Un matí a Mercabarna amb els tractors
Els pagesos es manifesten a Mercabarna el dia més fluix de mercat
BarcelonaArribem a Mercabarna, abans de dos quarts de vuit, per la porta sud, i travessem, per dins, entre bars i botigues d'utensilis, fins a arribar a la nord, que és per on entraran els tractors del Baix Llobregat. “El peix, la carn, tot va sortir ahir, en precaució, menys la fruita”, ens diu una treballadora. “Heu de demanar permís per fer fotos”. Fa molt de temps que no vaig a Mercabarna. L’últim cop va ser quan hi havia el Merca-Show, que era un striptease masculí. Diria que també hi vaig anar amb el fotògraf d’avui, en Francesc Melción.
A la porta sud, periodistes i agents. “Hay que evitar la calle seis y meterse por la dos”, diu una guàrdia urbana. Per aquí i per allà, gent en patinet. Els mossos treuen les armilles antibales de les furgonetes, un gest del tot innecessari, entenc, perquè els pagesos venen en to de pau.
Els tractors arriben a les nou i setze. Entre ells, els verds i grocs, de la marca John Deere, que em porten directament a la infantesa. A la parada de l’autobús escolar del meu poble, el masover de Can Vidal, anava a buscar els fills en un tractor John Deere, i nosaltres els teníem enveja, perquè anaven asseguts al parafang de les rodes. També hi ha els blaus, New Holland. Els periodistes corren a entrevistar els primers pagesos que arriben. Aquí, a diferència del tall de Gurb de l’altre dia, no hi ha dones, de moment. “Volem molestar el mínim possible”, diu un d’ells. El seu tractor porta un cartell de la Unió de Pagesos. “Jo hi estic afiliat, però també hi ha companys de les JARC o que no són de ningú”, em diu. “Que et podem agafar pel TN Comarques?”, li pregunten. I de seguida li fan dir el nom: “Xavier Oliva, secretari de la cooperativa agrícola del Prat”.
“Ei!” em diu un home. “Sou de l’Ara?” I quan li dic que sí, es posa a enraonar amb mi. “Ara tenim l’aigua tallada des de divendres”, fa. I estem pendents que facin analítiques a la depuradora de Sant Feliu. Ara perquè estem en un febrer rar, però tu tens un camp de tomaqueres al juliol, i sense regar pots estar només vuit dies. La planta no agafarà. Ara, perquè hi ha cols, coliflors, enciams, bròquil... I les estrelles de la temporada, és clar: les carxofes i els calçots, que poden aguantar una mica més la falta d’aigua. Però a un ramat no li pots donar qualsevol aigua. Ni li pots donar menys aigua”. Li demano d’on és i em diu: “De Santa Coloma de Cervelló, que no hi ha una cirera millor!”. I el nom? “Miquel Sàbat Vilarnau, conegut com el nano, de Cal Nano”.
M’explica, com tothom, la qüestió de la competència. “Tu, una fruita nostra, te la pots menjar sense rentar. Una que ve del Marroc porta pesticides que fa trenta anys que estan prohibits aquí. Aquí, un treballador, posem, podria cobrar seixanta euros al dia. I un d’allà? Cinquanta al mes? Heu de mirar bé les etiquetes, perquè de vegades posa “procedència d’Espanya i és mentida”. Sospira. “Espanya sencera, cada terra amb el seu què, podria ser la reina –em diu–. “Però hi ha tot això dels intercanvis amb altres països. Jo et compro això i tu em vens això...”.
Al remolc d’un tractor hi ha carxofes. Segurament seran per fer el dinar, més tard. Se les mira i, gairebé confessant, com si fos una falta, somriu i diu: “Relleu generacional? No n’hi haurà. Jo no he fet mai trenta dies de vacances. Però em poso dret damunt la terra molla –quan ha plogut, és clar– i aquella olor és com si m’estiguessin xutant adrenalina”.
Diversos periodistes, amunt i avall, intenten copsar, atrapar, les reivindicacions pageses. “La sequera és la sequera”, diu un d’ells “però durant la pandèmia van deixar anar l’aigua dels pantans, per cobrar-la a preu de gas. I això va ser una irresponsabilitat. L’ACA et dirà que no, que no és veritat”.
Camino cap a la sortida. Un pagès està fent carxofes a la brasa. “Trigaran molt”, diu un periodista. Toco l’ase. Quan els pagesos diuen “reducció de la burocràcia” entenc que estan queixant-se de la lentitud i aparatositat de l’administració. Dels retards econòmics. La qüestió dels pesticides hauria d’escriure’s, a les etiquetes, i a la frontera, aquests productes haurien de ser gravats. Com que en Melción es queda fins que els tractors marxin, pregunto a una mossa d’esquadra on és el metro. El perfum de carxofes a la brasa ho envaeix tot. Mentre ella m’ensenya el telèfon mòbil amb un mapa, que cap de totes dues entén, s’atura un cotxe al nostre davant. “Vas a l’Ara?””, pregunta el conductor. Primer de tot no el conec, és clar, donades les meves circumstàncies prosopagnòsiques. “Soc en Marc, en Marc de la Camarassa!”, em diu. Llavors ho entenc. És el propietari de la botiga de fruites i de formatges i tapes que abans era la sabateria Padeví, a Francesc Macià. Pujo al cotxe.
“Vens de la tractorada?”, em pregunta. “Total, el dimarts és el dia més fluix”, afirma. “Ah, sí?”, pregunto jo. “Sí, sí. Dimarts, el més fluix. Dilluns, encara que sembli mentida, el més fort!”. Li pregunto si els pagesos podrien blocar Mercabarna. “No ha passat mai. Recordes la vaga de transports de l’any passat? Hi ha genero per quatre dies”. Li pregunto si ve de comprar. “Sí, m’ho miro tot en bicicleta. El nostre camió, com tots, surt a les dotze. Compro de tot, excepte formatge, perquè això no és com el mercat de Rungis, a París”.
“Se’n sortiran?”, li pregunto. Diu que li sembla que sí, si concreten. “Llavors el dia fort és dilluns?”, li demano. “Dilluns i dijous. I saps què passa divendres? Que és com un altre mercat. Els xinesos i els pakistanesos van a comprar el material que ningú voldria, més barat. Els el venen per sota de cost, per no llençar-lo”.
Aquesta és la qüestió. Que s’ha de vendre per sota de cost, penso. I al nas, encara hi tinc el perfum de la carxofa.