Les veus de l'atur: “Semblava que sortia del pou, però no hi ha manera”

BarcelonaEl conseller de Treball, Chakir El Homrani, donava per fet ahir que Catalunya ha superat la xifra històrica d’un milió d’aturats. “És una dada molt dura, més d’un milió de persones en total”, assegurava en una entrevista a Catalunya Ràdio. La dada surt de sumar els 417.047 aturats del març -el pitjor registre que s’ha assolit mai en aquest mes- i les 612.795 persones afectades per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), segons les últimes xifres del departament de Treball. Ja són, de moment, 82.998 les empreses que han presentat ERTOs des que va començar el confinament.

Darrere d’aquest milió s’amaguen històries personals que tenen dos punts en comú: la impotència perquè la solució no és a les seves mans i la incertesa de què passarà un cop s’aixequi l’estat d’alarma. Aquest tsunami afecta totes les edats, des de joves que no saben si podran acabar la carrera i endinsar-se en un món laboral que trontolla, fins a treballadors ja a prop de la jubilació que pateixen per si la seva empresa els mantindrà un cop es reprengui l’anhelada -i relativa- normalitat.

I enmig d’aquesta angoixa, ahir la ministra de Treball, Yolanda Díaz, equiparava els treballadors afectats per ERTOs amb els que estan de baixa per maternitat o paternitat. “M’agrada comparar [aquesta situació d’ERTOs] amb el permís de maternitat o de paternitat, perquè una dona que està de permís no està a l’atur”, insistia la ministra. “Des de cap punt de vista poden ser aturats”, afegia.

L’ARA ha parlat amb cinc persones que s’han convertit en nous aturats. Totes han demanat fer-ho amb noms falsos per no dificultar encara més la seva tornada al món laboral.

Eloi Ribes, comptable

Eloi Ribes, c“Semblava que sortia del pou, però no hi ha manera”

L’Eloi Ribes, de 47 anys, treballava fins la primera setmana de març al departament de comerç exterior d’una indústria metal·lúrgica. “Estic vivint un déjà vu: torno a estar sense feina”, diu amb impotència. Estava contractat a través d’una empresa de treball temporal (ETT) i feia només tres mesos que havia aconseguit aquesta feina. “La setmana abans que es decretés el confinament em van dir que no em renovaven el contracte perquè tot apuntava que a causa del coronavirus s’hauria de retallar personal”, explica. La seva situació és especialment complicada perquè només havia cotitzat tres mesos i va ser acomiadat abans del pla de xoc anunciat pel govern espanyol, per la qual cosa no té dret a atur.

Tota l’escena li és familiar: fa tres anys l’empresa manufacturera per a la qual portava deu anys treballant va tancar. “Allà va començar el meu periple”. Va estar dos anys cobrant l’atur, fent mil entrevistes i treballant en l’economia submergida cada cop que algú li oferia alguna cosa. Quan se li va acabar la prestació va donar-se d’alta d’autònoms i va fer tasques de comptable. “Ara semblava que sortia finament del pou, però no, no hi ha manera”, explica amb la veu trencada. Té un fill i de moment sobreviuen amb el sou de la seva dona (1.100 euros al mes), que està afectada per un ERTO. “L’única part positiva és que no paguem hipoteca”, diu, resignat.

Marta Puig, treballa en comunicació

Marta Puig, t“M’han posat en un ERO i no tinc dret a l’atur”

Després de ser cinc anys autònoma perquè era l’única manera de poder compaginar la seva vida familiar amb la laboral, la Marta Puig, que té tres fills, va trobar fa uns mesos una feina en una petita empresa que es dedica al turisme de negocis. “Tenia contracte indefinit”, explica.

Amb la caiguda del Mobile World Congress ja es van encendre les primeres alarmes: “El calendari de treball, que estava ple, es va quedar en blanc”, recorda. I l’arribada del coronavirus va ser fulminant. Els primers dies de confinament la van enviar a fer teletreball, però el 31 de març la companyia, on només treballaven les dues persones responsables, ella i un estudiant en pràctiques, li va comunicar que l’acomiadava. “M’han posat directament en un expedient de regulació d’ocupació (ERO) i, com que no tenia un any cotitzat, m’he quedat sense dret a l’atur”, afirma.

Des de l’empresa li han assegurat que quan la situació remunti la tornaran a trucar, però Puig creu que, amb sort, el seu sector no tornarà aixecar cap fins a la primavera de l’any que ve. “He rebut per tots cantons. No puc optar a res: ni a l’atur, perquè no he cotitzat un any, ni a les ajudes dels autònoms, perquè fa uns mesos em vaig donar de baixa”, lamenta. De moment el que ha fet és començar a retallar totes les despeses, com el cangur o el menjador escolar, perquè ara només viuen amb el sou del seu marit. “El que no podem retallar és el lloguer. Ara mateix no vull pensar en el futur perquè no està a les meves mans canviar-lo”, explica.

