CRÒNICA
Economia26/04/2016

Empatxat a Alimentaria

"Quan, mig atordit, vull sortir del recinte, el de seguretat em diu que només em puc endur una bossa, que a Alimentaria no s'hi ve a arrasar"

Roger De Gràcia
i Roger De Gràcia

L'Hospitalet de LlobregatArribo a l’Alimentaria disposat a veure-ho tot, a olorar-ho tot i a menjar-m’ho tot perquè diuen que aquí s’hi ha de venir amb gana. I a mi em van educar per fer el que toca fer i per tant he vingut com toca: sense dinar. Entro a la fira amb la panxa buida i la mirada curiosa i a l’entrada em rep una caixa de 'panettone' gesticulant molt alegrement. A dins de la caixa hi ha un tècnic esportiu sense feina que n’ha aconseguit una aquí fent de 'panettone' quatre dies seguits, vuit hores cada dia. Jo li somric i li desitjo sort i encara no he fet dues passes dins la fira que tot d’hostesses m’ofereixen gots de caldo, potes de pop i creps de Nocilla. Amb la boca plena de xocolata desfeta, uns estudiants de la UAB em criden tots alhora “Tot és gratis, és al·lucinant”, i riuen perquè porten tot el dia aquí tancats sense ensumar la precarietat que es respira allà fora. Quan els deixo endrapant, un productor de tomàquets extasiat em demana que en tasti un dels seus. Que són immillorables, em diu, que són “tomàquets d’estiu per a l’hivern”, com et quedes, noi? I amb amb els ulls inflamats de màgia, aquest Willie Wonka de les verdures em diu que el seu tomàquet Monte Rosa del Gavà Grup és únic, que Martín Berasategui ha quedat impactat amb el seu sabor. Que havien dut 1.000 forquilles i no en queda ni una. I jo me’n fico un tros a la boca, i com amb la magdalena de Proust (aquest cop sense sucar el tomàquet a cap tassa de te, Déu me’n guard) un record vívid m’assalta i veig la meva àvia recollint amb les seves mans ossudes i tacades un tomàquet petit, d’un vermell esclatant. La veig amanint-lo amb oli del bo i fent-me un somriure preciós. “Bo, eh?”. “Boníssim, àvia. Bonííssim…”. I dissimulo un sanglot i segueixo travessant cultures i menjars. Litxis de la Xina, cigrons de Turquia, mel de Mèxic… fins que arribo a la zona Premium. En aquest paradís dels paladars selectes només s’hi menja caviar iranià, xampany i pernil de gla. Els homes i les dones Premium riuen molt fort i duen americana i molta gomina i molta laca al cabell i semblen una paròdia d’ells mateixos. Quan en surto segueixo per l'Azerbaidjan, els Estats Units, Mongòlia, Tailàndia, i a tot arreu sento olor d’escopinyes, de cafè i d’ametlles garapinyades i em perdo i duc tres bosses a sobre, i quan mig atordit vull sortir, el de seguretat em diu que només me'n puc endur una, que a l’Alimentaria no s’hi ve a arrasar. Però, saps què, em diu mirant-me amb complicitat, si fiques una bossa dins l’altra ja farem el fet. I jo ho faig i baixo les escales mecàniques, que ja no sé on sóc, i surto al carrer, busco la moto i veig una dona mig desmaiada. S’agafa fort a una bossa d’Aneto que a dins en té sis més i el seu marit que li busca un taxi per tornar a casa. Ella està embotida d’olors, colors i sabors. Jo entenc el seu mareig i em sento com ella, col·lapsat de tanta abundància, de tanta oferta, de tantes oportunitats de ser extasiadament feliç menjant, que no sé ni per on començar i agafo la moto i penso que avui sí, avui no soparé. I em sembla que demà tampoc. Empatxat. Molt.