10 anys de l’apocalipsi que ningú va veure venir

BarcelonaEren les jornades econòmiques que organitzava Esade a Món Sant Benet el 2008. La casualitat va voler que aquell any se celebressin el 29 i el 30 de setembre, només dues setmanes després de la caiguda de Lehman Brothers. Entre els convidats d’aquell any hi havia Felipe González i Jordi Pujol per discutir sobre Lideratges i governança democràtica. A les jornades hi havia també alguns dels empresaris més destacats de Catalunya, i això incloïa els presidents de dues de les principals entitats financeres catalanes.

Asseguts en una taula rectangular on ben bé hi havia 60 personalitats, estaven davant per davant i tenien seriosos problemes per seguir les xerrades. Agafats al telèfon mòbil, intercanviaven missatges de text i seguien uns esdeveniments crucials per a l’economia mundial que passaven molt lluny del monestir del Bages on eren: a Washington, la Cambra de Representants havia de votar el rescat financer urgent que l’administració Bush havia ultimat a contrarellotge.

Aquells dos financers catalans van anar fent-se una retransmissió pràcticament al minut dels esdeveniments que vivia el Congrés nord-americà fins que hi va haver veredicte: amb 228 vots en contra i 205 a favor, es va rebutjar una injecció de 700.000 milions de dòlars (onze vegades el cost que fins ara ha tingut el rescat dels bancs espanyols i més del doble que el del conjunt de la banca europea).

Wall Street s’ensorra

En una jornada d’infart, el resultat de la votació es va considerar un “naufragi polític” i va propiciar el pànic als mercats. Missatge a missatge, i malgrat les limitacions de la connexió a la xarxa, els dos financers catalans van assistir a una caiguda sense precedents de Wall Street: va perdre un 7% del seu valor, la caiguda més greu de la seva història. “Si haguessis vist el dia... Wall Street va caure 700 punts: això són moltes però moltes ordres de venda, és un mercat molt ampli”, explica un dels banquers implicats en la jornada, que prefereix mantenir l’anonimat. “Va ser una notícia terrible; vam anar a sopar i tothom estava neguitós”, rememora.

El que es va viure aquell dia a Sant Benet era la continuació -l’intent de cirurgia- del monumental trauma del 15 de setembre: aquell dia es va saber que Lehman Brothers anunciava la seva fallida després de 158 anys d’història. L’entitat, que havia sobreviscut al crac del 1929, queia víctima de la seva aposta per les hipoteques escombraria. Els analistes nord-americans van advertir de seguida: “Tindrà importants conseqüències per al sistema financer del país”. El cert és que es van equivocar limitant el cop a l’àmbit estatunidenc.

L’enfonsament del banc d’inversió nord-americà per culpa de les hipoteques porqueria va aixecar barreres de suspicàcia entre els mateixos bancs. Potencialment, tothom podia haver-hi fet negoci, a les dues bandes de l’Atlàntic. Feia només uns mesos, el nord-americà Bear Stearns havia caigut. Després li va tocar al britànic Northern Rock, que va fer tornar a Europa la temuda visió de les cues davant les sucursals bancàries i que va ser rescatat pel govern a principis del 2008. Després de la caiguda de Lehman, l’endemà li tocava a l’asseguradora més gran del món, AIG, i el dia abans de la trobada a Sant Benet, al belga-holandès Fortis i al també britànic Bradford & Bingley. La sensació, doncs, ja s’assemblava a un ensorrament global. I com que no es podia saber del cert qui tenia subprimes i qui no, el mercat interbancari es va assecar, cosa que va agreujar la situació d’uns bancs que, en casos com l’espanyol, s’havien convertit en veritables motors del sector immobiliari. Un caldo de cultiu immillorable perquè esclatés la Gran Recessió.

Calma tensa

“Parlàvem entre diferents banquers i ens dèiem que d’actius tòxics no en teníem”, rememora aquest financer, en referència a la caiguda dels primers bancs a l’altra banda de l’Atlàntic. “Però Northern Rock ja ens queia més a prop”, admet.

L’ambient polític ajudava a rebaixar la por que la catàstrofe financera s’instal·lés a Espanya. “Tothom, des del president del govern fins al ministre d’Economia o el governador del Banc d’Espanya, deia que teníem un sistema molt sòlid, teníem les provisions anticícliques”, afegeix. En efecte, els bancs espanyols havien apartat (no sense reticències) 26.000 milions per preveure futurs sotracs. “Crèiem que amb això ja estava”, admet, i precisa: “La caiguda de Lehman la vam viure intensament però sense dramatismes”.

Aquest banquer va més enllà en la seva anàlisi i defensa la relativa tranquil·litat que es respirava. “Ara és molt fàcil. Biaix retrospectiu, en diuen. Jo vaig pensar «mira, no tindré uns anys tranquils», però de nerviosos de veritat, ni a la Ceca [patronal de les caixes] ni a l’AEB [la dels bancs] ho n’estaven”. En efecte, en ple 2009 la vicepresidenta i ministra d’Economia feia la seva cèlebre al·lusió als “brots verds” i en ple 2012 Zapatero proclamava que el sistema financer espanyol era “el més sòlid de la comunitat internacional”.

La reflexió va més enllà: “¿Quin polític s’atrevia a dir el 2009 que el Banc d’Espanya podia per llei restringir el creixement del crèdit als bancs? Si ho haguessin fet, polítics, sindicats i consumidors no ho haurien acceptat”, afegeix. “Per això no es va fer, i ho vam pagar car”.

Reunions d’emergència

Un executiu català de l’Íbex-35 recorda que aquell 15 de setembre es van desencadenar les reunions d’emergència. “A Madrid sempre es reacciona amb més pànic que a Barcelona, allà té tot més ressò”, explica. “Hi va haver corredisses i consultes per veure com podia afectar les matèries primeres i els tipus d’interès; tothom estava molt endeutat”, afegeix. L’empresa on treballava sí que ho va tenir clar: “Vam veure de seguida que allò s’encomanava a Europa”. La conclusió d’aquest executiu és rotunda: “Allò va ser el txupinazo dels Sanfermines, però després els toros sortien cada dia”.

En efecte, el sector financer ha viscut al límit durant l’última dècada. “Cada dia hi havia problemes, amb famílies o empreses que no podien pagar”, explica un directiu bancari. “Sobre la marxa vam muntar equips de recuperació de deute i fórmules per acumular actius immobiliaris que adquiríem perquè la gent no podia pagar... Venien i et donaven les claus”, rememora. Segons diu, “durant cinc o sis anys entraven centenars de propietats cada dia, pisos acabats, a mig fer, solars, cases en llocs estranyíssims”, afegeix.

La seva lectura és dura. “La bonança havia durat 11 anys i la gent es pensava que allò seria així fins a l’infinit”. “A més -afegeix-, a totes les cases hi havia algú que perdia la feina i la pilota es feia gran; les conseqüències encara les veiem en l’empobriment de la classe mitjana”.

Quatre dies després de les jornades de Sant Benet, el Congrés nord-americà s’ho repensava i aprovava la injecció de 700.000 milions al sistema financer. Europa no s’adonaria que aquest havia de ser el camí fins temps després. Espanya viuria la pitjor crisi des de la Guerra Civil amb l’atur arribant al 27% i una imminent amenaça de fallida. Els desnonaments, les preferents o la prima de risc es van convertir en termes d’ús habitual i la banca encara no se n’ha sortit. Tot va començar un 15 de setembre amb la caiguda de Lehman Brothers: tot just el txupinazo.