Veus del Brexit

LondresEls crits que ressonen a Westminster esmorteeixen els que se senten sotto voce arreu de les Illes Britàniques. Passi el que passi amb el pacte de Boris Johnson, ara al purgatori, la ferida oberta pel referèndum del Brexit trigarà molt de temps a cicatritzar. Set veus ens en parlen

Michael East: “Les companyies de sanitat privades dels EUA ja fan cua per Al mercat post-UE”

Soc histopatòleg al Royal London Hospital, a White-chapel. Tinc 37 anys. Vaig néixer a Colchester, al sud-oest de Londres, una ciutat al comtat d’Essex. Vaig estudiar a la Universitat de Birmingham i al Saint George’s Hospital de Londres. La meva feina és una mica… una mica així. Intento esbrinar per què es mor la gent. Faig broma, però acostumo a dir que tinc un mal dia si un pacient meu es desperta. És perquè em passo els matins fent autòpsies i les tardes mirant per un microscopi tot allò que n’hem extret. Fins al 2015 vaig treballar a temps complet per a l’NHS [National Health Service, la Seguretat Social britànica]. Ara a les tardes faig classes a l’Escola de Medicina.

Des del primer moment vaig ser pro UE i anti-Brexit. Però crec que ens ho hem de mirar tot amb una mica de perspectiva i hem de posar una mica de background sobre la política respecte a l’NHS. Cal remuntar-se al 2010, quan els conservadors tornen al poder en coalició amb els liberaldemòcrates. En aquell moment el govern va decidir que calia reduir el finançament de la sanitat. Estem parlant de retallades del 20% en una dècada, una quantitat enorme!

El rerefons de les retallades

El vot del 2016 va tenir lloc en aquest context de grans retallades de serveis públics. I no pas perquè les imposés Brussel·les, sinó perquè es van decidir aquí. Era una política interna i que es provava aquí. Hi havia crisi? Sí. ¿El govern deia que no hi havia més diners? També. Però quan mires la política d’una dècada d’austeritat dels tories, i els efectes que va tenir sobre els més pobres, no resulta gens sorprenent que aquells que més van votar a favor del Brexit fossin els més desfavorits. Hi havia dificultats econòmiques, indubtablement, però calia triar entre reduir taxes per als més benestants o apujar-les, o retallar serveis públics per reduir el dèficit. I els tories van triar, esclar.

Mai em vaig creure la propaganda dels 350 milions de lliures de més per a l’NHS a la setmana amb el Brexit, i no crec que ningú s’ho cregués. El mateix Nigel Farage es va distanciar de seguida de la promesa. Hi ha, sí, lexiters [ brexiters d’esquerra] que veuen la UE com el camí de la privatització del servei de salut d’aquest país. Jeremy Corbyn potser n’és un, no ho sé, perquè soc incapaç de saber del cert què passa pel seu cap ara mateix.

En tot cas, és molt difícil destriar l’impacte del Brexit de les retallades d’una dècada llarga a l’NHS. En termes generals parlem d’una falta de cent mil professionals en hospitals i serveis sanitaris a Anglaterra i Gal·les. Una part d’aquests llocs de treball s’ha cobert, sí, però a través de companyies privades, que han facturat molts més diners a l’NHS pels serveis dels seus treballadors. Això n’ha perpetuat el deute i posa en perill la salut financera de tot el sistema.

Hi ha una gran ironia en tot plegat: la majoria d’aquests llocs de treball de què parlo són d’infermeres, i s’han cobert amb les que van venir de la Unió Europea. El govern diu ara que en vol sortir, però alhora posa moltes dificultats perquè arribin immigrants d’altres països. És molt difícil per a una infermera de l’Índia venir a treballar aquí. Per tant, no és possible reemplaçar les que se’n van, provinents de la Unió. Passa el mateix amb els metges de capçalera. Realment, falta personal en àrees com radiologia i patologia o els serveis psiquiàtrics, els grans derrotats de les retallades. Abans venien de la UE formats, ara no. Era un dels beneficis clars de ser-hi. L’NHS els podia situar allà on feien més falta. Ara no, perquè no hi arriben.

