Quan el banc entra en fallida: ¿un mal banquer pot acabar a la presó?
El delicte més comú darrere les causes contra cúpules directives és el d'administració deslleial
Barcelona“No és el que no saps el que et posa en problemes, sinó el que creus amb certesa i no és cert”. Amb aquesta cita de Mark Twain arrenca l’adaptació cinematogràfica de La gran aposta, un llibre de Michael Lewis que narra el crac del 2008 a través de quatre persones que van adonar-se del risc de col·lapse de la bombolla immobiliària.
Si bé cap peix gros de Wall Street ha acabat condemnat per delictes relacionats amb la crisi financera del 2008, quinze anys després i en ple sisme bancari comprès entre la fallida del Silicon Valley Bank i la intervenció de Credit Suisse, el debat aflora de nou: ¿una mala gestió del risc ha d’acabar amb conseqüències penals? ¿Pot anar a la presó algú encara que sigui per incompetència?
"El que pot provocar algun tipus de responsabilitat penal a un directiu és que s'acabi acreditant que ha existit algun delicte en la gestió del patrimoni de l'entitat", explica a l'ARA l'advocada penalista del despatx Molins & Parés, Marta Masip. El més habitual són els casos d'administració deslleial, que preveuen penes de sis mesos a tres anys de presó, i de vegades delictes com el de falsedat documental. En aquest cas, les penes de presó són d'entre tres i sis anys. "En el nostre ordenament jurídic no hi ha un delicte que castigui la incompetència", afegeix Masip.
Sobre l'ordenament penal a la resta d'Europa, l'advocat penalista del bufet Castellarnau Pol Olivet explica que les responsabilitats penals són iguals o similars, i el mateix passa a Sud-amèrica. "Arreu és necessari que hi hagi una gestió fraudulenta d'aquestes societats, no només negligent. En tots els casos que hi ha hagut Europa, el denominador comú és aquest. Una altra cosa és el que s'entén per fraudulent", afegeix.
Bankia, CatalunyaCaixa i Banc de València
El cas més sonat a Espanya és el procés judicial derivat de la ruïnosa sortida a borsa de Bankia el 2011, que va asseure al banc dels acusats 34 persones, entre les quals el seu expresident Rodrigo Rato, per delictes d'estafa als inversors i falsedat comptable. L'Audiència Nacional els va absoldre amb el vistiplau posterior del Tribunal Suprem: la sortida al parquet va ser "intensament supervisada". Rato sí que va entrar a la presó pel cas de les targetes black, però per apropiació indeguda, ja que va ser absolt del delicte d'administració deslleial.
Una història similar es va viure a CatalunyaCaixa: l'Audiència de Barcelona va absoldre els 41 encausats pels augments de sou a la cúpula de l'entitat bancària durant la crisi. Entre ells hi havia l'exdirector general de l’entitat, Adolf Todó, i l'expresident Narcís Serra, que estaven acusats dels delictes d'administració deslleial i apropiació indeguda per aquests augments. Els directius van esgrimir el mateix que Rato: que tot havia estat supervisat, també pel mateix Banc d'Espanya. El rescat d'aquesta entitat va costar 12.500 milions d'euros, pels 22.500 de Bankia.
"En aquest cas, una de les qüestions que es va atribuir a la cúpula va ser el delicte d'administració deslleial per apujar els salaris de directius. La defensa va argumentar que l'augment era d'acord amb els sous de mercat, així com que no hi havia relació amb la fallida", diu Olivet.
Un cas que sí que va acabar amb condemna és el de la cúpula del Banc de València. L'any 2021 el Tribunal Suprem va ratificar una sentència de l'Audiència Nacional per al seu exconseller delegat Domingo Parra, entre d'altres, per un delicte continuat d'administració deslleial. "Si t'hi fixes, els casos del Banc de València i CatalunyaCaixa surten a la llum quan intervé CaixaBank o el Frob, perquè és quan, a l'hora d'intervenir, agafen tota la documentació i busquen responsabilitats", explica Olivet, que també és professor de dret a la Universitat de Barcelona (UB). En el Banc de València és diferent perquè s'acusava la seva cúpula per administració deslleial i apropiació indeguda. "Es van donar crèdits sense la supervisió de riscos a empreses afins als mateixos directius, i aquests crèdits no es van tornar. Hi ha pèrdues i qui guanya és la societat que ho ha rebut, per tant, guanya el directiu que ho ha autoritzat: fent una mala gestió s'ha enriquit. No és un error humà, sinó beneficiar-se a través d'aquestes inversions", detalla.
Per a Olivet, aquí rau la clau de volta: es produeixen males administracions del patrimoni, com el cas de les hipoteques subprime a Lehman Brothers, el banc entra en fallida i aleshores és quan s'aixequen catifes i veuen que, per exemple, també hi va haver augments de sous de directius, i aquí és quan arriba una querella i comença un procediment, que pot acabar o no amb condemnes: "És el denominador comú de Bankia, les targetes black, CatalunyaCaixa i Banc de València. Tots han passat quan han hagut de ser intervingudes".
Una qüestió de voluntat política?
Segons el professor de dret a la UB, això explica que cap dels banquers de primera línia de Wall Street hagi acabat a la presó, tot i que hi ha una excepció: Islàndia ha condemnat a desenes de banquers, per qüestions d'administració deslleial, per haver arruïnat el patrimoni de tercers després de no fer cas dels indicadors de risc.
"És una qüestió de com els vull arribar a perseguir", afegeix Olivet, i ho atribueix a la voluntat política. Ara, però, el país que va originar fa 15 anys aquell col·lapse bancari mundial demana càstigs més grans: "Quan els bancs entren en fallida per una mala gestió i l'assumpció excessiva de riscos, hauria de ser més fàcil per als reguladors recuperar la paga dels executius, imposar sancions civils i prohibir que tornin a treballar en la indústria bancària", deia aquesta setmana el president dels Estats Units, Joe Biden.