Criteria i l'Estat, societat il·limitada

Barcelona“¿Tu saps el que suposa tenir l’Estat en un 17% al capital de la teva empresa?” Un important directiu català s’exclamava així quan mirava d’explicar l’enorme força que tindria el govern espanyol a CaixaBank, la principal empresa de Catalunya, després de l’absorció de Bankia, que va fer que el FROB passés a ser el segon màxim accionista per darrere de La Caixa, que té gairebé un 32%. “L’Estat manarà i influirà molt”, afirmava aquesta mateixa veu. Tres anys després, la previsió d’aquell directiu queda confirmada només en part: l’Estat, en efecte, té un enorme pes a CaixaBank. Però la influència del govern espanyol en el principal grup català no ha arribat per la via de la imposició, sinó de la mà d’una entente cordiale que en les darreres setmanes ha estat més visible que mai.

La sorprenent irrupció del fons àrab STC a Telefónica va ser el primer exponent: mentre l’Estat advertia que es tractava d’una companyia estratègica i posava mala cara a una operació que ha causat el seu històric retorn a la companyia amb, de moment, un 5% que ha d’acabar sent un 10% d’accions, Criteria reforçava la seva posició a la teleco espanyola fins a assolir el 5%. Tot plegat per conformar un nucli dur espanyol al qual se sumen el BBVA (4,8%) i CaixaBank mateix (2,5%), i amb el qual es blinda el control d’una companyia estratègica. Cal recordar que el president de Telefónica és José María Álvarez-Pallete, una de les persones més properes a Isidre Fainé, president de La Caixa i històric vicepresident de Telefónica. 

De Talgo a Naturgy

Si l’Estat i Criteria han jugat al mateix equip a Telefónica, el mateix es pot dir de la situació a Naturgy. Criteria es trobava en la difícil situació que dos dels grans fons que tenia a l’accionariat de la gasista (GIP i CVC) volien sortir per fer caixa. I per substituir-los, l’aposta és TAQA, un gran grup energètic dels Emirats Àrabs que, via opa amistosa, podria obtenir ni més ni menys que un 41% d’accions. Mai a la història recent de la companyia catalana, hereva de Catalana de Gas i Gas Natural, un accionista ha tingut més pes que Criteria, fet que ara es podria donar. Però, contràriament al que ha passat aTelefónica, l’Estat no s’ha mostrat hostil al moviment. El govern s’ha limitat a dir que està al corrent de les negociacions entre Criteria i Abu Dhabi i, tímidament, ha dit que no exclou la possibilitat d’entrar a l’accionariat de la gasista. Val a dir que El Confidencial advertia aquesta setmana que les relacions entre Algèria, principal proveïdor de gas natural d’Espanya, i els Emirats Àrabs estan deteriorades i que el moviment pot comportar malestar. 

Aquesta manca de bel·ligerància amb TAQA xoca amb l’actitud dura del govern en el cas de l’opa hongaresa sobre Talgo, on segons ha confirmat l’ARA, la Moncloa ha sondejat Criteria per fer una contraopa. Cal recordar que l’alternativa que plantejava Naturgy a una situació com la que viu ara, havent de buscar fons inversors a l’estranger, era el projecte Géminis, plantejat pel seu president, Francisco Reynés, que volia escindir la companyia entre negoci regulat i no regulat, en una jugada similar a la que va fer en el seu dia amb Abertis i Cellnex. Però aleshores el govern, i especialment la vicepresidenta de Transició Ecològica, Teresa Ribera, s’hi van oposar. 

Una relació més enllà dels partits

Fonts coneixedores expliquen que la relació personal entre Fainé, president de La Caixa i de Criteria, i Pedro Sánchez, president de l’executiu espanyol, és “estreta” i que no ha d’estranyar que “vagin de bracet en tot”. De fet, Fainé va ser el primer empresari amb qui Sánchez es va reunir en arrencar aquesta legislatura. “Hi ha sintonia, però no és nou; La Caixa sempre ha apostat per empreses de perfil estratègic, en mercats regulats o de col·laboració público-privada, cosa que l’ha portat a tenir molta relació amb els diferents governs”, expliquen fonts empresarials. 

Cal recordar que Fainé té una llegendària habilitat per entendre’s amb polítics i administracions de tots els colors. Exemples sonats d’això van ser el canvi de la llei financera i la llei catalana de caixes l’any 2002, que va precipitar l’adeu de Josep Vilarasau, el seu predecessor com a president de La Caixa, al càrrec de més influència que hi ha a Catalunya. En aquella operació hi van tenir un paper Rodrigo Rato, aleshores vicepresident econòmic del govern del PP, i Artur Mas, conseller en cap per part de CiU a la Generalitat. També cal recordar el decret Guindos, que va possibilitar que CaixaBank –i la pràctica totalitat de les empreses de la galàxia de La Caixa– poguessin abandonar Catalunya després de l’1-O sense passar per junta d’accionistes. Aquest decret va ser negociat entre Fainé i Rajoy, l’últim president del PP, de manera directa. 

Un equip ‘PSOE friendly’

Però, segurament, La Caixa estaria igual de ben relacionada amb el govern encara que fos d’un altre color: “Si ara tinguéssim Feijóo a la Moncloa, la relació seria igual de bona”, expliquen fonts empresarials. “Però Fainé hauria optat per un equip més PP friendly”, afegeix aquesta veu, que recorda figures influents a La Caixa com Juan José López Burniol i molt especialment Àngel Simón, recentment nomenat conseller delegat de Criteria, molt propers al PSOE. 

De fet, les relacions són tan bones que als despatxos de poder madrilenys ja s’assumeix que després de CaixaBank, Telefónica i Naturgy, l’Estat i La Caixa poden tornar a col·laborar en una altra empresa estratègica. Especulen, en aquest cas, amb el grup Prisa, propietari del diari El País o de la Cadena Ser.