50 anys de la supremacia de l’accionista

BarcelonaHi va haver una època en la qual un article a la premsa podia tenir influència durant dècades. Aquest va ser el cas d’una peça publicada fa exactament 50 anys: “La responsabilitat social de les empreses és augmentar els seus beneficis”, es titulava. La firmava l’economista liberal Milton Friedman, un dels pares de l’Escola de Chicago. El seu article, que va ser publicat el setembre del 1970 a The New York Times Magazine, va tenir els efectes d’una bomba atòmica: Friedman hi carregava durament contra els que defensaven que les empreses havien d’assumir un cert nivell de responsabilitat social. Qui defensés això, sostenia Friedman, estava pregonant “una versió pura i no adulterada del socialisme”. L’impacte d’aquelles idees va ser molt profund i sovint les grans corporacions han seguit aquest credo. No cal mirar gaire enllà: a Naturgy, l’empresa que més factura de Catalunya, la prima del conseller delegat està vinculada a l’evolució que tinguin les accions a la borsa.

La visió de Friedman (Nova York, 1912 - San Francisco, 2006) es pot resumir en una paraula anglesa: shareholder (accionista), perquè aquest economista defensava la primacia de l’accionista per sobre de qualsevol altra consideració. Des de ben aviat van aparèixer veus que criticaven aquesta visió i defensaven que, per contra, les empreses també s’havien de preocupar de tots els grups afectats per la seva activitat, com els treballadors, els clients o, fins i tot, el medi ambient. Són els denominats stakeholders.

La batalla entre la primacia dels shareholders i la dels stakeholders estava servida. Durant molts anys la visió de Friedman ha semblat la guanyadora, però darrerament hi ha motius per pensar que alguna cosa està canviant en aquesta perspectiva. Potser el desmarcatge més significatiu va arribar l’any passat: la Business Roundtable, una associació de grans empresaris i directius dels EUA, va decidir capgirar la seva posició tradicional. “Des del 1997 hem estat a favor de la primacia de l’accionista”, van explicar en un comunicat. Ara, van afegir, es comprometien que les seves companyies treballessin “en benefici de tots els stakeholders : clients, empleats, proveïdors, comunitats i accionistes”.

Fins a 181 consellers delegats van signar la declaració, en la qual els directius asseguraven que “cada un dels stakeholders és essencial”. Entre els directius que integren el consell de la Business Roundtable hi ha els presidents o consellers delegats d’Apple (Tim Cook), Walmart (Doug McMillon), JP Morgan (Jamie Dimon) o Accenture (Julie Sweet), entre d’altres. Les empreses dels 181 firmants sumen un valor a borsa que supera els 13 bilions de dòlars.

Una cosa semblant va passar al Fòrum de Davos, que va publicar un manifest al desembre en què afirmava: “El propòsit d’una empresa és involucrar tots els seus stakeholders en una creació de valor que sigui sostinguda i compartida”.

Els arguments de Friedman

Aquests arguments serien una aberració per a Friedman, que defensava l’accionista per davant de qualsevol cosa, excepte una: sempre s’havien de complir “les normes bàsiques de la societat”, tant des del punt de vista legal com dels “costums ètics”.

Dit això, la feina dels directius no havia de ser preocupar-se de l’entorn. Com a persona, deia Friedman, els directius “poden tenir responsabilitats que assumeixin voluntàriament” envers la seva família, la seva consciència o la seva ciutat, per exemple. I fins i tot poden dedicar part dels seus diners a ajudar aquestes causes. Això seria correcte, en la seva opinió, “perquè el directiu s’està gastant els seus propis diners, el seu temps i les seves energies”. En canvi, considerava que si era l’empresa qui s’orientava cap a aquests objectius el que estarien fent els directius és gastar-se diners que no eren seus.

Per a Friedman, això equivaldria a una pujada d’impostos sense haver seguit el tràmit democràticament establert per augmentar-los. “Intenten aconseguir amb procediments antidemocràtics el que no han pogut aconseguir amb procediments democràtics”, protestava en el seu article. En tot aquest raonament, l’economista hi posava un asterisc: no tenia cap objecció si les empreses amb un sol accionista (per exemple, una empresa familiar) exercien la seva responsabilitat social, ja que en aquest cas es gastaven “els seus propis diners, no els d’algú altre”.

Les objeccions

La visió partidària dels stakeholders ja existia als anys 60, fins i tot abans de l’article de Friedman. Però va ser sobretot a partir dels 80 que va agafar força amb Edward Freeman (Columbus, 1951), que propugna que, en temps de canvis constants, la direcció tradicional d’empreses queda desfasada i per això cal incorporar els interessos dels stakeholders a la gestió. Sense oblidar, per descomptat, que l’objectiu principal és la supervivència de l’empresa. “Per canviar amb èxit el rumb d’una empresa, els directius han de tenir el suport dels afectats per l’activitat de la companyia”, manté Freeman.

Així, “entendre les relacions amb els stakeholders és una manera d’assolir els objectius de l’organització”, conclou l’economista, que rebutja que la visió pugui titllar-se d’anticapitalista o antibusiness, com s’ha fet.

Tot i així, n’hi ha que defensen que la teoria només serveix d’excusa perquè els directius no rendeixin comptes al consell d’administració, l’òrgan que representa els accionistes i on s’examina la gestió dels dirigents.

La partida, 50 anys després, segueix oberta.