El que la banca sí que ha après

BarcelonaEls cinc grans bancs espanyols han presentat resultats trimestrals en els últims dies en un clima de prudència, caiguda de beneficis i amb sòbries presentacions que en alguns casos van incloure videoconferències dels seus màxims executius a les seves respectives cases a causa del confinament, i no sempre amb el millor pentinat. Van ser uns resultats negatius, que afectaven un trimestre en què 15 dies abans de tancar-lo havia esclatat l’estat de confinament, fet que va obrir la porta a una allau de provisions.

Casualment, l’any 2008, el de l’inici de la Gran Recessió, també es va viure el col·lapse a només quinze dies de tancar un trimestre. En aquell moment era el tercer de l’any: el 15 de setembre, Lehman Brothers queia i es decretava l’estat d’emergència financera arreu del món. Setmanes després, els grans banquers de l’època van haver de defensar els seus comptes de resultats. I comparant els seus números, declaracions i posada en escena d’aleshores amb els d’ara, es fa evident que el sector en va aprendre alguna cosa.

Els números ho aguantaven tot

Per parts: en el primer trimestre del 2020, els bancs han perdut en conjunt 1.277 milions, arrossegats per les fortes pèrdues del BBVA. En realitat, cap altra entitat va tenir pèrdues, però totes van patir fortes tisorades en els seus guanys: CaixaBank un 83% menys, el Banc Sabadell un 63% menys, el Santander un 82% menys i Bankia un 54% menys.

Què passava el 2008? Que el transatlàntic encara portava inèrcia i malgrat que els indicadors de morositat ja s’encenien, els guanys eren milionaris: fins al setembre guanyaven més de 13.000 milions, més del que van guanyar en tot l’any passat, per exemple. Val a dir, però, que els cinc grans del 2008 incloïen un banc, el Popular, que ara no existeix; la seva posició l’ocupa el Banc Sabadell.

Era l’època en què la banca creixia a un ritme desbocat, molt per sobre del PIB, i portava l’embranzida d’anys de cursa immobiliària. En aquell tercer trimestre encara no es va notar la imminent clatellada, tot i que la morositat, dada clau, ja va canviar. Tots els bancs percebien un augment dels impagats, i el Banco Popular triplicava la seva anterior dada, mentre que Caja Madrid la multiplicava per cinc. No és per casualitat que ni l’un ni l’altre existeixin ja avui: el Santander es va empassar el Popular pagant-ne un euro i assumint el seu enorme deute, mentre que Caja Madrid va ser la més gran de les caixes que van integrar Bankia, que va necessitar un rescat públic que ha costat 14.500 milions.

¿Com de preocupats estaven de veritat els bancs? Els seus comptes de resultats en donen una pista, amb el volum de provisions: CaixaBank va destinar 448 milions a futures pèrdues; Sabadell, 235; Caja Madrid, 158; BBVA, 115, i Santander, 3.992. Tots, excepte el BBVA, van posar més diners aleshores que ara: CaixaBank s’ha quedat en els 400, Sabadell en els 213, Bankia en els 125 i el Santander en els 1.600. BBVA passa dels 115 d’aleshores als 1.433 d’aquest març. En conjunt, la banca va posar aleshores 4.948 milions per a provisions i ara n’ha destinat 3.771. Però també és cert que els seus balanços ara no estan contaminats pel totxo. “Estàvem tots en fallida”, admetia anys després el president d’una entitat financera, en referència a aquells anys .

El sermó de Botín

Si les xifres revelaven preocupació, els discursos no ho feien. Goirigolzarri, aleshores al BBVA, celebrava la “solidesa” del grup en un trimestre “extraordinàriament complex”. Alfredo Sáenz, aleshores conseller delegat del Santander, presumia que possiblement serien el banc del món que guanyaria més diners en el tercer trimestre. El Sabadell, per boca de Jaume Guardiola, deia que tenia marge per créixer en dipòsits i afirmava que estava “sobredotat” per afrontar la crisi. I Caja Madrid, encara presidida per Miguel Blesa, afirmava en un comunicat que el seu era “un cos sa”. I CaixaBank, tot i haver quadruplicat la seva morositat en un any, defensava que tenia un “ritme normal d’activitat creditícia”.

La nota discordant va arribar de part del patró de la banca, Emilio Botín. Sis anys abans de la seva mort va aprofitar un discurs per carregar durament contra les caixes d’estalvi. Segons va dir, les hipoteques escombraria no havien estat “la causa” de la crisi, sinó que simplement la van activar. Va demanar “recuperar el focus en el client” i va recordar que “els cicles existeixen, el crèdit no pot créixer indefinidament, i la liquiditat no sempre és abundant i barata”. Aquell dia també van rebre els supervisors. Botín no va fer cap autocrítica. Tampoc se’n va sentir de cap altre banc, malgrat que en aquell moment, a diferència de l’actual, els bancs sí que van tenir una part de culpa en la crisi.