Els 'anys bàrbars' de Caixa Catalunya (II): MNA, un escàndol impune

BarcelonaEls Jocs Olímpics quedaven enrere i eren anys d’escàndols sonats al sector financer. Va ser en aquell context quan Francesc Costabella, director general de Caixa Catalunya, es va convèncer de la seva pròpia importància. I va fer un pas inusitat, amb la mirada posada en l’envejada Caixa de Pensions. “Va voler substituir l’aleshores director general de l’entitat, Josep Vilarasau, i va anar a veure el president, Samaranch, a oferir-se… Era poc conscient de les seves limitacions, volia notorietat”, recorda una veu. 

Tot i que mai va tenir sort en aquell intent, la cursa de Costabella a la cúpula del món financer hauria arribat més enllà dels 12 anys que va ser director de Caixa Catalunya si no hagués estat per les sigles que van suposar la seva caiguda i que durant anys es van convertir en un tabú a l’entitat: MNA. Aquestes lletres eren les de Multinacional Aseguradora, una empresa d’assegurances que vivia un mal moment i que Caixa Catalunya va comprar l’any 1995 per 4.300 milions de pessetes (26 milions d’aleshores, que avui equivaldrien a 45 milions d’euros). Tot hagués sigut normal si no fos perquè tot era anòmal. 

En primer lloc, directius de la mateixa Caixa Catalunya havien rebutjat comprar-la en el primer intent de Costabella, que inicialment els va escoltar.

En segon lloc, tothom al sector sabia que MNA estava en crisi i que la direcció general d’Assegurances li buscava desesperadament un comprador per evitar-ne la fallida.

En tercer lloc, un dels informes de KPMG que es van fer servir per justificar la compra no s’havia fet a petició de Caixa Catalunya, sinó dels venedors, segons es va publicar.

En quart lloc, i més important, Caixa Catalunya va comprar MNA per 26 milions d’euros quan dos mesos abans aquelles accions havia estat adquirides per tres milions.

En cinquè lloc, el gran beneficiari de l’operació va ser un discret financer ben relacionat a Suïssa. Potser ho han endevinat: David Grebler, l’home de Rothschild a Espanya, era qui havia comprat per 3 i havia venut per 26. 

Encara ara, els antics directius parlen amb ràbia d’aquells fets. “Mesos abans m’havien ofert MNA, em vaig informar i em van dir «És un mort absolut, tothom en fuig»; ho vaig dir a Costabella i em va dir que d’acord –recorda un d’ells–, però passats sis mesos, Costabella anunciava en un comitè de direcció que havia comprat MNA”.

Un pou sense fi

El preu pagat era només l’aperitiu del gran desastre que venia: Caixa Catalunya va recol·locar aleshores les accions de MNA entre 11.000 empleats i clients sense el coneixement de la CNMV. Anys després, quan els directius van entendre la magnitud del forat de MNA van prendre mesures dràstiques: “Vam veure que MNA era un desastre i hi havia 11.000 persones amenaçades; o es reconduïa o l’escàndol acabava amb la caixa”. Per solucionar-ho, l’entitat va recomprar els títols i va emprendre la titànica missió de sanejar l’asseguradora. Per increïble que sembli, mai es va saber amb precisió quants recursos hi van abocar. Als resultats del 1998 van aflorar pèrdues de 20.000 milions de pessetes. El 2001 la premsa calculava que l’entitat s’havia gastat 30.000 milions en quatre anys per sanejar la ruïnosa compra. Ocults a les memòries del 2000 i el 2001 apareixen 15 milions d’euros més de provisions. Però destacats directius de l’època van més enllà: “Ens hi vam deixar 40.000 o 50.000 milions de pessetes [amb el valor actualitzat, 40.000 milions equivaldrien a uns 350 milions d’euros]”. El 1999, Catalana Occident va comprar MNA per 1.000 milions de pessetes i el que va trobar a l’asseguradora també va ser “molt pitjor del que esperava”, explica un directiu. El nou propietari de MNA va anunciar que hi injectaria 15.000 milions de pessetes més per sanejar-la. El forat era bíblic.

