Els altres paradisos fiscals
L’OCDE ha aconseguit que un centenar d’estats, inclosa Suïssa, comencin a compartir informació fiscal. Els EUA són l’únic gran país que s’hi ha negat, i això li està reportant importants beneficis
Barcelona“El paradís fiscal més gran del món”. Així titulava The Economist un article recent. No, no era un reportatge sobre el Panamà, Suïssa o les illes Caiman. Es referia als Estats Units.
A mesura que ha augmentat la lluita contra els paradisos fiscals tradicionals, basats en el secret bancari, l’opacitat i l’absència d’impostos, han anat guanyant importància els països no estigmatitzats amb l’etiqueta de paradís fiscal però que, en la pràctica, permeten que els evasors segueixin evitant el pagament d’impostos. Els Estats Units, que des dels atemptats de l’11 de setembre han liderat la persecució contra els països que permeten ocultar els finançadors del terrorisme, s’han convertit últimament en un gran receptor de fons provinents de Suïssa o les illes Bermudes, segons una investigació publicada per l’agència Bloomberg el gener.
Els EUA no estan sols. A Europa hi ha territoris que reuneixen les característiques dels paradisos fiscals, és a dir, fiscalitats baixes o inexistents i poca transparència (vegeu l’article adjunt sobre el Regne Unit). Abans dels papers de Panamà que s’han publicat aquesta setmana hi va haver el Luxleaks, una filtració que desvelava els acords secrets de Luxemburg amb multinacionals com Ikea, McDonalds o Fiat. En aquest últim cas, la Comissió Europea ja ha imposat una sanció en considerar provat que hi va haver una il·legalitat. En total, Brussel·les investiga 65 acords que diverses multinacionals van signar amb Irlanda, Malta, Xipre, Luxemburg, Holanda i el Regne Unit. La competència entre els països per veure quin ofereix una fiscalitat més atractiva (sovint basant-se en l’argument que, si no s’abaixen els impostos, els rics marxaran a un altre país) ha bloquejat fins ara la possibilitat de construir una veritable unió fiscal a Europa, una de les potes que sovint s’ha considerat necessària per completar la integració i dificultar que es repeteixin crisis com la que els últims anys ha afectat el continent.
De totes maneres, una cosa és la competència fiscal entre territoris i l’altra és, directament, la falta de transparència. A proposta de l’OCDE, aquest mateix any 96 països (la majoria d’ells de fora de l’OCDE) han signat l’anomenat Common Reporting Standard (CRS) i començaran a compartir informació. És significatiu que un dels que ho ha signat és Suïssa. Les empreses hauran de publicar un informe complet en què detallaran què fan a cada país: el nombre de treballadors, quant hi facturen, etc. Els fiscalistes consideren que això és un poderós salt endavant per evitar l’evasió.
L’OCDE va convidar un centenar de països a signar el CRS i adherir-se a aquesta nova era en la lluita contra el frau. Però n’hi ha haver quatre que ho van declinar: Bahrain, Nauru, Vanuatu... i els EUA. Com a conseqüència, estats com Nevada, Dakota del Sud, Delaware o Wyoming estan rebent cada cop més diners procedents dels paradisos fiscals clàssics, com revelava Bloomberg. “És una bogeria: tothom ho està fent o està mirant de fer-ho”, va assegurar al diari alemany Die Zeit un fiscalista sobre el fet que cada cop hi ha més persones que decideixen enviar els diners des d’un paradís fiscal clàssic als Estats Units.
Els més comprensius amb l’administració de Barack Obama argumenten que el Tresor nord-americà sí que està intentant aplicar més transparència i que, de fet, ha presentat diverses propostes per situar-se al nivell del CRS. El problema, afirmen, és que moltes d’aquestes propostes necessiten l’aprovació del Congrés nord-americà, que està controlat pel Partit Republicà.
A l’altre extrem, els més suspicaços creuen que tot això respon a una estratègia. Cada dia que passa, els EUA van rebent més i més diners. “No se sap quants diners sense declarar hi ha amagats en paradisos fiscals. Les estimacions van des dels 2 fins als 30 bilions de dòlars. El que està clar és que la porció que correspon als Estats Units està creixent”, sentenciava The Economist.
De fet, una de les sorpreses dels papers de Panamà és que no hi apareix cap nord-americà. És estrany que el país amb més multimilionaris del món no tingui ni una sola persona a la llista. Davant d’aquest fet, hi ha tres possibilitats: primer, que als nord-americans no els agradés operar amb el despatx Mossack Fonseca, d’on va sortir tota la informació. Segon, que preferissin usar altres paradisos fiscals. I tercer, que qui va filtrar la llista als mitjans hagués retirat prèviament els noms que l’incomodaven.