L’amenaça de la crisi es torna real

BarcelonaQuan arribarà la crisi? Quant temps durarà el creixement? Aquestes són potser les dues qüestions més decisives del món econòmic. Però l’abundant literatura teòrica ofereix respostes de tota mena i poca unanimitat. Malgrat això, diferents autors coincideixen que els períodes expansius duren prop de vuit anys. Si tenim en compte l’últim any que l’economia espanyola ha caigut (2013) i donem per bona aquesta teoria, el pròxim crac se situaria al voltant del 2021.

Aquesta data hipotètica, situada a dos anys i tres mesos, podria no ser la pitjor opció. Un estudi recent de BBVA Research sobre l’economia nord-americana explica que des de l’any 1980 la durada mitjana dels cicles expansius és de 32 trimestres (justament vuit anys). El més llarg que ha conegut la primera economia del món va tenir lloc entre el 1991 i el 2001, amb un total de 39 trimestres (gairebé deu anys). I aquest sostre dels 39 trimestres de creixement està preocupantment a prop del moment que viuen actualment els Estats Units, perquè acumulen 36 trimestres consecutius de creixement.

“El risc de recessió continua sent baix, encara que els indicadors segueixin una tendència cap als pics que caracteritzen els períodes previs a una recessió. Això vol dir que podria produir-se una recessió al voltant del 2020”, explica Boyd Nash-Stacey en l’informe del banc blau espanyol.

Entre els problemes que assenyala el document hi ha la quantitat de llocs de treball vacants, el deute de les famílies, la ràtio entre deute i préstecs vius de les empreses o els passius bancaris corporatius a curt termini. També inclou l’impacte que poden tenir les economies dels països emergents, que no passen pel seu millor moment, i el dèficit pressupostari dels Estats Units, que el 2019 podria ser del 4,5%. Tot i que el document conclou que “el risc de recessió els pròxims 12 mesos és francament limitat”, amb una ambivalència molt pròpia de la matèria també afirma que “hi pot haver riscos sistèmics o friccions ocultes que podrien desencadenar una crisi financera o una greu pertorbació econòmica”.

El professor de l’Iese Antonio Argandoña explica amb unes altres paraules aquesta ambivalència: “L’experiència diu que totes les expansions s’acaben, i aquesta també s’acabarà, d’aquí un mes o d’aquí 50”. Aquest expert afirma que “si mires la situació global t’adones que els indicadors comencen a ser perillosos”, i precisa que el factor que cal tenir en compte no és el temporal. “Les crisis arriben per l’acumulació de problemes. Al principi són molt petits i passen desapercebuts, però acaben fent canviar la conducta de la gent”, afegeix Argandoña.

Entre aquests problemes petits que comencen a ser perillosos esmenta que la pujada dels tipus d’interès ha propiciat una sortida de capitals de països emergents on bancs i empreses nord-americanes tenien interessos. També parla del proteccionisme comercial dictat per Trump, “que no tindrà un impacte neutre”, i diu que és una incògnita com es refarà la Xina dels aranzels actuals.

Pel que fa a Espanya, admet que els indicadors són positius, però “no tant com fa uns mesos”. Recorda que les exportacions ja no creixen tant, fa notar el nivell de deute públic i la situació del mercat de treball, amb un atur que no cau notablement, i la dualitat dels contractes. “Si arriba una tempesta com la de l’altre dia això pot ser greu”, avisa. Interrogat sobre el seu nivell de preocupació, es mostra prudent: “No soc optimista al 100%, però sí al 60%”. I ironitza amb el fet que la preocupació que mostren ara els economistes té a veure amb el que va passar el 2008: “Els economistes no volem que tornin a dir-nos que no vam avisar”.

Mentre aquestes advertències se succeeixen, i malgrat que el conjunt dels grans indicadors actuals segueixen sent bons, els últims dies les borses han representat un simulacre del que podria acabar passant: Wall Street queia un 4% dijous i arrossegava les borses de tot el món. I l’Íbex-35 perdia divendres la cota dels 9.000 punts. Fa un any superava els 10.200 punts.