La frase que va costar-li a Credit Suisse 68.300 milions d'euros en dipòsits

BarcelonaA l'obituari de Credit Suisse, la històrica entitat suïssa que va fer fallida a finals de març, hi tindrà un lloc destacat Ammar al-Khudairy, que abans de l'enfonsament era president del Banc Nacional Saudita, el principal accionista de Credit Suisse. Al-Khudairy va ser destituït de manera fulminant el 27 de març, assenyalat com a gran culpable de la caiguda de l'entitat helvètica després d'haver dit que l'entitat saudita no aportaria més capital al banc suís. Pel moment que ho va dir, en plena tempesta bancària als Estats Units pels problemes de Silicon Valley Bank, se'l considera el gran responsable que hi hagués un esclat de pànic al voltant del Credit Suisse, que el dia de les declaracions del banquer saudita va caure un 24% en borsa.

La caiguda entitat ha volgut fer públic aquest dilluns a quant va pujar la retirada de dipòsits que va patir durant els tres primers mesos de l'any: la xifra puja a 67.000 milions de francs suïssos (68.300 milions d'euros). Això equival a uns 758 milions d'euros cada dia. El banc no precisa per setmanes com va anar aquesta fuita de capitals i ha reconegut que l'hemorràgia va ser significativa durant la segona quinzena de març i especialment intensa "en els dies immediatament anteriors i posteriors a l'anunci de la fusió". Es va estabilitzar posteriorment a nivells molt més baixos que ara com ara encara no s'han revertit.

Credit Suisse va poder salvar-se després d'una fusió d'urgència orquestrada per les autoritats del país, per la qual UBS, el seu històric rival, va adquirir-lo per 3.000 milions d'euros. L'operació va ser polèmica perquè va protegir abans alguns accionistes que no pas els tenidors de deute del banc, els bonistes, en una decisió que subverteix la normativa vigent a la major part del món.

Credit Suisse, que està ultimant la seva absorció, ha anunciat aquest dilluns un benefici de 12.673 milions d'euros (davant els 278 milions de pèrdues de l'any passat) gràcies a l'efecte de l'amortització dels bons de capital addicional que li va imposar el regulador suís.

Una hemorràgia tres vegades la del Popular

Els bancs que pateixen una fuga de dipòsits es poden veure abocats al seu tancament. En primer lloc, perquè part dels dipòsits dels clients constitueixen el capital base amb què operen i que els exigeixen els reguladors. En segon lloc, perquè són aquests diners els que inverteixen per mirar de fer negoci.

Quan un banc es veu en el blanc dels dubtes de l'opinió pública corre el risc que un client en retiri els seus estalvis per por de perdre'ls i que ho expliqui a familiars, amics i coneguts, que poden imitar-lo. Aquests comportaments, encara que siguin immotivats, poden arribar a enfonsar un banc en qüestió d'hores. Aquest fenomen de retirada massiva de dipòsits és el que es coneix com a pànic bancari i és el que va afectar el SVB i les altres entitats intervingudes als EUA.

La fuita de 67.000 milions que va patir Credit Suisse és certament letal. Cal pensar en el cas del Banco Popular, que va caure el maig del 2017 després de patir fugues de dipòsits per 18.000 milions; la de l'entitat helvètica va ser 3,7 vegades més gran. Pel que fa a la fuga de dipòsits orquestrada pel govern del PP i diverses grans administracions i empreses de l'Íbex-35 com a resposta a l'1-O que van patir CaixaBank i el Banc Sabadell, mai hi ha hagut una xifra clara: alguns mitjans parlaven de xifres d'entre 6.000 i 9.000 milions, però l'ARA va poder saber que només el Sabadell (tres cops més petit) havia vist com li marxaven fins a 12.000 milions en pocs dies.