“D’aquí no ens mourem fins que ens matin”

BarcelonaSempre que necessito una mirada clara i clarivident sobre el món de la restauració recorro al Toni Martí. És com un metrònom, precís, calmat, sempre amb el bon consell i la paraula mesurada. Fa 35 anys que regenta el bar La Tassa, al carrer Sèneca, i tothom al barri coneix el seu optimisme. Els primers dies de la reobertura després del confinament feia, ell sol sense les seves treballadores, cafès i entrepans per emportar. La imminència dels quinze dies de tancament no l'ha agafat desprevingut: "És el primer cop que ens trobem en una situació com aquesta i sempre dic el mateix: a grans mals, grans solucions". Tot i les restriccions d'aforament, mirarà de salvar l'octubre i continuar facturant amb la mateixa fórmula de servei per emportar. Estan ofegats però no morts.

"Aquí continuarem fins que ens matin", exclama el Joan, propietari del Marisco del carrer Còrsega. A la tarda té previst reunir-se amb els treballadors per veure com afronten les dues setmanes de severes restriccions. La fórmula podria ser descomptar vacances de l'any vinent o alguna cosa similar. Continuaran amb el model del menjar per emportar que tenen a ple rendiment des de fa setmanes i donaran gas a la campanya de promoció per Instagram. Per sort, havien demanat un ajut ICO per poder estar una mica aixoplugats en cas que tornessin a anar mal dades.

Més pessimista està el cambrer de La Flauta, del carrer Balmes, que fa cara de circumstàncies i de "ja hi tornem a ser". No creu que puguin tirar endavant amb el mecanisme de delivery i el més possible és que hagin de tancar. Una mica més amunt hi ha l'històric Maria Castaña de Via Augusta tocant a Gal·la Placídia. Van reobrir al juliol i durant tres mesos han pogut surfejar prou bé el postconfinament. A l'hora de dinar, cinc cambrers estan al peu del canó. Un d'ells, l'Albert, m'explica que a la tarda els amos decidiran què cal fer. "Intentarem no deixar-vos desatesos", expliquen a uns quants clients que aprofiten l'hora de pagar el compte per interessar-se per la situació. I és que hi ha molta gent a qui se li fa una muntanya tornar a prescindir de la sagrada litúrgia de sortir a esmorzar a mig matí. El que el comú dels mortals coneix com a escaqueig és un sosteniment econòmic molt important per als bars i cafeteries.

A la Rambla el panorama és molt més desolador que a qualsevol altre punt de Barcelona on puguis posar el peus. Els restaurants petits del carrer Tallers, des de kebabs com El Rey de Estambul fins a hamburgueseries com l'Ilari's, passant per restaurants de menjar sa com el Pasta Madre, optaran pel delivery, esclar. Ja fa setmanes que la tàctica de captar clients al carrer ha passat de ser una opció a esdevenir imprescindible. Un històric, La Poma, porta setmanes tancat, les fulles seques i la pols s'acumulen a l'entrada. El Carles, dels pocs veïns que deuen quedar al barri, està desesperat. Li han tancat el Viena, on anava a sopar cada dia, i ara tancaran el Cafè de l'Òpera, on fa sempre la copa o el cafè d'abans d'anar a dormir.

Les terrasses, que a principis d'any podien estar a ple rendiment, avui estan desertes a l'hora de dinar. Ni les promocions –tapa & paella– funcionen ni hi ha turistes ni res de res. La terrassa del Pita House sembla un poema a la decadència: un mojito, una caipirinha i una sangria que suposadament haurien d'actuar com a esquers agonitzen sobre una taula, mig aigualits i mig bruts. "Fa setmanes que aquí sobrevivim de miracle", m'explica un cambrer que prefereix estalviar-se el nom. Els temps de vaques grasses i bidons de cervesa a preu turístic –o sigui, preu d'or– han passat a la història. El mateix cambrer reconeix els abusos comesos amb els turistes i lamenta que la bombolla hagi explotat: "Si no ve ningú a dinar, qui vindrà a buscar menjar per emportar?". "¿Creus que s'han respectat (en general, no només vosaltres) les distàncies de seguretat a les terrasses?", li pregunto. "Pasapalabra",diu. Més eloqüència, impossible.