L’amarg triomf de l’antiturisme

BarcelonaProp de les escales mecàniques que condueixen al Parc Güell, un mural. “Tourist, this is a conflict zone ”, avisa el dibuix. El missatge ha perdut gran part del seu públic objectiu, però perdura com un dels pocs senyals que queden a Barcelona d’una guerra que sembla llunyaníssima, tenint en compte el gir inesperat dels esdeveniments: si en l’últim estiu normal van passar per Catalunya prop de 7 milions de turistes estrangers, entre el juny i l’agost del 2020 la xifra va quedar per sota del milió. En el total de l’any, la diferència és del 80%. La conseqüència, resumia Pimec a l’ARA la setmana passada, és que gairebé tots els empresaris del sector tenen problemes financers i que dos de cada tres temen haver de tancar si l’estiu vinent està tallat pel mateix patró.

“Això no és el que volíem, no és el que buscàvem: això és un desastre”, sintetitza Daniel Pardo, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic. “Mai vam dir que la cosa havia d’anar cap a on és ara; mai hem demanat el turisme zero”, afegeix Pere Mariné, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Les dues organitzacions van estar al centre de la lluita contra la massificació turística, que ells defineixen com una lluita contra el desordre i el descontrol. Ara, amb l’escenari invers, no es retracten: més aviat han trobat noves raons per reafirmar el seu discurs.

“Tots els elements que denunciàvem com a símptoma del problema han quedat evidenciats: quan a l’inici del confinament es feien cassolades als balcons, fent un tomb per Twitter veies on es deia que hi havia gent i on no, i on no n’hi havia era a les àrees petades de pisos turístics”, posa com a exemple Pardo. El problema al qual es refereix és “una estructura que no estava servint a la ciutat, una economia injusta que a més maltractava els treballadors del sector”.

Una situació, diu, que ve de lluny, però que podria haver tingut el seu punt d’inflexió després de l’atemptat del 2017. “Va fer saltar totes les alarmes pel que fa a la crisi turística que podia suposar: durant mesos es va parlar molt sobre com replantejar el model, però tres mesos després el turisme va tornar als nivells d’abans de l’atemptat i tothom se’n va oblidar”, recorda.

En aquests tres anys, activistes com ells no han parat de fer mobilitzacions demanant una economia més industrial i menys depenent del turisme, reforçar l’atractiu cultural de la ciutat i aprovar limitacions en el nombre de places d’hotels o de creuers. I aquestes demandes, remarca Pardo, es feien sabent de primera mà la dependència econòmica que té el país amb el turisme: ell mateix ha treballat en un comerç al centre de Barcelona i a l’Assemblea hi ha gent amb feines estrictament turístiques. “No és incompatible treballar en aquest sector i ser conscient del que suposa en termes col·lectius”, afirma.

Moment clau

“L’escenari ideal hauria sigut arribar a la disminució de manera esglaonada”, lamenta Pere Mariné, que també té relació directa amb l’economia turística perquè el seu fill treballa en un restaurant amb estrella Michelin. Tot i així, segons el seu criteri, els nivells de turisme a Barcelona d’aquest estiu han estat només una mica per sota del que ell creu que és l’idoni. “L’objectiu no pot ser tornar al 2019”, sentencia.

¿Però és possible un punt intermedi entre aprofitar l’oportunitat i respondre als problemes econòmics del sector? “Aquest és el debat”, respon Mariné. “Amb la inevitable caiguda de moltes empreses turístiques seria el moment que les que sí que es puguin reflotar actuïn d’una manera diferent”, proposa. “Si confiem que superarem el covid, doncs podem anar qüestionant la resta de temes: fer polítiques on posem diners i que l’Estat s’endeuti, però que la promoció vagi adreçada a qui ofereixi un producte no tan agressiu”, afegeix.

En resum, conclou: “¿Ets una empresa que ofereixes borratxeres a Salou? Ni un duro, espavila’t. I si t’espaviles, d’acord, però ni un duro”.