Anatomia del ‘gruyère’ de l’Agència Tributària espanyola

BarcelonaÉs 13 de juliol i fa dia de platja a Barcelona. En aquest context, la cita al Cercle d’Economia per parlar de l’administració fiscal en un acte en què, sobretot, hi ha inspectors d’Hisenda no sembla el millor reclam. Això pot explicar que la sala quedés semibuida. Però els que van voler assistir a la presentació del llibre De nuestros impuestos y su administración van endur-se una grata sorpresa: és difícil imaginar un acte en què tants experts -i amb arguments tan diversos- critiquin la Hisenda espanyola. En l’ambient, un titular recent: Espanya segueix a la cua de la UE en pressió fiscal (ingressos tributaris sobre el PIB), per darrere fins i tot de Grècia. I era un bon dia per entendre’n el perquè.

Els coordinadors de l’obra, José María Durán i Alejandro Esteller, van ser els primers a criticar Hisenda. El primer recordava que l’objectiu ha de ser que es recapti més i amb menys costos i expressava el seu desig que, després de la crisi, la ciutadania sigui més complidora amb les seves obligacions fiscals. “Però en tinc dubtes”, va afegir, entre els riures dels assistents. També va dir que el tax gap (la diferència entre el que s’hauria de recaptar i el que es recapta) és a Espanya “molt elevat”. I, segons va avisar, reduir-lo “no seria la panacea” perquè a Espanya els tipus “són baixos” i dificulten la reducció del dèficit.

Esteller, al seu torn, va explicar dues de les mancances que aprecia en el sistema espanyol. En primer lloc, va lamentar la “permanent reducció de recursos humans” en comparació amb el que passa a la Unió Europea. En aquest sentit, el president del Cercle, Antón Costas, va afegir que els funcionaris d’Hisenda estan “molt mal repartits, amb pocs inspectors i molta gent a les oficines”. I, en segon lloc, Esteller va afirmar, davant el somriure de Joan Iglesias -responsable de crear la nova Hisenda catalana-, que les administracions tributàries locals han de guanyar pes i rebre informació de la central.

Iglesias va advocar pel sistema ideat a Austràlia, que segmenta els contribuents en tres grans grups en funció del seu grau de compliment amb Hisenda, molt útil a l’hora d’acabar amb el tax gap. “Però és que a Espanya ni tan sols es calcula el tax gap ”, va lamentar, tot i que estudis no oficials el situen per sobre dels 80.000 milions anuals.

La llei com a problema

Antoni Zabalza, que va ser secretari d’estat d’Hisenda entre el 1991 i el 1993, va assenyalar un altre dèficit del sistema espanyol. Segons va dir, els costos de compliment (assessories fiscals o judicis) suposen despeses de 10.300 milions anuals, que multipliquen per quatre els 2.290 milions que costa l’administració. En aquest sentit, Iglesias deia que actualment hi ha 25.000 milions pendents de cobrament i advertia d’una trampa. Segons va dir, quan Hisenda diu que només gasta 89 cèntims per recaptar 100 euros oblida els impostos que no detecta i que no recapta la totalitat d’aquests 100 euros. I aquesta fuita de diners, segons Zabalza, té una explicació senzilla: “El principal problema és la qualitat de les lleis, són millorables i no clares”, va fer. “De vegades ni els advocats s’atreveixen a interpretar segons què, tampoc els funcionaris d’Hisenda, i al final el problema arriba al pobre jutge”, afegia.

Tot plegat va servir per retratar el gruyère de la Hisenda espanyola. A la sortida, Pere Navarro, ex primer secretari del PSC, lamentava ser l’únic polític present a l’acte: “És curiós que això no interessi a ningú més que a mi”.