“Part de la nostra identitat”

La cosa més sorprenent de totes és que això estigui passant amb l’NHS, que és una mica part de la nostra identitat, com la BBC. Fins ara s’havia finançat a través dels impostos generals. Continuarà així? No, crec que s’ha soscavat l’NHS i que en algun moment serà substituït per algun altre sistema. M’agradaria que evolucionés cap al mètode francès, el suec, el neerlandès o l’espanyol, amb una contribució depenent del salari de cadascú i amb uns límits. Però si no passa, acabarem com els nord-americans, amb un sistema de sanitat i companyies privades que ja han començat a fer cua per entrar al mercat britànic post-Brexit, tot i que el govern, i Boris Johnson especialment, diu que mai ho permetrà i que l’NHS no està en venda. No sé si creure-me’l o si la seva paraula ja no val res. No deixa de ser interessant saber que el cap del servei d’Anglaterra, Simon Stevens, havia sigut vicepresident del United Health Group, una de les companyies privades més grans de la sanitat als Estats Units.

Queda ben clar que el debat sobre el Brexit ha sigut molt més llarg del que ningú s’esperava. Vivint a Londres no es podia imaginar quin seria el vot, però és que Londres és una bombolla, i el Brexit ha posat de manifest les diferències nord-sud.

Una guerra freda

Passi el que passi els pròxims dies o setmanes, no espero que tot plegat es resolgui aviat, i això m’espanta, fins i tot en el cas que hi hagi Brexit amb acord al final. Perquè podem entrar en un estat de perpètua guerra a Anglaterra, una mena de guerra freda. I el que més em preocupa és que el debat continuï. I si hi hagués un segon referèndum, per exemple, i el remain guanyés, espero, què passaria a continuació? Més guerra freda? Si n’hi hagués un altre, el remain hauria de guanyar per 60-40. Però com més continuï el debat, pitjor. I també hi ha el perill de desintegració del Regne Unit, perquè Escòcia demanarà un altre referèndum.

El Brexit també ha permès treure el cap al nacionalisme anglès, que té una cara molt lletja, amb personatges molt perillosos. Tot plegat és un caos i serà difícil sortir-ne.

Tim Martin: “Amb el Brexit, la cervesa als meus pubs serà més barata”

Soc el fundador i amo de Wetherspoon, un negoci de pubs al Regne Unit i Irlanda que dona feina a 40.000 persones, només un 5% de les quals són ciutadans estrangers, i això n’inclou de comunitaris. He fet 64 anys i m’encamino cap als 65. Vaig néixer a Norwich, al nord-est d’Anglaterra.

La meva companyia dona consell als treballadors estrangers sobre què fer per aconseguir l’estatus d’establert. Però, en tot cas, si ho veiem en un sentit més ampli, aquells que ja són aquí hi podran continuar. Jo, i molta altra gent que dona suport al leave, contràriament al que es diu, estem a favor d’uns nivells d’immigració raonables després del Brexit. Els europeus han de poder venir si hi troben feina.

Malgrat els problemes polítics continus, derivats del moment que vivim, de transferència del poder democràtic del poble a una elit tecnocràtica, la meva empresa continua funcionant molt bé.

Per què sempre parlo de democràcia i d’elits? Perquè la democràcia és l’estimulant econòmic més important del món. Els països que són democràtics tenen uns molt bons resultats econòmics. Només cal fixar-se en el Japó durant els últims cinquanta anys. En un període de temps molt breu, un cop va esdevenir un règim democràtic, es va convertir en la segona economia del món, i ara potser és la tercera o la quarta. En el nostre cas, si sortim de la UE sense acord augmentarà el nivell de democràcia i el rendiment econòmic serà encara molt millor.

El problema amb la Unió Europea és que cada vegada més és una institució menys i menys democràtica. Molts països, com per exemple Espanya, han perdut el control sobre el seu pressupost i sobre com i a quin nivell han de fixar els tipus d’interès. I, a més d’això, haig de dir que tot el sistema polític i institucional europeu no és gens democràtic. Hi ha hagut fins ara cinc presidents no escollits democràticament i té uns parlamentaris sense cap capacitat per impulsar legislació. El resultat de tot plegat és que molts països d’Europa estan perdent el control sobre el seu propi destí a favor d’una burocràcia centralitzada. Però encara hi ha una cosa més greu: la falta de democràcia dins la Unió està produint serioses distorsions econòmiques al sud d’Europa, amb resultats econòmics molt pobres. A Grècia els sous són un 45% inferiors que abans de l’euro, i a Itàlia l’economia no ha registrat cap creixement des de la introducció de l’euro.