Lluc Gil, estudiant de direcció hotelera

Lluc Gil, e“Els meus plans de futur han deixat d’existir”

“En poques hores m’he quedat sense dues feines”. En Lluc Gil està estudiant l’últim any de direcció hotelera a la Universitat de Barcelona. Compaginava els estudis amb dues feines: una, de dilluns a divendres, en una acadèmia d’anglès on treballava vuit hores a la setmana i, l’altra, com a recepcionista d’un hotel el cap de setmana, on feia 16 hores entre dissabte i diumenge. “El dia que va començar el confinament em van comunicar a les dues feines que m’incloïen en un ERTO”, recorda.

La situació no s’acaba aquí. El 15 de maig havia de començar les pràctiques de final de grau en un hotel a Brussel·les. “Tenia el conveni firmat amb una empresa de Bèlgica i el pis emparaulat”, detalla. Arribar a quadrar-ho tot no va ser fàcil: “Vaig passar moltes hores al LinkedIn buscant empreses i parlant amb departaments de recursos humans fins a lligar-ho tot”, concreta. “I tot això perquè de sobte un dia em diguin que no tinc feina en un lloc, unes hores més tard a l’altre, i tot seguit que la UB decideix no fer més convenis de pràctiques fins a nova ordre”, afegeix.

Tot i que és conscient que tots els seus companys estan en situacions similars, per a ell això no és un consol. “Els meus plans de futur han deixat d’existir”, lamenta. Ara la incògnita és saber com acabarà la carrera aquest curs, ja que per obtenir el títol necessita fer les pràctiques que li han cancel·lat.

Meritxell Cot, autònoma, gestiona una casa rural

Meritxell Cot, a“No tinc ni idea de com pagaré el lloguer de l’abril”

La Meritxell Cot és autònoma i té una casa de turisme rural a l’Empordà des de fa quatre anys, on treballa i viu, i per la qual paga un lloguer de 2.300 euros mensuals. La va tancar quan va començar el confinament, fa tres setmanes. Des de llavors no només no ha entrat ni un euro sinó que a més ha hagut de tornar les bestretes de les reserves que tenia fetes per Setmana Santa i que li permetien pagar el lloguer.

De moment ha suspès la seva activitat per poder accedir a l’atur per a autònoms, i pel qual cobrarà 661,08 euros al mes, que encara no ha vist. “No tinc ni idea de com pagaré el lloguer d’aquest abril ni de què faré”, reconeix amb un somriure nerviós. També està gestionant la sol·licitud d’un préstec a l’ICO o un microcrèdit. “Endeutar-se és l’única solució que ens donen als autònoms”, lamenta. Un cop tingui clar si demanarà un préstec i a quin tipus d’interès, parlarà amb el propietari de la casa rural per veure com pot fer front al lloguer.

Mai ha demanat un préstec i, tot i les dificultats, sempre ha anat tirant el negoci endavant. “És el primer cop que em trobo en una situació com aquesta”, insisteix. Té dos fills, bessons de quatre anys, i la seva parella també és autònom. Treballa en el sector comercial i el seu volum de feina ha caigut en picat.

“Ni tenim diners ni sé com ho resoldrem; fins i tot ens hem plantejat deixar-ho tot i començar de nou”, explica. Se sent impotent perquè la solució no depèn d’ella. “Estic en una situació que jo no he buscat i no tinc la clau per sortir-me’n”, diu, resignada.

Mònica Clotet, administrativa

Mònica Clotet, a“La meva por és si l’empresa em mantindrà”

Fa anys que la Mònica Clotet, que supera la cinquantena, treballa en una empresa de grues i de torres de construcció. L’enduriment del confinament d’aquesta setmana ha fet que la companyia hagi hagut de tancar la seva activitat. De fet, el negoci ja se’n va ressentir molt quan es va decretar el confinament perquè els seus grans clients, entre els quals hi ha la Sagrada Família, van ser dels primers a tancar i, com un efecte dòmino, els va impactar directament. “La segona setmana de confinament ens van obligar a agafar vacances, i dilluns passat, després de la declaració de Sánchez, ja ens van dir que no anéssim a treballar”, explica. L’endemà li van comunicar per escrit que es presentava un ERTO per a tota la plantilla fins que s’aixequés l’estat d’alarma.

“Costarà fer arrencar el sector, que ja va quedar molt tocat en l’última crisi econòmica, perquè fins que no comencin les grans empreses, la resta no podrem treballar”, alerta. De fet, està convençuda que la seva incorporació no serà just després que s’aixequi l’estat d’alarma. “La meva por és saber quan tornaré a la feina i fins quan l’empresa mantindrà tota la plantilla”, assegura.

Per la qüestió econòmica no ha de patir massa perquè la té més o menys resolta, perquè el seu marit treballa en el sector de l’alimentació. “Ell, afortunadament, ara té més feina que mai”, explica.