L’escut europeu que sí que frena la crisi

BarcelonaCimeres europees sense acord, retrets entre ministres holandesos i italians, i discussions bizantines sobre fons de rescat són algunes de les imatges que reben els ciutadans sobre la capacitat europea de plantar cara a la crisi econòmica derivada de l’epidèmia del covid-19. No obstant això, hi ha una altra cara de la moneda, que no es veu tant i que sí que està tenint una actuació contundent: el Banc Central Europeu.

En efecte, mentre la UE és incapaç de pactar mesures comunes per sortir de la crisi, ha deixat en mans dels governs estatals la resposta fiscal a la caiguda econòmica. A diferència del 2008, quan va tenir una resposta tèbia i contraproduent, en l’actual context el BCE ha posat tota la carn a la graella per assegurar-se que els governs no es queden sense fons per lluitar contra la recessió, tot i que té limitacions que no tenen altres bancs centrals, com la Reserva Federal dels Estats Units, el Banc d’Anglaterra o el Banc del Japó.

El BCE ha creat un fons de 750.000 milions d’euros per comprar deute empresarial (així ajuda les empreses a finançar-se) i deute públic (per garantir la solvència dels estats de la zona euro). Aquests diners s’afegeixen als multimilionaris programes similars que ja tenia en marxa i estan funcionant (Itàlia i Espanya no tenen problemes per emetre bons), però, malgrat això, no tenen un abast comparable a les accions d’altres bancs centrals.

Per exemple, la Fed està finançant la gran majoria d’eines contra la pandèmia aprovades pel Congrés nord-americà, mentre que el Banc d’Anglaterra ha passat a finançar directament el govern britànic. En lloc de comprar deute públic als mercats, l’organisme monetari anirà creant diners que ingressarà al compte de l’administració. És la versió light del helicopter money(la versió forta seria que el banc central donés els diners als ciutadans, com si llancés bitllets des d’un helicòpter), política que fins fa pocs mesos era considerada anatema.

La monetització del deute, com també s’anomena el que ha posat en pràctica el Banc d’Anglaterra, però, no entra en els plans del BCE. La seva presidenta, Christine Lagarde, ha insistit que no la durà a la pràctica, mentre que la resta de grans bancs centrals del món ho estan considerant molt seriosament com una forma de garantir la solvència del govern en un moment en què ha de dedicar molts esforços a protegir els ciutadans i les empreses del xoc econòmic.

L’argument principal per oposar-se a aquesta política és que una creació massiva de diners provoca que els preus es disparin, la qual cosa fa perdre poder adquisitiu a les famílies. Per contra, els defensors argumenten que aquesta premissa no és vàlida en un moment en què el consum està en caiguda lliure i, per tant, les empreses estan abaixant preus per mantenir les vendes.

Les limitacions principals del BCE venen del centre i del nord d’Europa. La resta de bancs centrals poden ser més innovadors perquè, com diu Xavier Freixas, catedràtic d’economia de la UPF, “no són presoners de la timidesa d’Alemanya i els Països Baixos i del trauma de la inflació alemanya dels anys 1923 i 1924, que encara dura”. El record de les hiperinflacions dels anys 20 és una de les raons que expliquen que el mandat únic del BCE sigui mantenir els preus sota control.

Qui paga el deute?

La raó dels desacords entre països per fer front al coronavirus és que els estats del nord, menys endeutats, no volen pagar part dels deutes del sud, malgrat compartir la mateixa moneda. En aquest sentit, per a Freixas, és “raonable” que països més endeutats com Itàlia i Espanya paguin més interessos pels seus bons, ja que el fet d’acumular més deute els converteix en una inversió de més risc, però sempre que els governs d’aquests estats puguin tenir liquiditat gràcies a les compres del BCE.

Des del 2014, el BCE està garantint que això sigui així, però els països perifèrics sempre tenen reticències a endeutar-se més, ja que es troben amb “una espasa de Dàmocles”, que és la possibilitat que un canvi d’equilibris nacionals al consell de govern del BCE rebaixi o, fins i tot, aturi la compra de deute dels estats, explica Freixas.

Freixas considera que és més difícil assolir “un consens entre països diversos”, cosa que explica les dificultats per trobar respostes fiscals coordinades a la zona euro, com ara els coronabons. “Als Estats Units no han de fer coronabons perquè tots ho són”, recorda, per la qual cosa no hi ha cap tensió interna i el seu banc central es pot concentrar solament a ajudar els governs.