El primer banc públic d’Europa va ser català i medieval

BarcelonaEl primer banc públic d’Europa va ser català i, més concretament, barceloní. La Taula de Canvi és considerada pels historiadors medievalistes com la primera institució financera de caràcter públic que finançava l’administració i alhora admetia dipòsits de ciutadans i empreses privades.

Per entendre per què es va crear un banc públic en plena Edat Mitjana, cal entendre la situació de Catalunya i de Barcelona al llarg del segle XIV, època marcada per les empreses militars dels reis d’Aragó. Pere III el Cerimoniós, que va morir el 1387, va prendre el regne de Mallorca per les armes al seu cunyat, Jaume III. També va estar en guerra amb Castella, així com amb els genovesos pel control de Sardenya. Els seus dos fills que també van regnar, Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, van mantenir les guerres al Mediterrani. 

Tots aquests conflictes s’havien de pagar i, quan es reunien les Corts, el monarca de torn havia de demanar diners i tropes a la noblesa, l’Església i la burgesia urbana. Barcelona, com a capital del Principat, era la que més hi contribuïa. Així doncs, la ciutat va arrencar el segle XV amb unes finances públiques marcades per l’elevat deute acumulat.

Com en la majoria d’afers polítics de la Catalunya medieval, la creació del banc necessitava el permís del sobirà. “Barcelona era una ciutat reial”, explica Laura Miquel, historiadora i investigadora de la Universitat del País Basc (UPV-EHU) especialitzada en l’Edat Mitjana, per la qual cosa encara era més habitual que el rei donés el vistiplau a un fet tan important com la fundació d’un banc públic. Fins aleshores, la banca era sempre privada.

El privilegi reial es va fer efectiu el 1401. El dietari del Consell barceloní, anomenat Manual de novells ardits, registra que el 20 de gener d’aquell any va ser “posada e assegurada per la ciutat de Barchinona taula de cambi en la lotge nova”, és a dir, que es crea el banc i se situa a l’actual Llotja de Mar, avui seu de la Cambra de Comerç.

Les funcions inicials de la Taula eren clares. “El nom oficial era Taula de Canvi i de Comuns Dipòsits”, assegura Miquel, la qual cosa vol dir que ”tothom hi podia posar diners”, a més de fer operacions habituals com pagaments i transferències. Ara bé, el banc no pagava interessos als dipositaris ni tampoc podia donar préstecs, però sí que atorgava la seguretat de tenir els diners en una institució pública en un moment en què les fallides de bancs eren freqüents i el risc de perdre els estalvis era molt més alt que avui.

L’única excepció era justament el govern municipal, al qual la Taula sí que podia donar crèdits. El Consell barceloní, que era qui nomenava els administradors del banc o taulers, tenia dos instruments habituals de deute: els censals morts, títols que pagaven interessos perpetus (per sempre), i els violaris, que donaven interessos vitalicis.

La posada en funcionament del nou banc va portar estabilitat a les finances públiques de la ciutat i fins i tot es va modernitzar el sistema de comptabilitat de la Clavaria –el tresor municipal– a imatge del que feia servir el banc. Com que era municipal, la Taula mai va poder encunyar moneda, que era potestat reial.

L’impacte de la Guerra Civil

Durant més de seixanta anys la Taula de Canvi va ser un èxit i va anar guanyant clients, fins al punt que també hi tenia dipòsits la Generalitat. Ara bé, amb l’esclat de la Guerra Civil catalana (1462-1472) –un dels episodis més transcendentals i alhora desconeguts de la història de Catalunya– el banc va acabar fent una suspensió de pagaments que gairebé el va fer desaparèixer.

El conflicte va enfrontar el rei Joan II el Sense Fe contra la Generalitat i diverses ciutats, sobretot Barcelona, que era la més gran. El Consell barceloní va necessitar l’ajuda de la Taula per finançar una gran part de la despesa militar fins que el rei va acabar guanyant la guerra deu anys més tard. El govern de Barcelona havia emès “molt més crèdit del que podia tornar”, comenta Miquel, la qual cosa va afectar de ple la Taula. A més, molts ciutadans van anar retirant els seus diners per por d'una fallida.

Un cop passada la guerra, el banc es va refer, tot i que, després del desastre financer, es va prohibir que tornés a prestar diners a la ciutat. Però va continuar funcionant amb normalitat fins al segle XVI, quan es podria haver fusionat amb el primer Banc de Barcelona, un final que els historiadors encara no tenen clar.