Quan l’autoritat és la part més indefensa
Els atacs que pateixen els vigilants de seguretat són continus i les mesures de protecció insuficients
BarcelonaSón a les estacions de tren, dins els vehicles que transporten fons d’un banc a l’altre o a les portes dels estadis de futbol. Els vigilants de seguretat privada estan cada vegada en més llocs, però les seves condicions laborals s’han anat deteriorant al llarg dels anys. Les agressions han augmentat i els sous segueixen estancats. “Avui dia hi ha 260.000 plaques de vigilants a Espanya, però el sector tan sols agrupa 75.000 treballadors; el personal de seguretat se n’està afartant”, afirma Josep Maria Basco, un vigilant de seguretat que parla en representació de Comissions Obreres (CCOO). La vaga que els treballadors d’Eulen al Prat van convocar l’any passat va visibilitzar una sèrie de problemes que, a hores d’ara, segueixen sense solució.
Paradoxalment, una de les queixes més freqüents dins el sector és la falta de protecció que pateixen els vigilants. “No tenim caràcter d’agents de l’autoritat”, es queixa José Paz, treballador de Prosegur amb més de 35 anys d’experiència al sector. Per a aquest vigilant, això “genera indefensió” i “fomenta les agressions”, ja que els atacants veuen aquests empleats “com una persona més”. A part, hi ha diverses zones amb molta afluència de gent (per exemple, el metro de Madrid) on hi ha “un sol vigilant” per controlar milers de persones, protesta Paz. “Les penalitzacions per agredir un vigilant són simples sancions administratives d’uns 400 euros”, afegeix Basco.
Trobar casos de professionals que hagin patit agressions és senzill. Sense anar més lluny, la policia va detenir dimecres tres joves que van agredir un empleat a l’estació de tren de Premià de Mar. “Jo he arribat a retirar navalles, matxets o estris de defensa extensibles” en els arcs de seguretat, explica Basco.
Mentrestant, els protocols que se segueixen per anticipar-se a qualsevol tipus d’incident no sempre són els més adequats. Revisar bosses als estadis de futbol, per exemple, és una rutina que es fa “sense utilitzar guants antitalls”, denuncia Basco. L’ús d’armilles per evitar ferides produïdes per navalles també és molt limitat. Paz recorda que aquesta mena de protecció només la porten els vigilants del metro, i encara denuncia que està fabricada a base “d’un plàstic molt fi i de mala qualitat”.
Reducció de costos com a filosofia
Que cada vigilant disposi de les eines adequades suposa costos extres per a les empreses. Segons els entrevistats, la contractació pública els últims anys ha sigut “una irresponsabilitat”, així com el comportament d’alguns grups del sector. “Arran de la crisi, les administracions només es fixen en el preu de les subhastes”, apunta Basilio Febles, secretari general de la federació de seguretat privada de la Unió Sindical Obrera (USO).
Aquest modus operandi ha acabat esquitxant els mateixos treballadors, que han vist com el seu salari s’ha estancat: el salari base d’un vigilant de seguretat privada se situa en els 928 euros mensuals, però en alguns casos ni hi arriba. “El sector ha arribat a viure desnonaments i recollides d’aliments per als afiliats als sindicats”, destaca Febles.
A Catalunya, les empreses que paguen per sota del conveni col·lectiu (un fet que es dona en altres comunitats) no són contractades. Malgrat tot, la mesura no és suficient per evitar que molts treballadors arribin justos a final de mes. “El nivell de preus en altres zones de l’Estat és menor”, remarca Paz. Amb un salari que amb prou feines supera els 1.000 euros mensuals “és impossible viure a la ciutat de Barcelona”, comenta.
Una de les fórmules per millorar aquest salari base és recórrer a les hores extres. La seva remuneració, però, segueix sent “molt baixa”, opinen els entrevistats. Cada hora extra es paga a set euros i, per tant, “s’han de fer més de 80 hores extres al mes per passar dels 1.500 euros!”, exclama Paz. En alguns casos, allargar l’horari laboral és una obligació (en cas que hi hagi un canvi de torn i el relleu no es presenti el vigilant no pot abandonar el seu lloc de treball, per exemple). És per això que els sindicats reclamen la creació d’un conveni específic per al sector a Catalunya.
Els treballadors, asseguren, han fet arribar totes aquestes demandes a les mateixes empreses, però la indiferència que mostren és desconcertant: “Si us agrada, bé, i si no també”, li han arribat a respondre a Paz.
