Per viure-hi o per invertir?

Dossier Balears en venda Desplega

1

L’alcalde de Deià: “Jo he de compartir casa”

2

Per viure-hi o per invertir?

3

Quan per cobrir un lloc de treball cal oferir allotjament

4

Els fons d’inversió avancen dins el sector turístic

Palma-Bon dia. He vist l’anunci d’un pis en venda a...

-No le entiendo. ¿Cómo se llama?

-Sebastià.

-Muy bien, Sebastián. ¿En qué puedo ayudarle?

La primera barrera que es trobarà qui vulgui comprar un habitatge a Palma serà, molt probablement, la idiomàtica, de manera que els diàlegs que llegireu en aquest reportatge seran traduïts del castellà (però verídics, això sí). La gran majoria dels venedors i agents immobiliaris que operen a Mallorca són estrangers i, curiosament, no han sentit la necessitat d’aprendre el català. L’immobiliari és un sector que experimenta un auge inaudit a les Balears. Inaudit i permanent, a prova de pandèmies i crisis econòmiques. La capacitat de captació que tenen aquestes illes no exactament de talent de fora, sinó de vividors arribats de tot arreu per fer un primer duro fàcil, és realment notòria.

La segona barrera, i més important, entre la noble aspiració de procurar-se una casa pròpia (ni que sigui una habitació pròpia, com volia Virginia Woolf) i la realitat, és, òbviament, el preu. El preu i la falta d’escrúpols dels especuladors, naturalment. Els especuladors no són únicament els venedors, sinó també els propietaris que posen els seus pisos o cases en mans d’un personal que li promet una rendibilitat forassenyada. Vegem-ne un exemple.

Hem quedat amb la Marialuisa (nom figurat), una dona argentina que treballa per a la immobiliària Pitiflús (nom figurat), per visitar un habitatge en venda a Santa Catalina, un dels barris recentment gentrificats a Palma, i més de moda entre alemanys, britànics, suecs i altres. En aquest cas es tracta d’una de les antigues casetes que configuraven la fesomia de la barriada, que antigament havia estat de pescadors (com la barriada veïna del Jonquet, ara també explotada al màxim) i després va ser lloc estimat per noctàmbuls, artistes i gent més o menys errabunda (després en dirien hipsters, denominació que ara també ja és caduca) a la recerca de llocs “autèntics”. Hi ha un dels mercats més populars de Palma, el Mercat de Santa Catalina, que és l’epicentre de la zona i que també està experimentant el seu procés d’homogeneïtzació als gustos que imposa el turisme.

La caseta està situada a uns cent metres del mercat, justament. És una planta baixa molt modesta, d’uns vuitanta metres quadrats (la Marialuisa diu que són 88, tant se val) més un pati d’una desena més de metres que la Marialuisa anomena “terrassa”:

-La terrassa és un luxe, hi pots posar una barbacoa o un jacuzzi.

El pati (o terrassa) està enxubat entre diverses finques de pisos que hi donen pel darrere. El jacuzzi serà mot útil en cas que a un li agradi practicar l’exhibicionisme. A la caseta li han fet una mica de rentat de cara amb laminats, PVC i llums led i li han netejat les bigues (que són vistes). Consta de dues habitacionetes petites (la menys reduïda, la principal, dona al carrer, en una zona de gran activitat de l’anomenat sector de l’oci nocturn: és com intentar dormir enmig de la festa), un bany minúscul i una sala gran que fa de cuina, menjador i sala d’estar, amb cuina d’illa i rentadora integrada (encastada, com els armaris). Això és tot.

-510.000 euros -informa impàvida la Marialuisa.

-Em sembla un preu raonable -li responc.

-Eh que sí? -somriu contenta-. És que a Santa Catalina sempre assegures la inversió. ¿La voldries per viure-hi o per invertir?

Ho pregunta amb completa naturalitat. “Per viure-hi”, li dic.

-En tot cas és una inversió segura -insisteix ella-. Santa Catalina mai baixa, al contrari. Mira -em diu en to de confidència-, aquí al costat tinc una altra casa semblant a aquesta. La llei no ens deixa oferir-la com a lloguer turístic, però sí que la lloguem a persones de fora que es desplacen aquí un parell de mesos o tres per feina. Ens en paguen 2.700 euros al mes.

-Ben fet -la felicito.

-Els propietaris són de Maria de la Salut i estan encantats -afirma orgullosa-. “2.700 per la caseta de Palma, treus?”, em diuen. “Carai amb la caseta!”

Esprémer les herències

Ens acomiadem amiguíssims, amb reiterades promeses per part meva de dir-li coses, com solem dir a Mallorca. Els propietaris de Maria de la Salut treuen quasi tres mil euros al mes per una caseta que degueren heretar, sense pensar que un dia un fill o un net seu tal vegada cerqui lloc on viure i no se’l pugui pagar a causa d’uns preus inflats fins al deliri. Esprem allò que has rebut dels que t’han precedit i que s’espavilin els que segueixen, seria el plantejament.

A les oficines de PromoFutura (nom figurat) ens espera la Carla (nom figurat), una comercial alemanya amb qui hem concertat la cita per telèfon.

-Per viure-hi o per invertir? -ens ha preguntat, abans que res: al contestar-li “per viure-hi” s’ha notat a través del telèfon un corrent de simpatia, com volent dir: “Que bé que encara queden persones així”.

Ens rep amb un somriure encara il·lusionat i ens ensenya la maqueta de la promoció, que es diu Llevant 96: vol dir que seran 96 habitatges en una gran finca que s’està construint a la barriada del Nou Llevant, la gran aposta de l’Ajuntament de Palma per esponjar la ciutat i posar habitatge al mercat. Llàstima que el pis més econòmic surti per 345.000 euros (al matí, a la web, eren 337.000, però a la tarda ja havia pujat) i tots els altres superin els 400.000, fins a arribar als 613.000 del més car (de moment, perquè falta posar preu als àtics). Estaran llestos per entrar-hi d’aquí un any, tindran ascensor, pàrquing subterrani i piscina comunitària. Seran pisos estàndard, d’entre 80 i 90 metres quadrats, amb terrasseta o sense, tres dormitoris, dos lavabos, cuina, sala d’estar - menjador, distribuïdor i bugaderia. Pisos que en altres temps hauria adquirit la classe mitjana o fins i tot la classe treballadora, quan encara existien. Ara els comprarà, si de cas, la classe mitjana alemanya.

Hi ha alternatives? Sí, als barris més pobres o degradats, que de tota manera també s’estan gentrificant: pisos fets pols que podeu comprar pe r preus que no arriben als cent mil euros i que, una vegada posats en solfa, podreu mirar de vendre pel doble o el triple que us hagin costat. O podeu comprar, per 199.900 euros, un piset de 50 metres quadrats a prop de la plaça d’Espanya, que requereix, però, reforma integral. Una vegada hi hàgiu gastat, en total, el mig milió de rigor, podeu pensar si hi entreu a viure o si l’aprofiteu per afegir-vos a la festa dels inversors.