Albert Cañigueral: “En el feudalisme digital som peces intercanviables”

Barcelona“Si tanta gent odia el dilluns, alguna cosa devem fer malament”. La Lola, la gossa de l’Albert Cañigueral, no odia el dilluns. El consultor i expert en economia de plataformes va aprofitar els tres mesos de confinament per redactar El trabajo ya no es lo que era (Conecta, 2020), un assaig que planteja noves maneres de treballar -i de viure- en un dels moments més incerts per al mercat laboral de les últimes dècades.

Va començar a escriure el llibre just abans de la pandèmia. ¿Va haver de canviar-ne alguna tesi?

No, l’estructura no ha canviat perquè les tendències de fons venien d’abans. Però la situació del confinament i el teletreball han accelerat debats preexistents. Ha sigut interessant veure com feia visibles desigualtats i forats del sistema.

També ha posat en relleu qui són els treballadors essencials.

S’ha vist el baix nivell salarial d’aquestes professions que es consideren essencials. En canvi, tendim a pagar molt millor al directiu de màrqueting d’una empresa. Com explica el llibre Bullshit jobs de David Graeber, s’ha posat en evidència que molta gent té feines sense les quals el món podria viure però que protegim més que les essencials.

¿En el futur laboral que s’imagina, també hi entren conceptes com la setmana laboral de quatre dies?

Tenim una visió molt monolítica del que significa treballar de manera correcta. La tecnologia obre un ventall de possibilitats en què treballar quatre o dos dies a la setmana està bé. Però això implica un sistema de proteccions socials que no només estigui dissenyat per al treball tradicional. I això no vol dir perdre totes les lluites que hem mantingut durant dècades pels nostres drets laborals.

¿Cal un nou Estatut dels Treballadors per als canvis que proposa?

El treball tradicional no desapareixerà, però cal que l’Estatut dels Treballadors reconegui aquestes altres maneres de treballar. Fins i tot simplement mirant el volum de contractes temporals, hi ha molta gent que cau pels forats del sistema.

Els repartidors s’han convertit en l’exemple més visible del que diu.

Sí, i aquest sobrefocus en el tema de Glovo, Deliveroo i companyia genera una espècie d’ona expansiva sobre la resta de debats. Els reptes que té el delivery són molt específics del disseny d’aquestes plataformes. És un sector precari en si, perquè han fragmentat la vida laboral. Agafar l’exemple i pensar que tota la feina en plataformes és igual és un error. Com solucionaria el debat que s’ha generat sobre els riders?

Amb una visió híbrida on hi hagi una part dels repartidors assalariats, perquè tenen una relació de llarga durada i dependència amb l’empresa a través de clients d’alta demanda. Així podries estructurar la seva feina de manera més tradicional i garantir-los un mínim d’hores. I, com a complement, una part de la flota d’autònoms, per als pics de demanda.

¿Espanya és un país molt complicat per fer-se autònom?

A Espanya la situació dels autònoms és prou bona si fas una comparativa amb la legislació d’altres països. El repte és que la quota no està lligada al volum d’ingressos, però el nivell de cobertura que dona està molt bé.

El fenomen també passa en les microtasques d’Amazon Mechanical Turk. Què n’opina?

Hi ha una part perversa que és portar a l’extrem la fragmentació del treball i la deslocalització. Fins al punt que les persones no són importants, sinó que són un número. Completament irrellevants i intercanviables. Espero que no sigui això el futur del treball. Però té molta lògica en la narrativa del treball com a centre d’abaratiment de costos que puguis subcontractar a través de la xarxa amb salaris d’Indonèsia.

Ens trobem amb tasques determinades per un algoritme.

La regulació de protecció de dades europea diu que si estic subjecte als designis d’un algoritme l’he de poder conèixer. Una de les primeres lluites que hem de tenir és transparència en la presa de decisió. La regulació laboral haurà d’entrar en aquests àmbits. Si volem lluitar contra el despotisme també podem ser propietaris del codi amb una cooperativa.

Quina és la pitjor distopia per al futur del treball que s’imagina?

Que la feina estigui organitzada i fragmentada a través d’intel·ligència artificial -això ja està començant a passar-, on els humans siguem peces intercanviables. Un feudalisme digital on som els pagesos al servei dels cavallers i dels reis, sense veu ni vot perquè som peces i números en una cadena de muntatge. A més, en aquesta visió taylorista tenim uns oligopolis que controlen tota la feina disponible i les nostres dades pertanyen a l’empresa.