Bankia va amagar 6.700 milions d'euros de pèrdues per sortir a borsa

MadridEls pèrits judicials Víctor Sánchez i Antonio Busquets -inspectors del Banc d’Espanya- sostenen en els seus informes definitius al jutge Fernando Andreu que la fallida del grup BFA-Bankia era coneguda, abans de sortir a borsa, pels administradors, els auditors, valoradors, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i el Banc d’Espanya.

La meitat dels 15.000 milions d’euros amb què va néixer el grup inicial de set caixes (entre elles la catalana Laietana) el 2010 es va consumir a cap de sis mesos (desembre de 2010) carregant les pèrdues a les reserves en contra del Codi de Comerç, segons els informes; la pèrdua de l’altra meitat es va evidenciar en la sortida a borsa, en oferir per tres euros el que segons els balanços en valia 15.

Aquesta pèrdua, de prop de 10.000 milions, es va ocultar amb el suport de l’auditor Deloitte. Les valoracions d’actius i passius va ser responsabilitat de la societat Analistes Financers Internacionals (AFI) i tot plegat es va fer amb l’aprovació de la CNMV i el silenci còmplice del Banc d’Espanya. Només l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC) ha sancionat Deloitte i el seu soci Francisco Celma.

Els pèrits no es limiten a analitzar la sortida a borsa de Bankia. També entren a fons en la política de sanejament que havia costat, a meitats de 2012, a través d’un rescat europeu fet a mida, al voltant de 46.000 milions d’euros. Es tracta de la suma entre la recapitalització (23.475 milions) i 23.000 milions a través de la venda d’actius a la Sareb, el banc dolent.

I assenyalen que els nous comptes de Bankia reformulats per l’equip designat pel govern del Partit Popular després de la destitució sumària de l’exvicepresident i exdirector gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Rodrigo Rato, són “inexplicables, sorprenents i contraris a la normativa nacional i internacional, ja que cap entitat espanyola va reformular els seus comptes a causa de la crisi, ni dels decrets del ministre Luis de Guindos ni dels informes de l’FMI”. Els pèrits citen la violació del Codi de Comerç, del Pla General de Comptabilitat i la normativa europea.

Els pèrits aporten xifres de les quals es dedueix que potser l’equip gestor de José Ignacio Goirigolzarri va rebre més ajudes de les que necessitava. El forat patrimonial arribaria a 18.000 milions d’euros i els gestors van demanar i obtenir gairebé 24.000 milions d’euros. A més, la venda d’actius a la Sareb es va elevar a 23.000 milions, als quals cal afegir quasi 7.000 milions d’actius fiscals diferits.

Què va passar realment? ¿Bankia va caure per la Gran Crisi, per la doble recessió de l’economia espanyola?

Els pèrits diuen, rotundament, que no és així. La morositat derivada de la política d’expansió creditícia de l’època de Miguel Blesa es remunta al període 2003-2010. I els seus estralls van aflorar abans de la sortida a borsa. Els pèrits assenyalen que els inspectors del Banc d’Espanya van documentar aquesta situació sense que la direcció de Jaime Caruana i Miguel Ángel Ordoñez reaccionessin per frenar el deteriorament. En canvi, la política de Fernández Ordoñez, les anomenades “fusions fredes”, va actuar com una fugida endavant amb l’esperança d’un canvi de cicle. La bola de neu, com s’ensenya als inspectors, va créixer de forma exponencial. Crida l’atenció que l’Estat injectés fons públics sense exigir canvis de gestors.

La sortida a borsa de Bankia, doncs, va ser la cierereta que va coronar l’operació d’encobriment. L’entitat ja estava en fallida abans de sortir a borsa. Els pèrits diuen que els auditors i la CNMV no van vetllar per la protecció eficaç dels inversors.

Però aquest encobriment, que va fracassar i va obligar el govern de Rajoy a demanar, sota pressió del BCE, un rescat a mida el juliol de 2012, ha continuat, segons el relat dels pèrits.

¿En què ha consistit aquesta nova maniobra?

En el vèrtex hi ha l’actual subgovernador, Fernando Restoy, que era durant la sortida a borsa de Bankia la màxima autoritat de la CNMV. Més tard, va passar a ser subgovernador del Banc d’Espanya i com a tal president del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), l’òrgan de resolució bancària de la crisi bancària espanyola.

Restoy va autoritzar des de la CNMV el fullet de la sortida a borsa i no va practicar, segons els pèrits, la diligència deguda per protegir els inversors, especialment els minoristes. I des del FROB, segons el relat, va intentar desqualificar els dos informes pericials de novembre del 2014.

L’ardit de Restoy, que van recollir informes d’altres pèrits de part, alguns pagats amb diners de l’Estat, va consistir a acusar-los de no tenir en compte l’existència de provisions “no assignades” en el balanç de Bankia.

Els pèrits demostren que aquestes provisions són una falsedat. I per fer-ho es basen en els balanços i comptes de resultats. I per rematar-ho, aporten un informe de la direcció de Regulació del Banc d’Espanya, segons el qual si aquestes provisions existissin “estarien mancades de transcendència patrimonial, econòmica i financera”. És el MacGuffin de Restoy, és a dir, aquell recurs de suspens que Hitchcock feia servir per fer avançar la trama que no tenia rellevància.

Els informes no passen per alt operacions “mancades de racionalitat econòmica” a Bancaja. Irromp en escena Esperanza Aguirre, que recomana a Rato rebre l’aleshores alcalde de Gandia, Arturo Torró Chisbert, per desllorigar operacions de crèdit denegades. El grup Torró apareix a la trama Gürtel.

També operacions com l’apropiació, sense autorització, de fons de pensions per part del secretari del consell d’administració Miguel Crespo (169.967 euros); Luis Maldonado, director general adjunt a la presidència (184.863) i Pedro Vázquez, director general de mitjans (197.773). Davant l’evidència van tornar els diners. Els serveis jurídics del regulador van considerar insuficients els fets per iniciar un expedient sancionador.

Un dels pèrits, Víctor Sánchez, compleix des d’ahir serveis per al Banc Central Europeu a la seva seu de Frankfurt. Potser hauria d’informar a Danièle Nouy, reponsable de supervisió, i a Mario Draghi, president, sobre la veritat del cas Bankia.