L’Acord de París també s’aplica a les empreses
Els consumidors i l’aposta de la UE forcen les companyies a reduir les seves emissions
¿Què fa un ambientòleg a la plantilla d’una empresa com Telefónica? Doncs lidera un equip de més de 150 persones dedicat exclusivament a reduir la petjada ecològica de la companyia. Una feina de la qual depèn no només la salut del planeta, sinó fins i tot el sou dels seus treballadors: hi ha un 5% de prima anual si la companyia assoleix els seus objectius de reducció d’emissions de CO₂ d’aquell any. Ja fa 16 anys que Telefónica va fer el seu primer pla de descarbonització, però el 2019 es va comprometre a alinear-lo amb l’objectiu més ambiciós de l’Acord de París: evitar un escalfament global superior a 1,5 °C. Cada cop més empreses fan plans com aquest, i l’organisme encarregat de validar-los i dir si compleixen l’Acord de París és Science Based Targets Initiative (SBTi), integrat per l’ONU, la plataforma empresarial CDP i les ONG mediambientals WWF i WRI.
SBTi ja ha validat els plans de descarbonització de 1.500 empreses d’arreu del món que sumen el 20% de les emissions globals. Entre elles hi ha per exemple Indra, Inditex, Acciona o Meliá Hotels, però també Ikea, Apple o Bloomberg. Però encara hi ha empreses que s’hi resisteixen. “No hi ha progressos en sectors com el ciment, l’automoció i els combustibles fòssils”, que són els que, de fet, requereixen una transformació més dràstica, explica Alberto Carrillo Pineda, director de SBTi. Tot i així, Carrillo és optimista perquè diu que “hi ha hagut un canvi en les expectatives tant dels consumidors com dels mateixos treballadors i també dels inversors, que cada cop pressionen més perquè les empreses facin alguna cosa en matèria de canvi climàtic”. Bona part de les companyies que busquen el segell SBTi cotitzen a borsa, diu.
Però no totes ho fan per conscienciació, també hi influeix el canvi regulador que suposa el compromís de la Unió Europea amb la neutralitat climàtica el 2050. “Això per als sectors més massius implica un canvi de paradigma que s’ha de definir en els pròxims 5 anys, perquè el que facis en aquest temps incideix en les emissions que generaràs en els pròxims 30 anys”, diu.
Tres nivells d’emissions
Per ser validat per SBTi, el pla empresarial ha de fixar objectius de reducció d’emissions a curt termini, perquè aquesta dècada, fins al 2030, és cabdal per a la lluita climàtica. A més, ha de reduir almenys un 95% les emissions pròpies i en dos terços les emissions de proveïdors i usuaris. És el que s'anomenen emissions d’abast 1, 2 i 3. “El nivell 1 és el que emet l’empresa directament, les seves fàbriques, vehicles, oficines. El nivell 2 el que emet amb el seu consum d’energia. I el nivell 3 és el que emet la cadena de subministrament, proveïdors, clients, que és el més difícil de reduir perquè no depèn directament d’ella”, explica Mauro Accurso, fundador de South Pole, una agència especialitzada en fer plans de descarbonització per a empreses. El primer que cal fer, diu, és el diagnòstic: calcular el CO₂ que emet l’empresa, per saber quant i com reduir-lo.
Per exemple, l’any 2015 Telefónica emetia 4,5 milions de tones de CO₂ i el 2020 en va emetre 2,7 milions (com a referència: Espanya n'emet uns 253 milions). Ara el seu pla validat per SBTi es compromet a arribar al zero net en els nivells 1 i 2 l’any 2025, la qual cosa suposa un 90% de reducció d’emissions real (des del 2015 ja han baixat un 61%) i el 10% restant es compensaria amb la compra de crèdits de carboni. El gerent de medi ambient i negoci responsable de l’empresa, Daniel Maniega, admet que per a les telecomunicacions reduir emissions “és més fàcil que en altres sectors”, perquè les seves emissions directes provenen bàsicament del consum elèctric als edificis centrals. “A Europa, el Brasil i el Perú aquest consum ja és avui 100% renovable”, diu Maniega, i al conjunt dels 12 països on opera és el 87%. El pas del coure a la fibra òptica també ha reduït un 85% les emissions de la xarxa.
En canvi, en una empresa com Danone les dificultats estan sobretot en el nivell 3, les emissions indirectes: les que generen les 200 ramaderies que els proveeixen de lactis i les empreses que produeixen els seus envasos de plàstic. L’agricultura, de fet, és responsable d’una quarta part de les emissions de CO₂ mundials. La directora de desenvolupament sostenible de Danone, Charo Saavedra, admet que no poden obligar els seus ramaders a canviar i el que fan és calcular les seves emissions i “donar-los assessorament tècnic per buscar alternatives més sostenibles”. Des del 2017 han reduït un 12% les emissions dels seus ramaders. Pel que fa als envasos –el 20% de les emissions totals de l’empresa–, volen arribar al 100% de plàstic reciclat. Tenen una planta recicladora a Montcada on porten els envasos que recullen en restaurants i empreses de Barcelona, i volen fer el mateix a Madrid. Però admet que no és suficient. “Ara mateix no hi ha altres materials viables, els gots de paper no serveixen per a l’aigua, i el vidre també genera moltes emissions”, al·lega, i reconeix que per assolir el seu objectiu –zero net en els 3 nivells el 2050– caldrà compensar emissions amb crèdits de carboni. Segons SBTi, el pla de Danone està alineat amb el límit de 2 °C.
I és que un quilo de plàstic emet 3,5 quilos de CO₂ i 1,7 kg si és reciclat. Ho sap bé el cap d'impacte social de Glovo, Sebastien Pellion, que està en ple procés d’elaboració i validació del seu pla de descarbonització a SBTi. En el seu diagnòstic, els envasos són un terç de les emissions de Glovo i per reduir-les ara venen envasos de cel·lulosa als seus clients.
El 2020 Glovo va emetre 100.000 tones de CO₂, però s’ha compromès a arribar al zero net a finals del 2021. Pellion admet que ho hauran de fer encara sobretot a través de la compensació. La reducció real trigarà més: el 30% dels seus repartidors fan servir la bici i d’aquests el 16% van en bici elèctrica. És un augment respecte al 27% (9% d'elèctriques) del 2020, però vol dir que la majoria de la flota (als 22 països on opera) encara és contaminant. El transport és el segon terç de les seves emissions i l’últim terç és “el malbaratament alimentari” dels clients. Per al transport fan acords per obtenir descomptes en vehicles verds per als seus repartidors, i per al malbaratament dediquen un cèntim de cada entrega a finançar la recollida i transport de les sobres dels restaurants a ONGs. Tot i això, ja han hagut de gastar 120.000 € en crèdits de carboni.
“Els crèdits de carboni són una eina de transició que encara durarà 30 anys”, diu Accurso, de South Pole. Molts d’aquests crèdits financen projectes ambientals a tercers països per captar el CO₂ que les empreses no han reduït. Però a SBTi no accepten els crèdits de carboni com a via per assolir les metes “sinó com un afegit a la reducció”, diu Carrillo. I posa com a exemple les aerolínies: “Voler donar la imatge de ser una empresa verda perquè financen projectes ambientals en altres països no ataca el problema de base, les altes emissions de l’aviació”.
