Organitzacions empresarials: la modernització pendent

Sant Benet de BagesEncara no sabem en què acabarà l’anomenada nova política, però algunes de les seves aromes, com el debat sobre com millorar la democràcia i els controls als que governen, també estan arribant fins a les organitzacions empresarials catalanes. No falten motius. Hi ha una dada que ho resumeix perfectament: cap dels principals líders de les patronals catalanes ha arribat a aquest càrrec a través d’unes eleccions. Ni Joaquim Gay de Montellà (president de Foment del Treball), ni Josep González (president de Pimec), ni Antoni Abad (president de Cecot) han passat per les urnes i ocupen la presidència després d’haver enllaçat mandats sense oposició electoral. Aquestes patronals tenen sistema d’eleccions però, simplement, mai hi ha oposició. El mateix succeeix als sindicats UGT i CCOO: les cúpules s’han escollit sense sufragis. L’únic que s’ha sotmès a eleccions ha sigut Miquel Valls (president de la Cambra de Comerç), que el 2010 va guanyar uns comicis gens ajustats perquè cap empresari de renom no s’hi va presentar. En el cas de la Cambra, les queixes per un sistema electoral poc clar s’han sentit sovint. Hi ha altres organitzacions empresarials, com el Cercle d’Economia o FemCat, que directament no celebren eleccions i que, simplement, trien els seus líders per consens -això sí, en aquests casos els presidents es renoven cada tres i dos anys, respectivament, i sense dret a reelecció.

La necessitat de modernització i renovació és una qüestió que plana sobre les organitzacions empresarials, però generalment se n’ha parlat als passadissos i en comentaris en veu baixa en lloc de plantejar-se obertament. O era així fins que aquesta setmana l’escola de negocis Esade va decidir obrir el meló convidant una seixantena d’empresaris i líders patronals a debatre sobre el futur d’aquestes organitzacions al monestir de Sant Benet de Bages.

Tot i que la trobada va discórrer amb una educació exquisida, l’allisada que van rebre les patronals i cambres de comerç va ser considerable. Els empresaris, alguns dels quals participen activament en aquests organismes, són conscients que aquestes organitzacions s’han quedat molt enrere en alguns camps.

Diagnòstic contundent

El diagnòstic que s’hi va presentar va ser contundent. Unes quantes frases ho resumeixen: “Vaig començar una empresa des de zero i ara tinc 3.000 treballadors, però no tinc ni he tingut mai relació amb les organitzacions empresarials; la majoria d’empreses no sabem què fan” (Helena Guardans, fundadora de Sellbytel). “Els que som a les organitzacions empresarials tampoc sabem ben bé què fan, jo tampoc ho sé” (Miquel Martí, president de Moventia). “Els joves no fan ni cas de les patronals” (Manuel Raventós, president de Raventós i Blanc). “Al cap de 15 anys serem els mateixos però amb caminador” (Jaime Malet, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya). “El món empresarial s’ha sabut espavilar malgrat les organitzacions empresarials” (Oriol Guixà, president de La Farga Lacambra). “Les empreses tenen una idea difusa del que són les organitzacions empresarials” (Xavier Torra, president d’Eurecat).

El diagnòstic, per tant, és força clar. Mentre que Miquel Valls va passar de puntetes sobre les crítiques, Joaquim Gay de Montellà es va defensar: “L’any 1990 teníem una empresa multinacional [a Catalunya] i ara en tenim 1.500... Alguna cosa devem haver fet bé”. Els més autocrítics van ser Josep González i Antoni Abad. El primer va reconèixer que “falta relleu generacional”. Ell mateix fa un quart de segle que és al capdavant de la Pimec, tot i que possiblement aquest serà el seu últim mandat. També va admetre que el nombre d’afiliats és “molt millorable”, una opinió compartida per més d’una persona a la trobada, ja que això resta representativitat a aquestes organitzacions. “Si volem ser lliures, hem de ser més forts financerament. Si no, depenem de subvencions. Hem de ser independents”, va apuntar González abans de fer una confessió: “No tenim prou autoritat i això ens fa mal”. Finalment, el president de Pimec va sentenciar que els cal més transparència per “donar exemple”.

Després va venir el torn d’Antoni Abad, que també va posar el dit a la nafra: “Hi ha una crisi de governança, ens falta credibilitat i sostenibilitat”, va dir. Les paraules més grosses van venir tot seguit: “Hi ha clientelisme”. La seva mà dreta, el director general de Cecot, David Garrofé, va afegir més tard: “Els agents socials, igual que totes les institucions, estem sota mínims”. Garrofé es va queixar de les administracions, que “es van carregar les caixes i les cambres” i que ara volen neutralitzar les patronals creant nous grups d’empresaris com el Consell de Competitivitat, un organisme impulsat per La Moncloa i que està integrat per les grans empreses espanyoles. “Toca revisar el nostre paper des de zero”, va rematar Garrofé.

La inexistència de joves a les organitzacions empresarials va ser àmpliament comentada. Josep Mateu, president del RACC, va insinuar que patronals i cambres són “ old-fashioned ”; mentre Maria Reig, presidenta de Reig Capital, va alertar que “el món que ve està dominat pels ecosistemes creatius, i aquests ecosistemes no tenen organitzacions empresarials”. Eugènia Bieto, directora general d’Esade, va reclamar que les patronals “incorporin la nova manera de pensar i viure dels joves”.

Alguns líders van defensar que el paper de les patronals i cambres ha de ser “fer de lobi”. De totes maneres, per a Oriol Guixà, està demostrat que aquest objectiu no s’està complint: “El que hem aconseguit amb les nostres grans pressions perquè es faci el corredor mediterrani és zero”, va lamentar.

La futura llei de cambres

Un dels problemes de què diversos ponents van advertir és que no és clar quina diferència hi ha entre patronals i cambres. “No esteu coordinats, no?”, va preguntar retòricament Artur Carulla, president d’Agrolimen, als líders empresarials. “Hi ha duplicitats”, va concedir Miquel Valls. Segons Gay de Montellà, “les cambres són necessàries per completar l’actuació internacional de les patronals”.

Per a més d’un assistent, la llei de cambres que prepara la Generalitat pot ser la manera de solucionar aquest problema. “Tenim l’oportunitat de dirimir què fa cadascú i millorar els relleus generacionals, la governança, la transparència i la representativitat”, va dir Miquel Martí. De tota manera, ell mateix és poc optimista: “Molt em temo que hi haurà pressions [al Govern] per mantenir les duplicitats actuals”.

En què quedarà tota aquesta reflexió? “Debatem molt -va exhortar Antoni Abad en to suplicant-, però fem que les coses passin”. Àngel Castiñeira, professor d’Esade i promotor de la trobada, va ser optimista: “L’endemà d’aquesta reunió haurien de passar coses en positiu: ha de donar resultats”. Bé, l’endemà no va passar res de tot això, més aviat al contrari (vegeu article adjunt). Però només el temps dirà si Castiñeira era massa optimista.