“Els informes impulsaven Bankia a sortir a borsa. Havia de signar”
Entrevista a Francesc Verdú, exconseller delegat de Bankia
PalmaEl juny del 2011 va assumir el càrrec de conseller delegat de Bankia. Francesc Verdú (Alcoi, 1955) no intenta justificar-se quan recorda que va arribar a l’entitat bancària només vint dies abans de sortir a borsa. Assegura que tampoc no ho va fer quan va declarar com a testimoni en el judici de les targetes black, l’únic que no en va fer servir.
A mitjans del 2011 va deixar la vicepresidència de Banca March per ser conseller delegat de Bankia.
Quan Rodrigo Rato, després d’entrevistar-me, m’ofereix ser conseller delegat de Bankia, se’m presenta un repte professional únic.
La situació era crítica.
Assumeixo el repte sabent que era complex, perquè s’havien de fusionar set cultures i perquè passàvem una de les pitjors crisis de la història econòmica contemporània. El Banc Mundial i el Banc d’Espanya van canviar tres vegades de previsió en un any i cada cop era pitjor. Les fusions van estar motivades per l’impuls normatiu de la UE i dels principals organismes polítics i financers espanyols.
¿Era el moment per a la sortida a borsa de Bankia?
Fruit de la crisi que acabàvem de passar hi va haver una tendència internacional per enfortir el capital de les entitats financeres. Aquelles que tinguessin un accionariat en el mercat de valors tindrien una exigència de capital del 8%, mentre que a les que no entressin a borsa se’ls exigiria un 10%, una diferència substancial i decisòria.
Va arribar a Bankia vint dies abans de signar-se la sortida a borsa. S’hi va veure obligat?
Hi arribo en un moment en què hi ha un tren en marxa, el tren de la sortida a borsa. Els comptes provisionals per a l’operació, els del desembre del 2010, estaven tancats, no signats però sí tancats. Hi arribo i el primer que em donen són sis totxos dels sis principals bancs d’inversió del món. Tots recomanaven fefaentment la sortida a borsa. També les auditories, el Banc d’Espanya, la CNMV, tots hi estaven a favor; la ministra d’Economia, Elena Salgado, hi empenyia; el cap de l’oposició, Mariano Rajoy, estava a favor de la sortida. Gairebé era una operació d’Estat. Amb tot, jo tenia deu dies i cap raó per no confiar en els informes de tots els organismes oficials. Si hagués desconfiat de tot això, crec que m’haurien fet fora per beneit. En sentit contrari, si no hi hagués confiat, què podia fer en deu dies? ¿Revisar 400.000 o 500.000 expedients de crèdit, demanar 2,5 milions de taxacions, comprovar si el valor del bé respecte de la taxació era correcte o si hi havia un forat? Per a això es necessiten dos o tres anys. Havia de signar sí o sí.
¿Hi havia algun informe que desaconsellés la sortida a borsa?
Cap ni un. Havia fet el que com a professional em corresponia: mirar què n’opina el Banc d’Espanya, els auditors, contrastar les anàlisis de tercers...
Per què pensa que Bankia no se’n va sortir fins al rescat públic?
És el moment que comença la tempesta financera. La prima de risc espanyola passa en aquells mesos de 100 a més de 500. Era molt dur vendre allò als inversors. Així i tot, ens vam arromangar i ens vam posar a treballar. Havíem de millorar la rendibilitat de l’entitat i vam fer un pla, aplaudit pel Banc d’Espanya, que estalviava 200 milions de despeses recurrents i un altre pla en què vam posar mil persones per tapar la mora que anava entrant. Però l’economia empitjorava més i més. L’onada afectava tot el sistema. Aleshores vaig començar a veure que, tenint en compte l’estructura de balanç de Bankia, en la qual el pes dels crèdits promotors d’immobiliari era molt elevat, una nova accentuació de la crisi li faria molt de mal, com va passar.
D’on venia el forat de Bankia?
El problema real de Bankia, si es vol buscar què va passar o buscar-ne culpables, no és a Bankia, sinó en els 10 o 15 anys que les caixes espanyoles volien créixer més que ningú i donaven préstecs promotors, sense gairebé cap diferencial, que no cobria ni el risc, fins i tot al 100% del valor del sòl. I això durant anys i anys. Aquest és el problema de Bankia i el perquè de la necessitat de sanejar-la. Per això sempre dic, i davant el jutge també, que en els pocs mesos de Bankia des que es va crear fins que es va haver de sanejar era impossible generar aquest forat, per molt malament que gestionessis. El forat es va generar durant 15 anys a les caixes que es van fusionar.
Al cap de sis mesos, Rato li va donar la targeta black. Com ho va percebre?
Rato em va dir: “Et vaig fitxar fa sis mesos, guanyant quasi el mateix [que a Banca March], i ara la normativa ens redueix un 75% el sou. Per intentar pal·liar-ho en part, aquí tens aquesta targeta, que són 75.000 euros nets”. Esclar que jo, que estava bé a Banca March, no l’hauria deixada mai ni m’hauria ficat en aquest embolic sabent que em rebaixarien el sou un 75%. Així i tot, li vaig dir que no podia acceptar la targeta perquè era per a despeses sense justificar, una mala praxi en banca, inacceptable. Li vaig dir que no només no la faria servir, sinó que li aconsellava que ell tampoc la fes servir perquè es complicaria la vida. No és cap mèrit, només vaig fer el que professionalment em tocava. Es diu que podria haver denunciat el fet. Considero que ho vaig fer (només la teníem quatre): ho vaig dir al president i a l’altre que depenia de mi, a qui vaig aconsellar el mateix. L’entitat tenia molts problemes rellevants a resoldre i m’hi vaig concentrar, pensant que amb les meves paraules ja havia aturat el tema de les targetes.
Era negra la targeta?
No ho sé, no vaig obrir el sobre. El dia que Rato va dimitir vaig anar a direcció de personal i vaig tornar el sobre que ell m’havia donat.
Què n’espera del judici?
No depèn de mi, però no crec que es pugui condemnar algú per confiar en les principals institucions internacionals i estatals. Espero que no passi res, però després de sis anys, quan s’acabi el judici, tornar a la meva professió ja no serà possible.