40.000 milions públics dilapidats

Madrid“No suposarà cap cost per als contribuents espanyols”. Aquesta frase la van repetir el 2012 els diferents responsables del govern espanyol en referència al polèmic rescat al sector financer que es van veure obligats a demanar el 9 de juny d’aquell any. Tant el ministre d’Economia, Luis de Guindos, com el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, van insistir que el rescat era “un crèdit” a la banca i que en cap cas costaria un sol euro als contribuents. Cinc anys després, el Banc d’Espanya calcula que l’Estat només recuperarà tres de cada deu euros que hi va destinar, cosa que implica que els contribuents s’hauran gastat exactament 39.542 milions per salvar el sector financer. Uns diners que ja no es recuperaran.

Aquestes són les últimes xifres que el Banc d’Espanya ha posat sobre la taula en el seu últim informe sobre la crisi financera i bancària. El banc central espanyol va rebre l’encàrrec de fer aquest informe per a la comissió que s’ha obert al Congrés de Diputats per investigar aquell període. Basant-se en dades del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i del Tribunal de Comptes, el Banc d’Espanya xifra en un total de 76.410 milions d’euros els ajuts que es van concedir al sector bancari per al rescat de les caixes d’estalvis fallides o altres garanties diverses concedides als bancs que se les van quedar.

Tots aquests diners són públics? No tots, però sí la major part. El rescat bancari es va fer a través de fons públics articulats en el FROB, però també amb diners del Fons de Garantia de Dipòsits, que en teoria està destinat a garantir els dipòsits dels clients dels bancs i que està constituït íntegrament per diners que aporta la mateixa banca. Així, dels 76.410 milions destinats al rescat del sector, prop de 57.000 els va aportar el FROB (és a dir, l’Estat), i uns 20.000, la banca.

Ara bé, de tots els diners públics que s’hi van destinar només 3.466 milions han tornat a les arques de l’Estat, i el Banc d’Espanya augura que com a molt se’n poden arribar a recuperar 12.198 més (bàsicament, amb la venda de Bankia). Per tant, només 15.664 milions hauran tornat a la butxaca dels contribuents. En definitiva: els diners que s’han dilapidat freguen els 40.000 milions d’euros, un 70% dels que es van destinar al rescat.

A més, la quantitat que es dona per perduda s’eleva més si es té en compte que el Banc d’Espanya preveu que la banca no recuperi res dels 20.000 milions que va posar al fons de garantia.

L’organisme presidit per Luis María Linde puntualitza que les xifres poden variar perquè encara queda per resoldre la situació de Bankia (que s’ha de vendre i, potser, fusionar-se amb BMN) i de la Sareb (el banc dolent ), que encara té deu anys per vendre’s tots els actius tòxics de la banca que va assumir.

Zero autocrítica

Però si el Banc d’Espanya ha hagut d’elaborar aquest informe és, en certa manera, perquè ha vist qüestionada la seva tasca de supervisió i regulació durant tot aquest procés. Diversos dels seus inspectors s’han queixat de males pràctiques en la supervisió de la sortida a borsa de Bankia. I, tot i així, el Banc d’Espanya fa zero autocrítica en les prop de 300 pàgines de l’informe. Tot al contrari, assegura que va anar adaptant les seves capacitats a la situació i que va fer el que va poder d’acord amb les seves competències.

De fet, el banc central espanyol s’espolsa les culpes i les eleva al nivell internacional escudant-se en la seva limitació de competències. “El Banc d’Espanya va fer un esforç important en la validació dels models interns de les entitats durant aquest període”, assegura i afegeix que les seves “potestats supervisores” durant els anys previs a la crisi eren només de “caràcter microprudencial”. Així, afirma que “l’escassa implantació a escala internacional d’esquemes d’identificació preventiva de riscos financers va limitar l’anticipació en la prevenció de la crisi tant a escala global com nacional”.

Al llarg de l’informe el Banc d’Espanya considera que el rescat va ser l’estratègia correcta perquè “en aquell moment no hi havia mecanismes de resolució a nivell europeu”. A més, l’organisme defensa el seu paper assegurant que els polítics ho podrien haver fet millor: “La política fiscal no va ser prou contracíclica”.

A tot això, l’informe esquiva qualsevol referència a la sortida a borsa de Bankia, el paper de supervisió de la CNMV o els seus propis possibles errors. A més, arriba enmig d’una altra polèmica: la liquidació abrupta del Popular, que va passar de puntetes per tot aquest rescat i que ara haurà d’acabar sent digerit pel Santander, de manera que deixarà sense res milers d’accionistes en una altra operació que cap de les autoritats espanyoles ha sabut preveure. Una incògnita que s’afegeix a totes les que l’informe del Banc d’Espanya tampoc ha contribuït a revelar.

LES CLAUS

1. Per què es va rescatar el sector financer?

Per no deixar caure el sector financer i tots els seus usuaris. La majoria de bancs i caixes no podien assumir les pèrdues que els suposava la caiguda de valor de tots els actius immobiliaris que havien adquirit. Sense ajuda per sanejar-se, el sector bancari espanyol s’hauria col·lapsat. Va ser la manera d’evitar un rescat estatal.

2. Tots els fons del rescat són d’origen públic?

No. El rescat es va efectuar amb més de la meitat de fons públics articulats a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), però també gràcies al Fons de Garantia de Dipòsits, constituït íntegrament per aportacions que va fer la mateixa banca a instàncies de la normativa europea.

3. Per què la xifra encara no es pot donar per definitiva?

Perquè encara hi ha operacions per resoldre. Bankia, que encara està en mans de l’Estat en un 50%, ha de decidir el futur de BMN, i la Sareb (l’anomenat banc dolent, on les diferents entitats van deixar els actius tòxics immobiliaris) encara té fins al 2028 per desprendre-se’n.