La banca torna a la trinxera

Barcelona“De moment aguantem, però si el 2019 no hi ha pujada de tipus: «Houston, tenim un problema»”. La frase la va pronunciar en privat el president d’un banc de l’Íbex-35. Era el 2016 i, ara ja en ple 2019, l’anhelat encariment del diner que ha de dictar el BCE no arriba. I aquesta situació ha desencadenat una sèrie de decisions que recorden els dies no tan llunyans en què el conjunt de la banca espanyola es va veure a centímetres de l’abisme.

Els fenòmens més visibles del mal moment que viuen els bancs espanyols són els acomiadaments en forma d’EROs que han presentat dos dels grans bancs que hi ha a Espanya: el Santander, l’entitat més gran, i CaixaBank, la que té més presència en banca minorista. En l’últim cas, l’entitat catalana fa setmanes que negocia un ERO que afecta en principi 2.157 treballadors i que vol modificar també les condicions laborals. Els sindicats, que estaven en plena campanya, hi han reaccionat amb inusitada contundència, i CCOO va recordar que el primer sou de CaixaBank era 174 vegades més elevat que el més baix. L’acord sobre l’ERO encara no s’ha assolit.

Per la seva banda, el Santander prepara una reducció de plantilla de 3.000 persones, segons va avançar divendres passat Expansión. L’entitat, consultada per aquest diari, no ho va negar i es va limitar a afirmar que encara no hi havia hagut contactes oficials amb els sindicats. No és l’únic incident que ha tingut el primer banc espanyol: fa unes setmanes anunciava que es feia enrere en el fitxatge d’Andrea Orcel com a primer executiu. En aquest cas, diferents informacions apunten als recels d’Ana Botín sobre el poder d’Orcel, però el que és interessant del cas és que el Santander va justificar la decisió pels alts emoluments d’Orcel, que difícilment s’entendrien. I encara menys si tot seguit es presenta un ERO.

Rendibilitat perduda

Els bancs tenen el problema que els seus beneficis conjunts estan disparats: el 2018 es van situar en 16.676 milions entre els sis integrants de l’Íbex-35, cosa que suposa un augment interanual del 23%. I aquests guanys responen al fet que ja s’han tret de sobre les carteres improductives del totxo, a la millora de l’eficiència i a negocis que no són estrictament bancaris.

Però la rendibilitat continua sent l’arca perduda del sector: per fer aquests guanys, els grans bancs han necessitat uns balanços mastodòntics, que arriben als tres bilions d’euros. Així, la rendibilitat és del 7,9%, tot i que el cost del capital (la matèria bruta dels bancs) s’acosta al 10%.

Però el BCE continua ferm en la idea de no apujar el preu del diner fins que la recuperació econòmica no sigui prou estable. I ara mateix situa l’alça de tipus, com a molt aviat, a la tardor. Fins que això no arribi, els bancs hauran d’aguantar com puguin i creuar els dits perquè l’economia recuperi la tímida velocitat de creuer que ha perdut últimament.

La realitat que viuen ara per ara els bancs és complicada: Josep Oliu i Jaume Guardiola, president i conseller delegat del Banc Sabadell, han renunciat a la retribució variable que els hauria correspost l’any passat. Els últims resultats del banc, en efecte, recomanaven prudència en aquest sentit. I el BBVA, segon banc en implantació a Catalunya, farà efectius aquest mes de març nous tancaments d’oficines. En total ja ha tancat la meitat de la xarxa que es va trobar quan el 2014 es va quedar CatalunyaCaixa.