Tarifes duaneres

La gran oportunitat per al Regne Unit, com per a Espanya i Grècia, seria escapar-se d’un sistema antidemocràtic. I encara que nosaltres mai hem sigut a la zona euro, estem encotillats per moltes lleis de la UE. No tenim cap mena de control sobre la unió duanera. Això, per exemple, vol dir que imposes taxes d’importació als productes de fora. La meva companyia paga taxes d’importació pel vi de Nova Zelanda i d’Austràlia o l’arròs de l’Àsia i moltes fruites de fora de la UE. I els meus clients, cada vegada que van al mercat, paguen més a causa de les taxes. Les recapta el Regne Unit i les envia a Brussel·les. L’avantatge del Brexit és que hi posaria fi, abaixaries els preus a les botigues i el govern no hi perdria diners.

És a dir, amb el Brexit, la pròxima vegada que vagis a un dels meus pubs, una pinta de cervesa et sortirà més barata perquè el nostre govern tindrà la capacitat de no imposar taxes als productes no comunitaris. Si ho fes, es reduiria el preu a les botigues. La Unió és el sistema proteccionista més gran del món.

No he dit mai que el Regne Unit post-Brexit serà una terra de promissió, perquè continuarà dirigit per éssers humans i no per Déu. Però com més democràcia hi hagi, més possibilitats de tenir èxit hi haurà, això segur! Ara, el problema més gran és que la intel·lectualitat del Regne Unit no creu en el Brexit i no el vol. Els directors de les grans companyies i els màsters de les grans universitats intenten sabotejar-lo. I si finalment no ens en sortim, la democràcia al Regne Unit i a la Unió Europea patirà greus danys i les conseqüències a llarg termini seran molt serioses.

Tat Wasserman: “N’estic tipa, però no és el moment de callar”

Vaig néixer a Londres fa 52 anys. La meva família és d’origen jueu, és a dir, som immigrants però ja no, esclar… De l’Est d’Europa, sobretot de Rússia, Polònia. Faig de mànager d’una petita organització que treballa sobre entrenament en psicoteràpia, deixem-ho així, perquè no cal esmentar-ne el nom. Però la meva formació acadèmica és en neurociència, res a veure amb la feina. Tinc un màster de la University of North London. Només fa un any que soc a la feina actual. Abans treballava en un banc de la City, fent gràfics.

Quan es va votar el referèndum del Brexit treballava al banc. No estaven gens contents del resultat. Perquè suposo que seran els primers a perdre la feina. I si canvien gaire les coses, traslladaran molta gent. Quan treballava al banc, al cap de sis mesos del referèndum, hi havia molts rumors sobre la possibilitat de tancar l’oficina de Londres. Diria que ha començat a passar, no n’estic segura, però diria que sí.

Vaig deixar la feina al banc perquè m’hi avorria molt i en volia una de freelance. Sempre he sigut freelance, llevat dels tres anys que vaig treballar al banc. Em vaig adonar que no feia per a mi.

Vaig començar a involucrar-me en política després del Brexit. Arran del referèndum em vaig afiliar al Partit Liberaldemòcrata. Tenia una amiga que volia presentar-se com a candidata al Parlament per al partit i m’hi va arrossegar. Però ara ja no en soc membre. Ho vaig deixar després de dos anys. Col·laboro en les campanyes, els ajudo, però ja no en formo part.

Un vot personal en contra

L’endemà del referèndum em sentia decebuda, plena d’incertesa. Però la ira va anar augmentant a mesura que em vaig anar adonant de les implicacions. Dels set membres del meu equip de feina al banc, dos blancs anglosaxons van votar leave ; pel que fa a la resta, hi havia un espanyol, un negre, un jueu, diferents orígens: tots vam votar remain. I em vaig adonar que els dos que havien votat pel Brexit ho havien fet, en el fons, perquè una part dels seus companys de feina no hi fossin. Els vaig dir: “¿Us adoneu que heu votat contra nosaltres?” Em van respondre que no era contra mi. Els vaig demanar el perquè. I van dir que “pels immigrants”. Però d’una manera o altra no podem ser vistos com a immigrants, només som diferents.

