El BBVA i Catalunya: història d’un amor impossible

BarcelonaEl 1984 va ser un any bixest, i justament en un dia tan insòlit com és el 29 de febrer el consell del Banco Vizcaya va adoptar una no menys insòlita decisió: fer-se amb la propietat de la Banca Catalana. L’entitat, fundada per Jordi Pujol i que tindria en escac el després president de la Generalitat per presumpta apropiació indeguda, passava així a mans basques. Era el primer peu de Neguri al sistema financer català. Anys després el Bilbao es menjaria el Vizcaya i Catalunya s’aniria acostumant a les sigles BBV. L’efemèride ha cobrat importància aquests dies, quan amb l’oferta, primer, i l'opa, després, del BBVA sobre el Banc Sabadell s'ha escrit l’últim capítol de la passió de la banca biscaïna per les entitats catalanes. 

El cert és que l’entitat d’origen biscaí és la segona amb més presència a Catalunya, amb una quota que depassa el 25%, condició a la qual va arribar després de menjar-se el 2012 Unnim (que agrupava les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa, en una subhasta que es va endur posant un euro) i sobretot CatalunyaCaixa (que englobava les caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa). Aquesta última subhasta va tenir més història: “Dos dies abans, s’ho quedava el Santander”, recorda un directiu que ho va viure. “Però Francisco González [l’aleshores president del BBVA] a ultimíssima hora va millorar l’oferta i s’ho va endur”, afegeix. Aquell resultat va generar sorpresa, perquè l’oferta del banc blau no era especialment generosa (uns 1.165 milions per una entitat que aplegava unes 700 oficines i l’11,5% dels dipòsits de Catalunya) i sobretot pel paper del Santander, de qui tothom esperava una oferta important per créixer en una comunitat on sempre ha estat residual i que era la de més puixança econòmica d’Espanya. 

Al BBVA aquest factor el tenien clar des de l’esclat de la crisi del 2008, en un context en què el Banc d’Espanya va començar a pressionar de valent els grans bancs perquè evitessin un daltabaix menjant-se unes caixes pràcticament en fallida per la seva mala gestió i elevadíssima exposició al totxo. “En vam començar a parlar seriosament entre aquell any i el 2009, i al comitè de direcció no hi havia cap discussió: on hi havia els diners i l’activitat era a Catalunya”. 

Hi ha dubtes de per què el BBVA va trigar tant a creure’s de veritat el mercat català. “Pedro Fontana va ser president de Banca Catalana [entre el 1994 i el 1999] i era molt conscient de les fortaleses que tenia l’economia aquí”, diu un banquer de l’època que demana l’anonimat. Ironies del destí, Fontana és avui membre del consell d'administració del Sabadell i un dels 13 que va votar en contra de l'operació amb el BBVA. Altres veus són més crítiques amb el banc biscaí: “El BBVA va fer la viu-viu molt de temps, amb poc èxit i poc interès en Catalunya”, explica un altre directiu que ho va viure de prop. “I van guanyar la subhasta al Santander per poquíssim, jo no diria que tinguessin gens d'interès per aquest mercat o que consideressin Catalunya una zona estratègica”.

El cert és que aquelles dues operacions es van fer i van deixar sota el paraigua del BBVA sis de les deu antigues caixes catalanes. El Sabadell en té una altra (Penedès) i CaixaBank tres més: la mateixa Caixa, la de Girona i també Laietana, que estava integrada dins de Bankia. A més d'aquella forta aposta econòmica, el BBVA ha jugat la carta de les fundacions de les caixes que es va quedar per establir lligams amb la societat civil i el món sociocultural català. 

Amb tot, ha estat insuficient. 

Un amor no correspost

“No se’ns ha vist mai com un banc d’aquí, no parem de sentir que el BBVA no és català quan el 30% del nostre negoci a Espanya el tenim aquí”, es lamenta un directiu que va viure de prop el creixement del banc blau al Principat. "I ara el Banc Sabadell és molt català, però té la seu a Alacant i el consell decisiu de l'altre dia el va fer a Madrid", afegeix la mateixa veu.

Aquesta distància emocional potser també s’explica per factors laborals. Totes les fusions impliquen retallades, i de fet se sustenten sobre un principi: que l’entitat compradora es queda tots els clients de la comprada i els atén amb només una part dels empleats. És per això que sempre en una fusió hi ha retallades de plantilla, que en el sector financer acostumen a ser poc traumàtiques i a base de prejubilacions i baixes voluntàries. Malgrat això, aquestes operacions són vistes amb recel, i la història ho explica. 

“Quan el BBVA va comprar CatalunyaCaixa es va fer un ERO que ens va afectar exclusivament a nosaltres, els serveis centrals van quedar trinxats”, expliquen els representants dels treballadors que ho van viure. “Gent amb moltíssima preparació va passar de fer anàlisis d’operacions de grans empreses a treballar al taulell d’una oficina bancària”, rememoren, i apunten que només es va fer l’excepció del departament de comerç electrònic de l’antiga fusió de caixes, “que tenia una quota de mercat espectacular”. En aquella retallada van caure 1.557 treballadors, i els que es van quedar van tenir un difícil repte: el nou sistema informàtic –que va ser durant molt de temps un malson per als treballadors– i l’exigència comercial d’un banc molt més agressiu que les antigues caixes a l’hora de vendre productes. “Allò va ser traumàtic per a la gent”, rememora una altra representant dels treballadors. 

Pel camí, el BBVA va anar acabant amb les diferents marques adquirides i també va aixecar polèmica pel fet que no feia servir el català en les comunicacions internes. “Absolutament tota la relació entre els treballadors i l'empresa s’ha de fer en castellà, una altra cosa és que als clients sí que s’hi adrecen en castellà i en català”, afegeix aquesta veu.

Sigui com sigui, la realitat és tossuda: quatre dècades després, la relació sentimental entre el BBVA i Catalunya segueix estant clarament desequilibrada entre una part que ho vol tot i una altra que no ho ha acabat de veure mai clar.