Barcelona"¿Què li sembla que a Alemanya ho estiguin tancant tot i aquí ho estiguem obrint tot?", li pregunto a la Conxita que feia dies que volia arribar-se a l’Illa per a comprar mitges per passar l’hivern i li feia patir que no obrissin. Em corregeix, està molt ben informada, precisa que no ho estan tancant tot sinó tan sols les escoles i els comerços no essencials. "Deu ni do! Allà són molt cap quadrats, molt estrictes, suposo que nosaltres ens hem de fiar dels qui prenen decisions, oi?". Ja que ha vingut, aprofitarà per fer un parell de compres més malgrat que la seva filla encara no li ha xiuxiuejat res sobre intencions nadalenques. "Ens veurem un dia per a obrir els regals i para de comptar!". L’afluència a l’Illa no és exagerada però sí més que notable per a un dilluns al matí. És el primer dia que poden obrir tots els comerços després d’un mes de tancament, amb les excepcions sabudes del menjar per emportar i la recollida de compres fetes per internet. "Ja era hora!", no pot evitar exclamar la guàrdia de seguretat mentre m'explica la relativa tranquil·litat que es respira i les novetats en els accessos i les mesures restrictives.
Al FNAC ja fa temps que tenen l’opció de demanar hora amb un venedor personal i estalviar-se les cues, les famoses cues de les que ara tan es parla i tothom es fixa. Les cues al carrer, les cues per a poder accedir a establiments amb restriccions d'aforament. Abans, les cues es feien per anar al cine i per comprar loteria i entrades pel Bruce Springsteen. I ara, toca molt sovint posar a prova la nostra malacostumada paciència. La Joana no ha demanat hora però porta una llista de desitjos que li portarà una bona estona. Ja ha trobat els dos primers encàrrecs: la seva filla vol el llibre de receptes del Marc Ribas i el seu gendre, El fill del xofer, del Jordi Amat.
"Això no podia continuar així, ens tenien marginats, se’ns ha perjudicat molt els últims mesos", argumenta l’empleat una botiga del segon pis que aprofita la mitja hora de descans per revifar-se al Morro Fi, al mig de l'addictiva àrea gastronòmica de l’Illa, un mercat d’alt estànding, trufat de delicatessen que pessigollegen els ulls i l’estómac. És segurament la zona que més ha notat el mes de tancament i hi esperen amb bones perspectives la desitjada campanya de Nadal, que "arriba tard i amb presses", amb la necessitat d'accelerar sense perdre de vista l'aforament reduït i la distància de seguretat. L'Ignasi s’ha demanat festa a la feina per a anar amb la Carla, la seva dona, i l'Arlet, la seva filla de quatre mesos, a comprar quatre imprescindibles per les festes. I a fer l'aperitiu i dinar, esclar, això no ho perdonen. A L'Aviram i Bovinum estan esperançats perquè els encàrrecs van arribant i el degoteig de clients va arribant. Al Tiger i a Lego hi ha compradors esperant per a entrar. La botiga de Disney, en canvi, és de les poques que encara no ha aixecat la persiana. El Tomàs entra al Gadgets decidit a trobar un pinzell, un termòmetre i uns motlles de pastisseria: "Sé segur que aquí ho trobaré, al barri no tinc una botiga tan ben assortida com aquesta". Li pregunto també si creu que estem tornant a anar massa de pressa: "Sense ajudes econòmiques suficients i amb aquests governants que no paren de contradir-se, no hi ha gaire més alternatives no creus? Aquests comerços també tenen necessitats, despeses, urgències, també han de subsistir".
A l’Illa hi pots trobar establiments que trobes per tota la ciutat –Boldú, Tiger, Andreu, Turris i tota la tirallonga de franquícies, esclar- però el conjunt posseeix un intangible que els injecta un plus de personalitat. És aquell "tot" global tan difícil de descriure que tenen les grans superfícies comercials. Només el perceps si observes bé. És aquell tot que fa, entre moltes altres coses, que la cua més llarga per un restaurant sigui, de molt llarg, la del Burger King.