Un any sense el "pacte de rendes" que Sánchez va prometre

MADRID"Què és un pacte de rendes?" Aquesta va ser la reacció de molts quan fa gairebé un any van sentir el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, demanar als agents socials –sindicats i patronals– arribar a aquest acord per poder repartir els danys de la crisi energètica i de preus. La guerra a Ucraïna tot just havia començat i les conseqüències econòmiques més greus, com una escalada dels preus de fins a dos dígits a l'estiu, encara no eren palpables. El govern, però, ja se situava en el pitjor dels escenaris, sobretot tenint en compte que Espanya encara s'estava recuperant de la pandèmia.

Des de la tribuna del Congrés de Diputats, Sánchez es comprometia a "impulsar" un "pla nacional", un "gran pacte de rendes" amb els agents socials per evitar que la inflació "minvés el poder de compra de les famílies i posés en perill la recuperació econòmica". Gairebé dotze mesos després, aquell pacte ni ha arribat ni tampoc se l'espera. Així ho assumeixen els agents socials, tant els sindicats com les patronals, després d'un any de contactes i reunions poc freqüents. Malgrat això, el govern espanyol mantenia aquest dijous que "el millor seria tenir un pacte de rendes ampli que proporcionés confiança als treballadors, als empresaris i inversors" per boca de la vicepresidenta primera Nadia Calviño.

"[Al govern espanyol] no sabien ni què volien", apunta una font sindical quan recorda la primera trobada amb el govern, i afegeix que "ni tan sols" es va aportar cap proposta concreta. Des dels sindicats lamenten que la sensació de desconcert sobre què entén el govern per un acord així no ha desaparegut, si bé ells abraçaven la idea.

En el cas de la patronal, sempre s'ha observat aquest gran acord de reüll. "El govern posa títol a una pel·lícula, però sense arguments", definia el president de la CEOE, Antonio Garamendi, fa un any. "En moltes coses que calia parlar s'han pres decisions unilaterals", reiterava el líder dels empresaris aquesta setmana.

Una reflexió que en part comparteix el líder de CCOO, Unai Sordo: "El govern ha pres mesures de manera unilateral que haurien d'haver format part del pacte de rendes. Les compartim, però han estat aprovades de manera unilateral", ha dit aquest dijous. Aquí hi entren els nous impostos del govern, però també les rebaixes fiscals i les ajudes desplegades per als més vulnerables. Des dels sindicats, però, també assenyalen que el fet que la patronal hagi posat tants entrebancs no ha facilitat un possible acord.

Uns Pactes de la Moncloa 2.0

Rere l'anunci de Sánchez hi havia diferents elements. Un, que no només els treballadors paguessin els plats trencats de la guerra amb una congelació dels salaris. Alhora, però, tampoc es volia uns increments de sous que obrissin la porta als temuts "efectes de segona ronda". Després, que les empreses també s'estrenyessin el cinturó i no traslladessin als preus finals tota l'alça dels costos, fins al punt d'ampliar amb escreix els seus marges.

"Jo crec que en una situació de crisi com aquesta calia tenir en compte despesa i ingressos. El que ha fallat és no definir què es volia fer", apunta el catedràtic en dret laboral de la Universitat de Barcelona Jordi García en una conversa amb l'ARA. "El pacte de rendes parteix d'assumir que tots som més pobres i que cal repartir els costos per evitar que el procés s'allargui en el temps de manera perpètua i afecti la competitivitat exterior", afegeix el professor d'economia Raül Ramos, que conclou que "no hi ha hagut un pacte de rendes coordinat, de manera concertada, amb tots els agents implicats".

"Tenim una experiència a Espanya que van ser els Pactes de la Moncloa", apunta Ramos, en què es van incloure molts elements. A més, també recorda que, pel que fa als salaris, no hi ha res millor que la negociació col·lectiva entre treballadors i empreses. En aquest sentit, patronals i sindicats van intentar pactar un nou Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC) –el marc de referència de cara a les negociacions dels convenis, i per tant dels salaris, entre empreses i treballadors, caducat des del 2020–. La negociació, però, es va trencar l'any passat.

En aquest sentit, Ramos i Garcia assenyalen el context inflacionista com la principal trava per arribar a acords. En tot cas, allà on no hi ha presència sindical forta "aniria bé" aquest marc general com a pauta, apunta Ramos. Segons les últimes dades del ministeri de Treball, el 2022 només es van firmar 1.024 convenis col·lectius.

Un pacte implícit?

El Banc d'Espanya fa temps que parla d'un "pacte de rendes implícit". És a dir, que hi ha hagut un repartiment dels danys econòmics similars. A ulls de l'organisme, els treballadors han perdut poder adquisitiu, però les empreses mantenen la moderació a l'hora de traslladar els costos als productes finals.

"Per les dades que han anat sortint hi ha hagut una pèrdua clara de poder adquisitiu per part dels treballadors, i el que ha passat amb els beneficis és més incert perquè els comptes [empresarials] van amb més decalatge", afegeix Ramos. Cal recordar que l'any 2022 va tancar amb una inflació d'un 8,4%, mentre que els salaris van créixer, de mitjana, un 2,8%, segons les dades publicades pel ministeri de Treball sobre els convenis del 2022, que afecten uns 9 milions de treballadors. Malgrat que la xifra és més alta que l'increment mitjà del 2021 (1,5%), segueix molt per sota de la inflació.