El 'Joc del calamar' de la banca espanyola

BarcelonaUn important banquer feia fa uns anys un exercici de sinceritat en una conversa privada: “L’any 2012 probablement no hi havia cap banc espanyol que no estigués en fallida”. Es referia en aquests termes a la duríssima situació en què es va trobar el sector financer espanyol en el moment en què va esclatar la crisi de Lehman Brothers. 

El cert és que des de principis de segle, l’economia espanyola havia surfejat una onada d’eufòria immobiliària. Entre la ciutadania va arrelar la idea que els pisos mai no baixarien de preu, i que comprar pisos seria sempre una bona idea. Els nivells d’endeutament privat es van disparar, ni reguladors ni governs no ho van saber veure i els bancs es van beneficiar de la situació inflant els seus comptes de resultats a base d’hipoteques. De fet, l’històric 2022 que la banca deixa enrere és el segon millor any de sempre; el millor, ho han endevinat, va ser el 2007, just abans que l’economia amenacés d’esfondrar-se. (Val a dir que la hisenda pública, gràcies a l’impost de transmissions patrimonials i també a l’impost d’actes jurídics documentats també va trobar en la compra embogida d’immobles la seva gallina dels ous d’or.)

El cercle infernal es va iniciar aleshores: l’economia es va aturar i l’atur es va disparar, moltes famílies van incórrer en l’impagament de préstecs i això va portar la banca al límit de la resistència, cosa que va fer que no pogués prestar diners, un fet que va fer que moltes empreses haguessin de tancar per situacions financeres perfectament gestionables en un moment diferent, i això redoblava l’atur i retroalimentava la roda. 

El sector financer, que és el cor que fa bategar diners pel sistema econòmic, es va veure al caire del desastre. La recepta que el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i l’FMI van prescriure als bancs era clara: desprendre’s dels actius tòxics (venent-los a fons o aprofitant la creació del banc dolent, la Sareb) i anar a ports segurs. Aquesta expressió nàutica feia referència a la necessitat de buscar fusions amb altres entitats per allunyar la possibilitat d’una fallida que hauria pogut ensorrar tota la resta del sistema financer pel risc de contagi i l’efecte dòmino que es produeix en aquests casos. 

El cert és que el dia que Lehman Brothers va caure, a Espanya hi havia 62 entitats, i avui dia n’hi ha la meitat, però només 9 de grans (vegeu gràfic). ¿Quins són els bancs que han desaparegut? L’enumeració ha de començar forçosament per les caixes d’estalvi. Aquestes entitats, que no tenien accionistes, tenien per la seva naturalesa un problema d’origen a l’hora de reforçar els seus balanços en moments de crisi. A més, la història financera recent ha deixat sagnants exemples de com de mal gestionades havien estat, amb problemes de governança, de controls interns i de gestió. També van arribar les últimes a l’eufòria de les hipoteques i per això sovint es van quedar els clients de més risc. Tot plegat va fer que fossin les més afectades i l’ecosistema financer català n’és la millor prova. A Catalunya hi havia 10 caixes d’estalvi, reconegudes per la seva obra social i cultural. De totes elles només una, CaixaBank, va sobreviure a la gran crisi del sector, com va sobreviure la seva obra social, i ho va fer amb un canvi de forma jurídica i ja convertida en banc. Les altres no van tenir aquesta sort. 

El BBVA, “un port segur”

El BBVA, una entitat que històricament havia tingut una presència discreta a Catalunya en comparació amb la seva enorme força a Espanya i a la seva presència en altres països, va ser el gran beneficiat de la situació. Sis antigues caixes van acabar sota el seu perímetre: les tres que estaven a Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu), adquirit per un euro l’any 2012, i les tres de CatalunyaCaixa (Catalunya, Tarragona i Manresa), que es va quedar el 2014 per prop de 600 milions d’euros. Pel que fa a Caixa Penedès, va quedar-se-la el Banc Sabadell el 2012 per 337 milions, que van acabar sent 183. CaixaBank es va quedar amb Caixa Girona (2010) i més recentment es va menjar Bankia, a la qual s’havia adherit Caixa Penedès des de la seva constitució. 

Aquesta desaparició de caixes d’estalvi ha tingut una víctima clara: en una dècada, les fundacions de les antigues caixes d’estalvi han invertit 584 milions a Catalunya, amb una mitjana anual de 58,4 milions, quan l’últim any abans de la crisi, el 2008, el pressupost d’aquestes caixes era de 133 milions d’euros, en un recompte que exclou la Fundació La Caixa. 

Les alertes de competència

Si el BCE ha insistit en les fusions és per tenir entitats més sòlides i preparades per resistir en cas de crisis com la del covid. La lògica econòmica era senzilla: una entitat gran sumava la majoria de clients de la petita (normalment s’hi queden més del 90%, després d’una fusió) i després de retallar plantilla i tancar oficines, el banc resultant era molt més rendible. Això ha deixat un panorama amb quatre grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank i Banc Sabadell). Després hi ha el que en el sector es coneixia com els set nans: Bankinter, Unicaja, Kutxabank, Ibercaja, Abanca, BMN i Liberbank. Però hi ha una excepció: Unicaja i Liberbank es van fusionar el 2021, i els set nans són sis. 

¿S’ha acabat aquí, la roda? Al sector creuen que no. Les fortes exigències de capital i reguladores que imposa Frankfurt dificulten molt la vida als més petits i els tambors de fusió segueixen sonant. De fet, tal com va explicar l’ARA, el mateix Banc Sabadell s’està plantejant l’adquisició d’Unicaja. 

¿Això és bo per als ciutadans? D’una banda, és evident que els bancs són més sòlids i sans que no pas el 2008, i això beneficia tothom. De l’altra, les entitats de defensa de la competència avisen que, com qualsevol oligopoli, l’escassetat de jugadors va en detriment del consumidor per una qüestió de preus. L’exemple més recent s’ha vist amb els dipòsits: la banca espanyola està lluny de l’europea en remuneració als estalviadors.