“La imatge de la sortida a borsa de Bankia no era fidel”

Madrid“Al judici de Bankia a l’Audiència Nacional s’ha dramatitzat l’enfrontament que va tenir lloc el 2010 i el 2011 entre la cúpula del Banc d’Espanya, representada per l’aleshores subgovernador Javier Aríztegui, i alguns professionals, com el cap de la divisió de normativa bancària, Jorge Pérez Ramírez. Entre els que volien tapar les pèrdues i desviar per guanyar temps i aquells que van advertir que això contravenia la llei i que pitjor seria la caiguda”, va assenyalar aquest dilluns un exinspector del Banc d’Espanya a l’ARA.

Jorge Pérez va declarar durant una hora i quaranta minuts al judici per la sortida a borsa de Bankia, a l’Audiència Nacional. Testimoni de l’acusació popular, Pérez va explicar amb llenguatge planer els problemes comptables que es van plantejar al Banc d’Espanya amb la fusió freda de les set caixes d’estalvis que van donar naixement a BFA el 2010 i a Bankia el 2011. Uns problemes que reflectien pèrdues acumulades i sanejaments diferits en el moment de fer l’anomenat sistema institucional de protecció, fusió freda o combinació de negocis. Es va fer evident pel preu de sortida a borsa, el 20 de juliol del 2011. “Bankia semblava d’or i es va vendre a preu de coure”, va ser la metàfora utilitzada per Pérez Ramírez, que va provocar un silenci sepulcral a la sala. Per tant, era coure.

Després li va tocar el torn a Aríztegui, que va afirmar que al Banc d’Espanya “s’escriu molt” i es va referir al llavors cap de la divisió de normativa comptable, Pérez, com “un empleat” a qui va adjudicar “paperets”, “opinions”, “sentiments”, “indicis” que la comissió executiva no atenia.

Respecte a l’inspector José Antonio Casaus, a qui com a inspector de capçalera de BFA-Bankia havia enviat quatre correus l’abril i el maig del 2011 en què qüestionava la sortida a borsa perquè això desencadenaria la nacionalització -com va passar-, Arístegui va utilitzar el mateix llenguatge aviciat que amb Pérez. “Al Banc d’Espanya s’envien milions de correus. Mai de la vida em vaig reunir amb Casaus. A la comissió executiva del Banc d’Espanya s’hi arriba amb propostes o informes, no amb converses informals”.

Sortida a borsa qüestionada

Pérez es va oposar el 2010 a carregar les pèrdues en reserves en comptes de comptabilitzar-les als comptes de resultats. I per aquest i un altre informe seu sobre la nul·la transcendència de les presumptes provisions per cobrir pèrdues -inexistents segons els pèrits judicials Víctor Sánchez i Antonio Busquets- ha sigut citat a declarar.

L’excap de la divisió de normativa comptable va assenyalar ahir que es va oposar al càrrec en reserves perquè contravenia la norma comptable espanyola i internacional. I que se li va explicar que s’havia de fer per “raons supervisores”. Quin era el significat d’aquestes raons supervisores? Simplement, el criteri de la direcció general de supervisió. “Raons superiors divines”, va ironitzar Pérez en un moment; en un altre, va definir les raons supervisores com a “raons d’estat”.

Rebaixa exagerada

Pérez va relatar que quan es va fer públic el preu de sortida a borsa -en principi una forquilla d’entre 4 i 5 euros- al Banc d’Espanya es va escampar la preocupació. “Ens vam posar a analitzar amb detall el fullet i vam elaborar una nota d’alerta en 24 hores”. El rang de preus estava “en absoluta contradicció” amb els estats financers del fullet, va assenyalar. Quan una companyia surt a borsa, ho fa “amb un petit descompte”, per atreure inversors, però en el cas de Bankia “era d’una exageració” que els feia “qüestionar-se que els comptes del 2010 estiguessin bé”.

Era impossible, va continuar, que en una companyia amb el preu de les accions a 15 euros, segons els llibres de BFA, la matriu es vengués “a tres o quatre”, perquè això indicaria que les xifres de l’any anterior, el 2010, no es corresponien amb la realitat. “Hauríem entès un descompte del 10%”, va insistir, però no tan elevat. Pérez va concloure: “La imatge fidel no era la que es desprenia del fullet”. I va afegir: “Ningú regala res. Si es donen duros a quatre pessetes, s’ha de corregir. El fullet havia de recollir aquesta pèrdua de valor: no pot ser que una companyia que està valorada en quinze jo l’ofereixi a tres. Si ofereixo a tres el que val quinze, alguna cosa no és correcta, és a dir, que la informació comptable del fullet no recollia la realitat”.

Detall curiós: ni la defensa del soci auditor de Deloitte, Francisco Celma, acusat, ni el de la empresa Deloitte, també a la banqueta, no varen fer cap pregunta a Jorge Pérez. Millor no remenar-ho?