El 'banc dolent' no es quedarà tot el totxo tòxic

MADRID.Des de l'esclat de la bombolla immobiliària, bona part del sector financer espanyol paga les conseqüències de no haver calibrat bé els riscos i haver-se sumat amb massa convicció a la febre del totxo. Això es tradueix, per exemple, que els bancs tenen al balanç promocions de cases que per ara no venen -i per tant no recuperen la inversió feta-, tenen solars buits en propietat pels quals ningú pagarà el preu d'adquisició i moltes vegades es troben que alguns clients no tornen a temps els diners prestats. Un reguitzell de factors que tenen clares conseqüències reals per als ciutadans: els bancs han de compensar en els seus balanços els diners invertits en totxo que difícilment recuperaran i no els queden diners per donar crèdit. I si en donen, volen assegurar-se que es tornarà i exigeixen a canvi uns interessos molt elevats.

És un cercle viciós que algunes entitats, especialment les més grans, han aconseguit controlar per la seva solvència i per haver estat més prudents en l'aventura immobiliària prèvia a aquesta interminable crisi. Altres grups, però, no han estat capaços de netejar pels seus propis mitjans la seva elevada exposició al totxo i han necessitat ajudes públiques per fer-ho. És el cas de Bankia i CatalunyaCaixa, que a més com que no han pogut tornar l'ajut estatal han acabat nacionalitzades.

Aquest és el panorama actual de part del sistema financer espanyol, però que acaba contaminant la solvència i credibilitat del conjunt. El govern espanyol ha optat per solucionar-ho exigint a les entitats que redueixin el valor dels seus actius immobiliaris fins a preus reals -és a dir, els diners de la diferència de valor els separen dels seus resultats per protegir-se en cas que no els recuperin-, però el remei no ha estat suficient per curar el malalt. Ha calgut un rescat europeu d'una part del sector per prestar diners a les entitats que requereixen més capital i no el poden obtenir per si soles. Una ajuda plena de condicions, una de les quals és la creació d'una societat externa que compri tot el llast del totxo dels bancs febles per deixar-los nets.

Aquesta societat és l'anomenat banc dolent. La seva funció és comprar als quatre grups nacionalitzats i a tots els que rebin diners del rescat els seus actius immobiliaris. El seu objectiu és aconseguir que així que les entitats es desprenguin de les seves pomes agres ja no hagin de dedicar més diners a sanejar-se i puguin reobrir l'aixeta del crèdit. Així, se suposa que millorarà la solvència del conjunt del sector sense que costi res al contribuent. Hi haurà més crèdit i l'habitatge serà més barat. Aquestes són les fites que no es cansa de repetir el ministre d'Economia, Luis de Guindos. Però, si s'ha de jutjar pels detalls del banc dolent, aquestes fites es podrien no complir.

Si no hi ha sorpreses d'última hora, la societat -que ha d'estar llesta al novembre, tal com ho fixen les condicions del rescat- no comprarà tots els actius immobiliaris de les entitats que han rebut ajudes públiques, sinó només una àmplia majoria, segons fonts d'Economia i del Banc d'Espanya. Tampoc es preveu que adquireixi totxo sa -és a dir, que estigui al corrent de pagament- ni crèdits d'altres sectors, com van plantejar al juny les autoritats europees.

En l'argot dels mercats, l'exposició immobiliària del sistema financer es divideix en problemàtica i sana. Segons els càlculs del sector i d'analistes, aquesta exposició té un valor d'uns 300.000 milions d'euros, dels quals 175.000 són tòxics i 125.000 sans. Dintre dels tòxics hi ha a més tres categories: actius dubtosos (per exemple, un crèdit que el banc fa tres mesos que no pot cobrar), adjudicats (un pis que rep una entitat a canvi d'un préstec impagat) i subestàndard (al dia però en risc imminent d'impagament). El banc dolent només comprarà actius adjudicats i dubtosos de les entitats nacionalitzades o que rebin ajudes, segons les mateixes fonts. És a dir, deixarà de banda els subestàndards, que suposen el 25% del total d'actius tòxics de tot el sector. Fent una translació a la realitat del sector, seria com si comprés el 75% del total. El fet que les entitats febles encara mantinguin actius immobiliaris potencialment arriscats pot dificultar-ne el sanejament real i no garantir la recuperació del sistema.

Una valoració massa positiva?

A banda de concretar què comprarà aquesta societat externa, l'altre punt clau és a quin preu ho farà. La incògnita no s'ha resolt del tot però sí en part. La valoració dels actius es basarà en el menys negatiu dels dos escenaris en què fixarà les necessitats del sector la firma Oliver Wyman. Es tindrà en compte el preu que tindria l'actiu en tres anys en un escenari base (considerant que el PIB cau un -1,7% el 2012) i no en un d'advers (ho fa un -4,1%).

Això significa que les entitats que han de traspassar els actius -les nacionalitzades ho han de fer al desembre i la resta al febrer- rebran més diners, i per tant la venda afectarà menys els seus resultats. Però alhora implica que l'Estat haurà de pagar -amb part del rescat de 100.000 milions- més que en el cas d'una valoració més baixa i per tant li costarà més recuperar la inversió abans de vendre l'actiu en un màxim de 15 anys. És a dir, que el contribuent pot acabar pagant-ne les conseqüències.