Alemanya versus la Unió

En plena negociació econòmica pel futur pressupost de la Unió Europea, el Tribunal Constitucional alemany ha obert també la confrontació institucional. La recent sentència del Tribunal de Karlsruhe és una amenaça al pla d’estímuls anunciat pel Banc Central Europeu davant la crisi del coronavirus. Però, sobretot, és el recordatori d’una qüestió que s’arrossega des de fa temps a la Unió, que s’ha magnificat amb cada nou pas d’integració econòmica que s’ha fet des de la crisi del 2008 i que continua pendent: qui se supedita a qui a la UE? A l’Europa intergovernamental d’Angela Merkel i del nacionalisme populista de governs com el d’Hongria o Polònia, la pregunta és cada cop més transcendent.

El Constitucional alemany ha donat tres mesos de termini al BCE perquè demostri la proporcionalitat del programa de compra de deute establert per Mario Draghi en el pitjor moment de la crisi de l’euro. La maniobra amaga futurs recursos contra les decisions que prengui la seva successora, Christine Lagarde, per frenar l’impacte econòmic del covid-19.

Merkel ha quedat atrapada entre un munt de focs creuats. En la tensió institucional entre Berlín i Brussel·les: és a dir, entre la cancellera i qui va arribar a ser la seva favorita en una possible successió al capdavant de la CDU, Ursula von der Leyen, ara presidenta de la Comissió Europea, que amenaça d’obrir un procediment d’infracció contra el seu país. Entre el Bundesbank i el BCE. Entre el Constitucional alemany i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Entre les visions oposades sobre una Unió Europea de transferències que divideixen la política alemanya.

La setmana passada, en una reunió amb membres del seu partit, Merkel explicava que Alemanya, com a país exportador, necessita que els seus socis de la UE també vagin bé i advertia que caldrà augmentar l’aportació a les arques comunitàries. Però, des de la seva formació política, l’expert en pressupostos de la CDU, Eckhardt Rehberg, es va encarregar d’enfosquir l’horitzó de les finances alemanyes advertint que el país haurà d’esperar fins al 2023 per tornar a recuperar el nivell d’ingressos del 2019.

I, malgrat tot, aquest cop el debat públic alemany s’ha allunyat de la retòrica del 2008. Els més optimistes, com Jana Puglierin, del centre European Council of Foreign Relations, defensen que Merkel ha reaccionat abans i que el seu compromís amb el fons de recuperació i amb l’increment d’aportacions al pressupost comunitari era impensable abans de la crisi del coronavirus. Mitjans de comunicació i economistes de renom s’han pronunciat a favor de la solidaritat europea. Però no hi ha res decidit. Amb el debat sobre el fons de recuperació obert, la proposta de la Comissió de crear noves vies de finançament de la UE a través de la fiscalitat apunta a una pròxima confrontació sense haver resolt la primera. I les manifestacions de l’extrema dreta aquest cap de setmana contra les restriccions imposades pel coronavirus fan preveure més pressió política sobre Merkel al carrer.

L’Europa alemanya està feta de contradiccions i d’una màxima, la del poder unilateral de Berlín sobre com es governa la UE. De la resposta de les institucions europees a aquesta confrontació de poders en depèn la naturalesa del projecte comunitari.