L’opinió pública, però, no va ser conscient de la crítica situació en què va quedar Caixa Catalunya per la compra de MNA. A la cúpula van creure que hi havia fins i tot risc de fallida. I l’any 1999 van afrontar un viacrucis per vendre participades i fer front al forat. “Hi havia gent que creia que allò no aguantaria, que havia fet fallida”, diu una veu que ho va viure en primera persona. La situació va arribar a l’extrem que l’entitat va pactar amb el Banc d’Espanya una excepció comptable avui impensable: la de no aflorar el 1999 les pèrdues de MNA i posposar-les al 2000 i al 2001. “Si no ho haguéssim fet, el 1999 l’entitat hauria tingut pèrdues; ho vam fer per preservar l’obra social”, diu un executiu.

Entre els antics directius de la caixa hi ha unanimitat a l’hora d’assenyalar Monreal com la persona que va dissenyar aquella operació. “Es va fer perquè ell ho va voler i va convèncer Costabella”, afirma un financer. “No hi ha cap dubte que va ser ell”, assegura una segona veu. “Va ser una compra fraudulenta feta amb enginyeria financera i allò Costabella era incapaç de fer-ho”, rebla un tercer banquer. 

L’escàndol va ser sonat i va arribar a la premsa en una època en què qüestionar la caixa, vinculada al PSC, no era habitual. La Fiscalia de Delictes Econòmics va investigar els fets i va presentar una querella contra Costabella, Monreal, André Grebler i el secretari de MNA, Carlos Ferrer. Els imputava un delicte d’apropiació indeguda en perjudici de la caixa. Com passava entre els empleats de l’entitat, la Fiscalia sospitava que alguns s’havien enriquit personalment amb l’operació. 

La ràbia del fiscal

Més de 20 anys després d’aquells fets, assegut en un despatx i envoltat de papers, el fiscal que a mitjans dels 90 va investigar el cas, Francisco Bañeres, recorda amb precisió la investigació. “Ho va portar el jutjat 27 i el perjudicat era claríssim”, rememora, en referència a Caixa Catalunya. “Era una asseguradora a punt de ser intervinguda i ningú la volia, era un vaixell a la deriva, un Prestige”, afegeix. 

“Vaig demanar presó amb fiança per als querellats, perquè allò era una presa de pèl: si haguessin fet una auditoria, haurien pagat una pesseta”, explica. Hi ha un detall que encara ara li fa perdre la calma: “Grebler va tenir la barra de dir que va decidir la venda un dia que estava prenent un cafè amb Costabella i Monreal i un d’ells va dir «Busquem una asseguradora», i Grebler va contestar «Doncs jo me n’acabo de comprar una!»”. Bañeres no oculta la seva indignació: “Em volien fer creure que havien comprat una asseguradora com qui compra una bici; allò era tan greu que com a mínim calia jutjar-ho”. El fiscal explica que s’ensumava que hi havia hagut una conxorxa entre Grebler, Monreal i Costabella, i apunta al detall que Grebler mai va arribar a pagar per MNA abans de vendre-la. Bañeres estudiava la hipòtesi que es podien haver repartit comissions.

No obstant, el 4 de desembre del 2001 el jutge Emili Soler va arxivar el cas al no apreciar-hi engany, en una decisió que va produir estupefacció entre la premsa econòmica de l’època. El sumari del cas, a més, s’ha perdut en circumstàncies peculiars: la Generalitat va fer-se amb els arxius de la Fiscalia fa molt de temps i se’ls va endur a una nau a Sant Sadurní d’Anoia, però temps després van ser desnonats i molts expedients, entre ells el del cas MNA, es van perdre per sempre.

Bañeres reflexiona ara sobre com va ser de determinant el paper de Caixa Catalunya durant el procés. “L’actitud de l’entitat va ser de tancament absolut, volien salvar Costabella”, recorda. Fins i tot directius que van declarar davant del jutge van ser convidats per l’entitat a no fer sang. “L’advocat de la caixa deia que entenien que una operació podia sortir bé o malament, i allò va determinar el jutge: si el perjudicat diu que una cosa està bé…”, apunta Bañeres. “En definitiva, volien salvar la reputació”. “Serra Ramoneda volia que no sortís gaire als diaris”, confirma un directiu. Potser per això l’entitat havia avisat des del primer dia que no actuaria contra Monreal i Costabella fins que es provés el delicte. Els posteriors recursos van ser desatesos i l’escàndol va morir sense ser ni tan sols jutjat.

