El 80% de les persones actives amb una discapacitat intel·lectual no tenen feina

BarcelonaEl Genís té 27 anys, en fa cinc que treballa al centre especial de treball Femarec i, si tot va bé, aviat podrà presentar-se a les oposicions que està preparant. La seva vida laboral, però, representa un 20% minoritari i trenca amb una estadística contundent: només una de cada cinc persones actives amb discapacitat intel·lectual tenen feina a Espanya. Aquesta és la realitat per a la majoria del col·lectiu que denuncia la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat), aquest cop a través d’un informe amb propostes perquè el model d’inserció laboral sigui més inclusiu.

“La taxa d’ocupació és molt baixa i hi ha moltes persones que no poden accedir al seu dret al treball”, apunta Carles Campuzano, director de l’organització. Per a una persona amb discapacitat intel·lectual que vol treballar, les opcions són limitades: els centres especials de treball o la incorporació a empreses “ordinàries”, com s’hi refereixen les entitats. El Ricardo ha viscut les dues experiències. Té un 56% de discapacitat per trastorn mental sever i, abans de treballar a Femarec amb el Genís, estava en plantilla en una empresa en què va patir “incomprensió i discriminació”. “S'enreien de mi. Era impensable que dediquessin cinc minuts a ensenyar-me res”, recorda.

A Espanya les companyies de més de 50 treballadors estan obligades a contractar com a mínim un 2% de persones amb discapacitat. Es coneix com la quota de reserva, però el sector denuncia que la majoria no la compleix. Dincat demana que aquest percentatge s’ampliï al 4% (amb un 1% reservat a persones amb discapacitat intel·lectual), però sobretot que es destinin més recursos perquè les entitats donin suport a aquests empleats quan entren en una empresa. “Sovint són persones a les quals costa més assimilar canvis i avançar en l’aprenentatge. Cal que hi hagi algú per comprovar un cop al mes o a la setmana que tot va bé”, diu Amèlia Clara, presidenta de Femarec.

Aquest és un dels prop de 110 centres de treball especials d’iniciativa social que hi ha a Catalunya i dona feina a 140 persones amb especials dificultats (amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental igual o superior al 33% i amb discapacitat física o sensorial igual o superior al 65%). A la seva nau de més de 15.000 metres quadrats al Bon Pastor, a Barcelona, una llarga cinta mecànica avança davant dels ràpids parells d’ulls i mans que trien entre tones de residus. En una altra sala es reparen cafeteres de Nespresso per a fires i empreses i es canvien peces per reaprofitar tiradors de cervesa de Damm. “Aquest any hem generat pèrdues, però no hem fet cap ERTO”, explica Clara.

Els centres com Femarec denuncien que resisteixen en un difícil equilibri. No tenen ànim de lucre, però necessiten ser prou rendibles per mantenir els llocs de treball i, quan poden, crear-ne de nous. Actualment l’Estat els eximeix de pagar les quotes a la Seguretat Social i reben una subvenció que cobreix el 50% del salari mínim interprofessional (SMI) dels treballadors. Per assegurar la seva sostenibilitat, però, demanen que se’ls asseguri almenys el 75%. “Cal que aquest suport es doni també a l’empresa ordinària”, indica Campuzano. A més, reivindica poder fer compatible la feina remunerada amb subsidis com l’ingrés mínim vital per garantir que aquestes persones puguin tenir un projecte vital i independitzar-se. Dincat també denuncia una bretxa salarial: les persones amb especials dificultats cobren de mitjana un 83% menys que algú sense discapacitat en la mateixa categoria professional.

Cobrar una pensió digna

Tres dècades després del seu naixement, a Femarec es troben ara amb problemes que no tenien als anys 90. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen un envelliment prematur i a la cooperativa han hagut de crear feines específiques —i menys productives— per als empleats que ja no poden aguantar les tasques més físiques. És el cas de la Marina, que està a punt de fer 60 anys i, després de dues dècades a la cooperativa, ha passat a treballar en un taller on fan canastretes per a nadons. “Ara he de fer una feina asseguda. Penso en la jubilació, però mentre pugui vull seguir treballant. Em dona una motivació”, diu. Tot i així, aquesta situació també dificulta que Femarec contracti nous treballadors joves. “Ara són els que ho estan pagant”, avisa la seva presidenta.

L’envelliment prematur propicia un altre greuge que pateix el col·lectiu: els problemes per cobrar una pensió de jubilació digna. “S’hauria de facilitar que les seves carreres laborals s’acabin abans”, diu Campuzano. Aquestes persones treballen menys anys de mitjana i sovint no poden arribar al mínim de temps cotitzat per cobrar la prestació. Dincat proposa que les persones amb especials dificultats puguin beneficiar-se d’una jubilació anticipada als 45 anys havent cotitzat almenys deu anys.

La primavera del 2019 les entitats de Dincat van posar-se armilles grogues per protestar al carrer contra molts dels punts que torna a denunciar l’informe. Després d’una pandèmia que ha sigut dura al sector, el clam no s’apaga. “Fora dels centres som invisibles, inexistents. Jo no vull perdre el que tinc, el canvi de mentalitat l’ha de fer la societat”, conclou el Ricardo.