Operació Manuel Valls: així es va finançar la seva campanya

BarcelonaCorria el mes de març, faltaven poc més de dos mesos per a les eleccions municipals, i una cinquantena de persones de l’establishment barceloní es van congregar per celebrar un sopar de suport a Manuel Valls, candidat a l’alcaldia. Allà hi havia alguns dels empresaris i directius que més han acompanyat Valls durant el seu intent de ser alcalde de Barcelona. També n’hi havia d’altres de menys habituals, així com la seva parella actual, Susana Gallardo, l’hereva dels laboratoris Almirall. A algunes de les persones que van assistir al sopar els va quedar una imatge gravada: a mesura que Manuel Valls els anava saludant, alguns dels assistents obrien la cartera i li donaven diners en mà al candidat per finançar-li la campanya.

Un mes després, en plena celebració del Trofeu Comte de Godó de tenis, el conegut caçatalents Luis Conde, que mai ha amagat la seva estima per Manuel Valls, li va demanar al candidat a alcalde en què el podia ajudar. La resposta de Valls va ser molt directa: “Vots i diners”.

La necessitat de recaptar recursos econòmics ha sigut una constant per a l’ex primer ministre de França des que es va plantejar fer el salt a la política municipal, i, de fet, la manera com s’ha finançat ha sigut una de les incògnites que han planat tot aquest temps, tenint en compte que Valls no gaudia d’una estructura de partit pròpia, més enllà del suport que va rebre de Ciutadans. L’ARA ha parlat amb una vintena de persones, algunes de les quals han demanat l’anonimat, per reconstruir la seva croada per obtenir fons per a la campanya i, també, per assegurar-se uns ingressos per a ell mateix.

De diners n’han arribat, i no només de Barcelona, malgrat que es tractava de finançar una cursa electoral per a l’alcaldia de la capital catalana. Molts recursos també van venir de Madrid. Tot i així, a mesura que la campanya va anar avançant, l’equip de Valls va patir per aconseguir tots els fons que necessitava.

Els orígens

Tot es va començar a coure al voltant d’una taula. Després que Manuel Valls tingués un paper actiu en la campanya electoral del 21-D, les eleccions catalanes convocades per Mariano Rajoy, el polític es va anar fent cada cop més present a Barcelona. Amb el pas del temps, grans empresaris catalans com Mariano Puig (expresident del grup perfumer que du el seu cognom) van acollir sopars a casa seva perquè la burgesia local pogués conèixer millor un polític nascut a Barcelona però que havia fet la seva carrera a França i, per tant, no era conegut per les elits locals. També es va fer un sopar en un hotel Hotusa, grup hoteler propietat d’Amancio López, i, un temps després, un altre a casa d’Isak Andic. Tot i que el fundador de Mango nega haver acollit aquest sopar, les fonts consultades per l’ARA ho confirmen. Una de les persones que van anar a aquestes trobades recorda que “a les primeres cites hi havia interès per conèixer Valls”. “Molts es van enlluernar pel fet que hagués sigut primer ministre de França”, afegeix un altre.

En aquests sopars hi havia una preocupació compartida per la situació política. “Es deia que per a l’independentisme seria un gran èxit aconseguir Barcelona”, diu una veu.

En un d’aquests àpats, però, ja va començar a aflorar la qüestió del finançament. L’empresari català acostuma a ser molt reticent que se sàpiga a qui dona suport polític. “En el sopar es va plantejar si hi havia maneres de fer-li arribar els diners a Valls sense que quedés rastre de qui els hi havia donat”, diu un assistent. “Es va parlar de com fer les aportacions sense que apareguessin els seus noms i es va quedar que es miraria com s’havien de fer les donacions”.

Potser en aquell moment no eren del tot conscients del secretisme amb el qual el Tribunal de Comptes, única institució que coneix els noms dels donants dels partits, tracta aquesta informació. Mai la fa pública. La legislació actual estipula que les empreses no poden fer donacions a partits, però no és cap delicte que ho facin les persones individuals, sempre que la donació no superi els 50.000 euros anuals. “Hi ha moltes aportacions que estan molt lluny d’aquesta xifra”, va explicar Valls en una entrevista recent amb l’ARA. Un membre del seu equip afirma que “molta gent va donar quantitats molt petites”.

En una d’aquestes trobades, el polític va concretar quants diners creia que necessitaria per a la precampanya i la campanya electoral: calia llogar un espai, contractar persones, etcètera. Tot seguit, però, va demanar una cosa més: una retribució neta de 20.000 euros al mes. Aquesta petició, ratificada per quatre fonts diferents i que no nega cap de les altres persones consultades, va sorprendre els que ho van sentir. “Sí que va descol·locar que demanés aquests diners per a ell: és poc elegant”, ratifica un directiu. Passada la sorpresa, però, van acceptar-la i la seva petició va ser concedida. Un altre directiu resta importància a la demanda de Valls: “Fora d’Espanya això és més habitual, i ell és un professional”.

Les fonts consultades no aclareixen quan es va pactar exactament aquesta retribució, tot i que la majoria donen per fet que entrava en vigor en el moment en què Valls va deixar l’Assemblea francesa, de la qual era diputat fins al 2 d’octubre passat, i arribava fins a la celebració de les eleccions municipals, a finals de maig. En suma, vuit mesos.

De fet, Valls va justificar la petició d’una retribució perquè havia de deixar el seu càrrec de diputat. “Ell ja tenia el seu salari de diputat i havia de dimitir de l’Assemblea francesa”, corrobora una de les persones que han finançat la seva campanya.