Gairebé tres dècades després d’aquella compra, un dels grans assenyalats per l’operació i pels tèrbols esdeveniments d’aquells anys atén l’ARA per parlar-ne. Com passa en el cas de la resta d’entrevistats, el temps ha passat per a Carles Monreal, que és clar a l’hora de negar els cobraments de comissions: “Ni jo ni ningú en vam cobrar”. Segons diu, la direcció general d’Assegurances va imposar la compra a Caixa Catalunya: “Ens van dir «Ho heu de comprar a aquest preu i amb aquestes condicions»”, afirma. L’interès per a l’entitat no era tant el negoci assegurador, diu, on ja tenia presència, com la venda de productes financers amb els comercials de MNA, que “eren unes feres”.

Malgrat les xifres de la compra, Monreal assegura que “no hi va haver perjudici per a l’entitat”. Segons recorda, la sentència establia que no hi va haver delicte perquè per portar-lo a terme “haurien d’haver estat d’acord la caixa, l’asseguradora, el Banc d’Espanya, la CNMV i la DGS, i allò era impossible”. A més, afegeix que aquest últim organisme “no venia companyies en fallida” i recorda que “el consell de la caixa mai va desaconsellar l’operació”.

Pel que fa a Grebler, Monreal diu que el va conèixer durant la investigació judicial. Aquesta última afirmació és rotundament negada per fins a quatre veus, que expliquen que Monreal i els Grebler s’havien conegut molts anys enrere: “Monreal i Grebler sempre anaven junts, eren un pack”, diu un exdirectiu, de manera gràfica. De fet, Monreal admet que va ser al castell del baró de Rotshchild en una trobada en què també hi havia Grebler, segons un dels assistents. La declaració de Grebler davant del jutge també nega les paraules de Monreal: afirmava que ells dos havien parlat de la compra de MNA mentre feien un cafè, i allò, òbviament, va passar abans del posterior judici. 

Qui aleshores era president de Caixa Catalunya, Antoni Serra Ramoneda, en parla amb l’ARA. “Va ser un error de magnitud, però ningú em va dir que MNA estigués arruïnada”, explica. Segons diu, gran part de la culpa va ser de l’auditora: “KPMG va fer un informe dient que MNA valia aquell preu”. Per això qüestiona directament el paper de l’auditor, Jordi García, que també va acabar imputat. Una sospita ha acompanyat sempre Serra Ramoneda: “És pràcticament segur que hi va haver comissions, n’estic convençut, però no és demostrable”. 

L’operació MNA no només va deixar un forat d’entre 40.000 i 50.000 milions de pessetes, sinó que també va deixar un mal pitjor a l’entitat. “La caixa va sortir d’allò tocada. Aquell havia estat el model, les grans operacions, i va portar a un desgast i a la desil·lusió col·lectiva”, reflexiona un directiu.

El final de Costabella

Serra Ramoneda sobreviuria professionalment al fiasco de MNA, però Costabella no. Segons algunes veus, el Banc d’Espanya li va demanar al president que el destituís quan va saber que Costabella volia comprar una altra asseguradora. Altres versions apunten que el Banc d’Espanya va informar Serra Ramoneda per carta que Costabella havia pres decisions sense passar pel consell. També es deia que el director general s’havia enfrontat a un inspector del supervisor. L’any 1998 el primer executiu de l’entitat va ser acomiadat, no sense una compensació econòmica. El seu successor seria Josep Maria Loza. Aviar l'entitat va prendre una decisió molt celebrada a l’entitat: la destitució de Monreal, que també va ser indemnitzat. Una època quedava enrere. I el pitjor encara havia d’arribar.

*Aquesta és la segona entrega del reportatge especial sobre la caiguda de Caixa Catalunya. Dimarts, a la secció d'Economia, la tercera part.