de manera que es paga zero. A Catalunya es paga més o menys igual que a la resta de territoris, però és de llarg el que més recapta, el 39% del total, perquè aquí hi ha més rics i a l’altre lloc on n’hi ha, Madrid, no es paga. Així, per exemple, un contribuent que tingui un patrimoni de 15 milions d’euros paga zero a Madrid i prop de 300.000 euros anuals a Catalunya.

'Dumping' fiscal

El resultat és que hi ha persones amb un alt patrimoni que es traslladen a la capital per pagar menys. "No tant catalans com d’altres autonomies", assenyala la secretària d’Hisenda, Marta Espasa. "El dumping fiscal funciona i és perillós", puntualitza Angusto, que avisa que d'aquesta manera Madrid detreu bases fiscals d'altres territoris. En canvi, Gregorio Izquierdo nega que Madrid sigui cap paradís fiscal. "És absurd dir això quan els madrilenys són els que paguen més impostos per càpita, el que té és una fiscalitat més intel·ligent, i ha tret un impost que provocava una distorsió", explica. "La recaptació per càpita és enganyosa perquè allà es concentren els grans patrimonis i els grans sous de l’administració pública i el sector privat", avisa Angusto.

En efecte, consultant l’informe Panorama de la fiscalidad autonómica y foral 2021, del Consell General d’Economistes, es pot comprovar que a Madrid els contribuents que ingressen més de 100.000 euros són els que menys IRPF paguen. I en la resta només està per sota de les hisendes forals. Un sou de 30.000 euros paga 300 euros menys a l’any a Madrid. Però un de 300.000 se n’estalvia 10.000.

Tornem a l’inici. Qui se'n surt millor? La conclusió és que la competència entre Madrid i Barcelona no es fa en igualtat de condicions. Per tant, no té gaire sentit confrontar números sense més ni menys, perquè en qüestió de volum sempre guanyarà la capital de l’Estat. La pregunta és si Barcelona i Catalunya, que suporten un dèficit fiscal i d’infraestructures tan elevat i tenen al costat un pol d’atracció de capitals tan potent com Madrid, se’n surten. I la resposta és que, malgrat els eterns debats sobre la decadència catalana, els rànquings i les xifres a nivell més qualitatiu ens diuen que sí, que Barcelona continua fent el seu camí. Un camí que, d'altra banda, és cada cop més diferent del de Madrid.