De totes maneres, els 20.000 euros nets al mes superen en molt el que es cobra com a membre de l’Assemblea francesa, on el sou màxim és de 7.239 euros bruts mensuals. Com a ex primer ministre (càrrec que va abandonar a finals del 2016) no li corresponia cap retribució econòmica. A França, els primers ministres només segueixen cobrant durant els tres primers mesos des que deixen el càrrec i tampoc se’ls dona un despatx. En canvi, sí que tenen dret a protecció policial, cotxe oficial i xofer durant la resta de la seva vida. La retribució de 20.000 euros nets també supera de molt els 14.910 euros bruts que cobren els presidents i els primers ministres de França mentre ostenten el càrrec.

D’on surten els diners?

La pregunta és: ¿qui va aportar diners per finançar la candidatura de Manuel Valls i per retribuir el polític durant aquests mesos?

En aquest apartat s’ha de distingir entre tres tipus de persones: els que van donar diners, els que van buscar-ne i els que feien totes dues coses alhora, aportar-ne i buscar més finançadors de la causa.

Un dels que reuneixen aquestes dues condicions és Félix Revuelta, president de Naturhouse, que no amaga haver ajudat financerament Manuel Valls i haver-li obert moltes portes. “Li vaig presentar gairebé tot l’Íbex-35, també Felipe González, José María Aznar...”, rememora. De fet, la majoria de persones consultades coincideixen a indicar que molts fons de la campanya van venir de la capital espanyola. “Madrid és infinitament millor per recaptar diners, entre altres coses perquè el de Barcelona s’ho treu de la butxaca i el de Madrid ho treu del compte de resultats”, sosté una veu. A més, entre l’empresariat madrileny Valls va percebre un “entusiasme” i un “reconeixement” que a Barcelona era molt més matisat, expliquen al seu equip.

Qui també va estar molt present va ser Josep Ramon Bosch, fins a aquesta setmana president de Societat Civil Catalana, a qui moltes fonts assenyalen com el gran buscador de fons entre l’empresariat de Madrid. Bosch té bones relacions amb el Círculo de Empresarios madrileny, i alguns dels seus expresidents també s’han implicat en la recerca de fons. Javier Vega de Seoane (president de l’asseguradora DKV) i Claudio Boada (assessor principal a Espanya del fons d’inversió Blackstone, gran comprador d’actius immobiliaris a l’Estat) han estat entre els que més han treballat per la causa. Segons algunes fonts, també hi han aportat diners de la seva butxaca. Inquirits per aquesta qüestió, tots dos van declinar fer comentaris.

A Barcelona, els principals encarregats de buscar fons van ser Carlos Rivadulla, president d’Empresaris de Catalunya i membre de la candidatura de Manuel Valls, i Jaime Malet, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya i conegut per ser un directiu molt mobilitzat contra l’independentisme. A més d’això, Malet és conseller delegat de Telam, una assessoria de la qual també és soci Javier Vega de Seoane.

Jaime Malet, que no ha volgut atendre l’ARA, també és la persona que va sol·licitar a Esade que donés una feina de professor a Manuel Valls, un encàrrec que Eduardo Berché, degà de la Facultat de Dret, va acceptar de bon grat. La decisió va ser acceptada per la direcció d’Esade, però va suposar “una bomba” dins del patronat de l’escola de negocis. Les fonts consultades, però, donen per fet que Valls va guanyar pocs diners amb les classes que va impartir durant un trimestre.

Un altre directiu català molt implicat va ser Luis Hernández de Cabanyes, president de la immobiliària Renta Corporación. Consultat per aquest diari, admet haver ajudat Valls, però nega haver-li donat diners.

Totes les persones que han participat en aquest article també donen per fet que, lògicament, Susana Gallardo ha participat en la campanya del seu futur marit, tant financerament com obrint-li portes a l’alta societat barcelonina.

Una de les característiques de molts dels implicats en la campanya de Valls és que formen part de la Fundació Joan Boscà, entitat nascuda el 2014 per combatre els postulats sobiranistes. Tant Josep Ramon Bosch com Claudio Boada, Félix Revuelta, Jaime Malet o Javier Vega de Seoane integren el patronat d’aquesta fundació. Revuelta, però, afirma que la fundació “no hi ha jugat cap paper”.

La llista de pagadors és més llarga que la que apareix en aquest article, però el secretisme amb el qual s’ha portat aquesta operació ha impedit que l’ARA pogués contrastar tots els noms que les fonts han esmentat.

Els fons s’acaben

Una de les grans queixes de l’entorn de Manuel Valls és que, tot i les promeses, al final no va haver-hi tants diners com semblava que havien d’arribar. “La gent diu que posarà més pasta de la que finalment acaba posant”, protesta un polític pròxim a Valls. “No hem nedat en l’abundància, com s’ha dit: no ens han regalat res”, lamenta Carlos Rivadulla. Aquest membre de l’equip de Valls encara demanava diners quan faltaven pocs dies per a les eleccions municipals. Va haver-hi un empresari immobiliari català que, per exemple, va rebre la visita de Rivadulla. Aquest va demanar-li diners, però ell s’hi va negar perquè “no volia problemes”.

El fet és que Manuel Valls va ser el gran perjudicat per l’accelerada pèrdua d’atractiu que va patir Ciutadans, equip amb el qual es presentava a les eleccions municipals. La formació taronja gaudia d’un prestigi entre determinat empresariat català que en l’últim any s’ha anat esfumant, com ja va explicar l’ARA. L’exitosa moció de censura de Pedro Sánchez va fer que l’empresariat terceraviista tornés a veure el PSOE amb bons ulls, mentre deixaven caure Ciutadans i, en conseqüència, Valls.