Antón Costas: "Amb Fidel Castro t’havies de posar un vel protector contra el seu magnetisme"

BarcelonaAntón Costas (Matamá, Vigo, 1949) ha deixat aquesta setmana la presidència del Cercle d’Economia. Assegura que aquests tres anys han sigut “complexos, rics en matisos i en opcions polítiques”, un reflex del pluralisme de la societat catalana. També publica un nou llibre amb Xosé Carlos Arias: La nueva piel del capitalismo (Galaxia Gutemberg).

¿S’ha dedicat més a la política que a l’economia, aquests 3 anys?

No és que l’economia hagi quedat relegada, però sí que la política m’ha ocupat més esforços i energies.

Vostè ha dit que té la sensació que el govern de la Generalitat està descuidant la gestió dels problemes quotidians dels ciutadans...

No és un advertiment. Veig que alguns indicadors de progrés social podrien ser millors i penso que podem millorar la gestió quotidiana de les coses. Veig un problema seriós de pobresa infantil i tinc la impressió que no ho volem veure.

Si Catalunya hagués tingut un sistema de finançament més bo, hauríem arribat on hem arribat?

Tenim un sistema de distribució de competències entre l’administració central i les comunitats en què l’administració central es queda amb la responsabilitat de protegir els més grans a través del sistema de pensions i les comunitats es queden amb aquelles competències orientades a les generacions joves, per exemple, l’educació i la sanitat. En els últims anys hi ha hagut un excés d’interès a protegir els més grans i un oblit notable cap a les generacions joves. En la mesura que s’ha produït aquest desequilibri, han anat més recursos cap a la protecció dels més grans, a l’administració central, i menys recursos en termes relatius a les comunitats.

Això ha sigut fruit d’una decisió política de l’administració central...

Sí, i té al darrere un fet polític i electoral molt rellevant. Els jubilats són els que més voten i els més lleials.

Explica en el llibre que hem estat instal·lats en la idea que el progrés era indefinit i que la crisi ha sigut un gran cop intel·lectual.

A finals dels 80, amb la caiguda del mur de Berlín, es va acabar la Guerra Freda. A Occident hi havia una sensació que tot seria pau i creixement. Des del punt de vista econòmic, els anys 70 i 80 havien suposat inflacions elevades, estancament, atur, conflicte social. De sobte, als 90 totes les economies vam entrar en una època de creixement estable i indefinit. Es va crear un sentiment de confiança desmesurada.

¿La desigualtat i el capitalisme acabaran amb la democràcia?

Si continua la tendència, sí. El capitalisme és una serp que muda de pell. La nova pell d’ara trenca el nexe entre creixement i progrés social. En trencar-se, es crea malestar. El 15-M o l’ANC són coincidents en el temps amb el deteriorament de les condicions socials. La desigualtat és un indicador avançat dels conflictes socials i del populisme.

N’hem après alguna cosa, de la crisi econòmica?

Sí, però el coneixement no té una translació automàtica a la política. L’austeritat macroeconòmica europea va ser un error prou greu per anar a un jutjat de guàrdia i denunciar per criminalitat aquells que la van defensar el 2010.

¿Correm el perill que l’economia s’estanqui?

Hi haurà creixement, però abans es basava en el comerç internacional. En el futur estarà més recolzat en motors interns, com el consum. Trump es podria entendre des d’aquesta perspectiva.

Però, a la vegada, hi ha més desigualtat i la classe mitjana s’aprima, i per tant això hauria d’afectar el consum intern dels països.

Hi ha dues forces que corregeixen la desigualtat. Hi ha forces benignes, com l’anomenat estat del benestar, però també hi ha les forces malignes: les guerres. El meu temor era que els governs europeus acabarien amb l’austeritat amb despesa militar. La UE acaba d’anunciar un fons de defensa i Hollande ja ha dit que no complirà l’objectiu de dèficit perquè està en guerra oficial contra l’Estat Islàmic.

Aquest mes de novembre va morir Fidel Castro. El va conèixer bé?

A la meva època d’estudiant, mai em van atraure les icones revolucionàries, però sempre m’ha agradat més la relació amb les persones que pensen diferent de mi, perquè m’estimulen. En els anys 80 i 90 vaig tenir una relació professional amb Cuba que em va portar a veure’m personalment fins a tres vegades amb Fidel Castro.

Sentia afinitat per Castro?

Molt poca. Va sotmetre el país a una pobresa eterna. També vaig conèixer Hugo Chávez i tots dos tenien un magnetisme espectacular. Quan estaves amb ells t’havies de posar un vel protector, perquè si no et guanyaven.

Quan va coincidir amb Chávez?

Vaig estar al palau de Miraflores amb altres empresaris espanyols acompanyant el ministre d’Indústria Josep Piqué. Vaig intervenir davant de Chávez i em va respondre d’una manera que em va guanyar: “No necessito les inversions dels seus companys, però sí idees com les seves”. En sortir, m’agafen pel braç i em diuen: “No es cregui res del que li ha dit el president”. Era la ministra d’Economia.