7.000 km i 13 països: la crisi energètica reobre grans projectes a l'Àfrica

MADRID7.000 km i 13 països, 11 dels quals de l’Àfrica Occidental. Aquest és el traçat del que seria el gasoducte marí (tot i que també tindria parts terrestres) més gran del món. Una infraestructura que connectaria Nigèria amb el Marroc, amb la possibilitat de proporcionar després gas a Espanya i, fins i tot, a la Unió Europea. Del projecte se’n parla des de l’any 2016, però no ha estat fins a finals d’aquest mes d’abril que s’ha posat en marxa l’estudi preliminar d’enginyeria i disseny per tal de materialitzar-lo. 

L’engranatge de la infraestructura es va accelerar l'octubre passat, quan Algèria va decidir tancar el tub que connecta el país amb el Marroc, l'anomenat gasoducte del Magrib, que durant 25 anys ha abastit de gas algerià el país alauita i, de retruc, Espanya a través de l'estret de Gibraltar. La decisió d'Algèria va generar preocupació a Rabat, on la producció d'energia és escassa i no hi ha gran capacitat d'emmagatzematge. Així, arran del tancament d'aquest gasoducte, el rei Mohamed VI va posar damunt la taula diferents plans per millorar l'abastiment d'energia: accelerar la refineria de Nador; reactivar les connexions amb Espanya (reobrir la part del gasoducte del Magrib que connecta el Marroc amb la península Ibèrica per poder importar gas de països tercers com Qatar, una decisió que s'ha acabat materialitzant aquest abril, tot i que fonts del sector confirmen a l'ARA que el tub està parat) i, en tercer lloc, mirar cap a Nigèria, on entra en joc el gasoducte.

A l'abril, el Marroc i Nigèria van escollir la consultora australiana Worley, especialitzada en el desenvolupament de grans projectes industrials, per a la planificació d'aquest gran tub, anomenat també gasoducte Africà Atlàntic. Tal com va detallar l'empresa en un comunicat, els promotors del projecte són l'Oficina Nacional d'Hidrocarburs i Mines del Marroc i la Cooperació Nacional de Petroli de Nigèria. La infraestructura estaria finançada per l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). "El gasoducte oferirà una nova via perquè els països de la ruta exportin el seu gas als països veïns i a Europa", es recull al comunicat.

La idea, expressada públicament per les autoritats nigerianes, és que un cop el combustible arribi al Marroc faci el salt a la península Ibèrica, en concret per Cadis, a través del gasoducte del Magrib, ja construït. "Tots els gasoductes transnacionals són difícils de gestionar, sobretot a l'Àfrica", apunta Aurèlia Mañé, professora d'Economia Aplicada de la UB i experta en temes energètics, que anticipa que ho veu "altament inviable". Els motius, la "transnacionalitat", és a dir, l'opció real de connectar amb Europa, i la situació social, política i econòmica dels mateixos països per on passaria la infraestructura. Tanmateix, Mañé reconeix que casos com aquest "ara tenen més interès" pel context geopolític. Arran de la guerra a Ucraïna, "s'està reconfigurant el mercat del gas i, alhora, s'estan creant noves aliances energètiques", comenta en una conversa amb l'ARA.

"Són projectes orientats a l'exportació i que responen a interessos de grans multinacionals. Mentrestant, el subministre elèctric no arriba a la població africana", apunta Jesús García-Luengos, investigador del Grup d'Estudis Africans de la UAM. Per a aquest investigador, quan s'anuncien grans projectes així i de fons hi ha una Europa que busca desesperadament gas en ares d'assegurar-se la seguretat energètica. "No s'està reflexionant sobre les conseqüències negatives sobre la població", remarca García-Luengos, que afegeix que "molts governs africans sempre hi han estat d'acord perquè estan al marge de la gent". A més, l'investigador apunta que cal tenir en compte que la seguretat energètica no es pot deslligar dels drets humans, el medi ambient i la seguretat del país d'origen: "És impossible deixar-ho al marge si volem abordar de forma coherent el repte. Tot està vinculat".

El paper d'Espanya

En matèria energètica, però, Nigèria no és un país desconegut per a Espanya. De fet, en aquests moments és el tercer proveïdor de gas de l'Estat, només per darrere dels Estats Units i Algèria. En concret, el país africà va vendre a Espanya el 13,5% del total de gas que va arribar el mes de maig (4.946 GWh de gas liquat transportat a través de vaixells metaners), segons les últimes dades publicades pel Butlletí Estadístic del Gas d'Enagás, l'empresa gestora del sistema gasístic.

Nigèria sempre ha tingut un paper important –accentuat els darrers anys– com una de les principals fonts de subministrament d'aquest combustible. A tall d'exemple, el 2021 va ser el tercer país que més gas va vendre a Espanya (11,5% del total). A això cal afegir-hi el petroli. Segons la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petroliers, Nigèria va subministrar a Espanya més de 2,4 milions de tones d'aquest combustible fòssil durant el primer trimestre del 2022, poc més del 15% de les importacions totals espanyoles durant aquest període.

Tot i aquest vincle, la del passat 1 de juny va ser la primera visita d'un cap d'estat de Nigèria a Espanya dels últims 17 anys. El president Muhammadu Buhari es va reunir amb Pedro Sánchez a la Moncloa. Una trobada de la qual en va sortir una declaració conjunta en què precisament s'apuntava a un reforçament del subministrament de gas i petroli procedents del país africà, que Espanya reconeix com "un dels seus principals i més fiables" proveïdors energètics. Una declaració gens en va si es té en compte que s'emmarca en un "moment d'especial pressió internacional en els mercats de l'energia" fruit de la guerra a Ucraïna, com va assumir el mateix govern espanyol.

"¿I què fa Espanya amb el gas?", es pregunta Mañé. La professora de la UB apunta que cal tenir en compte les poques connexions de l'Estat amb la resta d'Europa. García-Luengos afegeix que no es pot perdre de vista l'objectiu final: "no dic que el gas no sigui necessari, però cal debatre de quina manera i, sobretot, seguir apostant per les energies renovables".