Quatre preguntes amb resposta per entendre el gir històric del Suprem amb les hipoteques
El pagament retroactiu de l'impost per part de la banca no estava ni de bon tros garantit
Per què la decisió del Suprem és escandalosa?
Deixant de banda el fons de l’assumpte (és a dir, els arguments jurídics sobre qui havia de pagar l’impost), l’escàndol és haver paralitzat una sentència un cop s’ha dictat en considerar que el seu impacte “social i econòmic” era molt elevat. Quan uns dies després es decideix canviar el sentit de la sentència, és bastant difícil que el ciutadà no tingui la percepció d’una mà negra darrere de la decisió.
Malgrat aquesta actuació barroera, ningú ha dimitit. Jutges per la Democràcia, però, ja ha demanat a Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, que plegui.
Però qui hauria de pagar l’impost: els clients o les entitats financeres?
És difícil de saber, i la divisió del Suprem en aquesta qüestió (amb 15 vots contra 13) demostra la dificultat de decidir-ho. Els experts consultats ho expliquen així: hi ha una llei que diu que l’impost de les hipoteques (conegut com el d'actes jurídics documentats, o AJD) el pagarà aquell que estigui interessat en la inscripció d’aquella hipoteca al registre de la propietat, que pocs dubten que és el banc. Però hi ha un reglament posterior que sosté que l’AJD el pagarà el comprador del pis. És a dir, hi ha una contradicció.
Els experts creuen que la llei preval sobre el reglament, però la decisió que el Suprem ha pres avui sembla indicar que els jutges opinen el contrari. Caldrà esperar a llegir les sentències per entendre el raonament dels jutges.
Què deien els bancs?
El millor argument de les entitats financeres era que “no es pot penalitzar aquell que ha complert la normativa”. Això no treu que a partir d’ara potser eren ells qui havien de pagar l’impost, però obria dubtes sobre la retroactivitat de la sentència.
En cas que la decisió fos retroactiva, els clients haurien pogut reclamar l'impost a Hisenda (que és qui recapta els diners), i al seu torn aquesta li hauria d'haver reclamat l’impost a la banca. El problema és que els bancs potser podrien haver invocat la contradicció legal existent (i, per tant, possiblement haurien litigat) per intentar no pagar l'impost de forma retroactiva.
En primera instància, per tant, qui hauria d'haver pagat la factura és Hisenda o, més ben dit, les hisendes autonòmiques, ja que es tracta d'un impost que controlen les comunitats. El pagament definitiu per part de la banca no estava ni de bon tros garantit. De fet, avui mateix el govern central ha avisat que la sentència podria fer pujar el dèficit.
Quina era la factura de l'impost?
Hi havia diferents càlculs de quants milions d'euros haurien recuperat els clients de les entitats financeres. En cas que la sentència hagués estat retroactiva segurament hauria afectat només els últims quatre anys, que és quan prescriuen les qüestions fiscals.
Un informe de Moody's ho elevava a 4.000 milions d'euros, tot i que els càlculs d'aquest diari ho rebaixaven a la meitat: des de l'agost del 2014 s'han signat hipoteques valorades en 127.267 milions. Tot i que l’AJD no és igual en totes les comunitats, agafant el tipus més comú (1,5%), això voldria dir que els bancs haurien de pagar poc menys de 2.000 milions.
Sorprenentment, el càlcul més elevat l'ha fet avui mateix el govern central: la ministra d'Hisenda ha dit que el cost de la retroactivitat hauria estat de 5.000 milions. Pot ser que ho hagi dit per pressionar a favor d'un canvi de criteri del Suprem? Això ja és pura especulació.
