Barcelona-Itàlia, la ruta del gas que la guerra ha accelerat
La capital catalana capta interès per la planta regasificadora que té i la possibilitat que un gasoducte marí la connecti amb el país veí
MADRIDEspanya i Itàlia són els dos únics països de la Unió Europea que tenen un gasoducte que els connecta amb Algèria, però en un moment en què Rússia colla l'enviament d'aquest combustible aquests dos països europeus han començat a mirar-se entre ells. En concret, ho fan el Port de Barcelona i les ciutats de Livorno, Panigaglia i Porto Levante, a prop de Venècia, i les plantes de regasificació de gas natural liquat (GNL) que tenen totes quatre localitats.
Durant els primers sis mesos de l’any han sortit de la planta de Barcelona fins a 37.000 tones de GNL. Els principals enviaments es fan, precisament, a Itàlia i, en menor grau, a Gibraltar, França i Suècia, segons expliquen des del Port de Barcelona a l'ARA. Si bé no es tracta d’uns enviaments de GNL gaire elevats –cal tenir en compte que Espanya no és un país productor de gas i, per tant, surt molt menys GNL del que arriba–, arran de la guerra a Ucraïna i la disminució del subministrament de gas rus el govern espanyol, de bracet amb el sector, explora com pot ampliar el seu paper com a proveïdor d'Europa.
Aquí, el paper de les plantes de regasificació és particular. A diferència dels gasoductes, aquestes no han estat pensades per enviar combustible, sinó com una infraestructura per rebre i desar gas. Com que Espanya té tanta capacitat de regasificació –el 40% de tota la Unió Europea gràcies a les seves sis plantes–, ara la idea és augmentar el trànsit de vaixells metaners que arriben a les plantes, com ara la de Barcelona, procedents de països productors per descarregar el GNL i, després, reexportar-lo a altres països europeus.
En aquests moments s’està posant a disposició d'Itàlia GNL provinent d’Espanya a través d’un servei llançadora, és a dir, de vaixells metaners que surten d’una de les plantes de regasificació del Mediterrani, segons explica una font coneixedora de l’operació a l’ARA. La mateixa font afegeix que es tracta d’un vaixell metaner al mes. I aquí entra en joc la planta de regasificació de Barcelona: “No només és un tema de capacitat, sinó també de logística i proximitat amb Itàlia”.
La planta de regasificació de Barcelona és la que té més capacitat de l'Estat per a emmagatzemar GNL (760.000 metres cúbics segons dades d'Enagás) i ha vist créixer els primers sis mesos de l'any un 144% l’arribada de GNL procedent dels Estats Units (és el 35% del total). El segon mercat és Qatar (18%), seguit de Nigèria (17%).
Més GNL a Itàlia
De les tres plantes de regasificació de GNL amb què compta el país veí, la planta de l'Adriàtic està funcionant gairebé al 100%. Ara bé, tant la planta de Panigaglia com la de Livorno, més petites, poden rebre més combustible i són la destinació final d'aquest servei llançadora. En aquests moments, la primera s'està utilitzant al voltant del 55% de la seva capacitat, mentre que la planta de Livorno funciona al 60%. Amb l'esclat de la guerra a Ucraïna, la capacitat d'importació de les dues plantes més petites s'ha incrementat i ha impulsat la mitjana de regasificació del país fins als 13,2 TWh/mes, que equivalen a 14.000 milions de metres cúbics de gas natural l'any, segons dades del sector a les quals ha tingut accés l'ARA. El nivell s'aproxima molt a la capacitat de regasificació total del conjunt de les tres plantes amb què compta Itàlia: 16 TWh/mes (17.000 milions de metres cúbics de gas natural l'any). Si s'utilitzessin les tres plantes al 100%, es podrien descarregar 2,8 TWh/mes addicionals (3 bcm addicionals l'any). Tenint en compte que les plantes disponibles són les de Panigaglia i Livorno, que només poden rebre vaixells mitjans, això equivaldria a 6 vaixells mitjans (70.000 metres cúbics de GNL) al mes, o 72 l'any.
Amb tot, cal tenir en compte que la planta de Barcelona no pot reexportar tot el gas que li arriba perquè la seva lògica és la de ser un punt d'aprovisionament per a Espanya. De fet, l'objectiu del govern espanyol és que les plantes de regasificació estiguin al 80% de cara a l'hivern. Per ara, la de Barcelona està al 81%, segons les últimes dades d'Enagás. Cal tenir en compte, però, que aquests nivells fluctuen molt en comparació amb els magatzems subterranis (estan al 78%) perquè l'entrada i sortida de gas és diària.
Un futur gasoducte
Enagás va incloure en el seu pla estratègic fins al 2030 un futur gasoducte marítim que connectaria Barcelona amb Itàlia, en concret amb el port de Livorno. Una idea que el govern espanyol, l'italià i el sector veuen amb bons ulls. Fins i tot Europa ho preveu en el seu pla d'inversions RepowerEU per ampliar les interconnexions en matèria energètica. "Pot funcionar per poder dur els recursos del sud del Mediterrani al nord d'Europa", ha defensat el primer executiu d'Enagás, Arturo Gonzalo Aizpiri. La infraestructura comptaria amb el gruix de la inversió que l'empresa preveu fins al 2030 (1.980 milions d'euros) per a tres grans projectes d'interconnexions: el tub cap a Itàlia, millorar la connexió pirinenca amb França i la de Portugal, amb qui Espanya comparteix gasoducte.
Per abastir Europa, l'altra possibilitat estrella de l'executiu espanyol és la d'ampliar la capacitat tècnica dels gasoductes que connecten la península Ibèrica amb França. Fonts del sector confirmen a l'ARA que ja fa dies que Enagás treballa amb l'operadora francesa simulant increments de gas a través dels gasoductes de Navarra i el País Basc i les primeres estimacions apunten que es podria incrementar fins a un 18% el gas que s'hi exporta.