Dissabte passat no vaig poder anar a la manifestació del centre de Londres, però vaig fer la meva pròpia manifestació davant la família. Dues hores amb una bandera de la UE mentre fèiem una celebració. Com una idiota. Soc una persona, una veu, ningú m’escolta, però haig de fer el que crec que haig de fer. Si tothom calla… De fet, som on som perquè la gent calla.

Sempre hi ha esperança. Si miro les enquestes penso que no, que no n’hi ha. Però sempre n’hi ha. Ara, crec que tot plegat és molt més que el Brexit. El Brexit només és un símptoma del que ha passat a la nostra societat. El Brexit ha tingut lloc perquè la política ha fracassat, els nostres mitjans de comunicació han fracassat. El Brexit és només el símptoma d’un mal molt més greu. Fins i tot en el cas que finalment nosaltres guanyem, el problema a la societat continuaria existint. Perquè només guanyaríem per un marge molt petit. És a dir, el problema és de fons de la nostra societat, cosa que em preocupa molt més.

Absència de moderats

Quan tenim els dos partits principals [el conservador i el laborista] que són extremistes… Vaig fer la meva pròpia anàlisi sobre el caràcter dels diputats i vaig quedar molt sorpresa que, tant d’un partit com de l’altre, pocs eren moderats. Als tories n’hi ha ben pocs, i una mica més entre els laboristes però estan silenciats pels corbynistes. Vull un centrisme radical, i tampoc els libdems me’l donen. Ni tan sols els Verds, que són molt d’esquerres. D’acord amb la meva anàlisi dels parlamentaris, Caroline Lucas [exlíder del Partit Verd] és súper, la millor. Però perquè és ella sola com a representant a la Cambra dels Comuns. No sé què passaria si hagués de seguir la disciplina d’un partit més gran, amb més diputats.

Crec que una part del problema del nostre sistema polític és la disciplina de partit. Els valors de Caroline Lucas són semblants als meus. Però, en tot cas, no votaria els Verds, perquè no crec que hi hagi només un tema com a eix de l’agenda política.

I Jeremy Corbyn em sembla tan perillós com Boris Johnson. Soc jueva. És un comunista. Va guanyar basant-se en la integritat i l’honestedat però no me’n refio. Quan parla de socialisme, crec que vol dir comunisme. Tot el que n’he llegit m’ho confirma. Està molt més a l’esquerra que el socialisme, i jo ni tan sols soc socialista; socialdemòcrata sí. I Corbyn, a més, és un leaver, del nucli dur, que ha sabotejat el seu propi partit i els seus diputats moderats, i que mai ha anat a una manifestació del People’s Vote.

Un altre dels problemes que ha posat al descobert tota la crisi del Brexit és el paper dels diputats. Són representants, no delegats. No poden votar una cosa o una altra perquè la seva circumscripció electoral hagi votat en un sentit o en un altre. En teoria, els diputats tenen accés a tots els informes i a tota la documentació, i saben que dolent que pot ser el Brexit per al país. Vull que ho diguin, perquè els informes hi són. I potser també caldria que acabessin dient: “Bé, hem de sortir de la UE però mantenint-nos en la unió duanera i el mercat únic”. Però en general no ho han fet.

Conscienciació política

Els últims tres anys jo he fet la seva feina. He llegit sobre política com mai ho havia fet. Tota mena d’informes. M’hi he posat. No he volgut continuar amagant el cap sota l’ala. És el que ens ha passat com a societat. Veia un munt de problemes i no hi lluitava, no feia res. O sigui, que és tan culpa meva com de tothom, que dèiem o diem que és millor continuar amb les nostres vides sense fer cas del que passa al voltant. Però tenim la responsabilitat de saber què hi passa i, si no ens agrada, d’implicar-nos-hi per canviar les coses.

Abans del Brexit sabia que hi havia un problema, un munt de problemes: bancs d’aliments a tot arreu, gent amb discapacitat havent de lluitar per tenir una mica d’ajuda… El Brexit ho ha acabat filtrant tot.

També haig d’afegir que, diguin el que diguin els leavers, en aquest país ningú sabia què votava en el moment del referèndum. I que sortís el Brexit va ser una reacció contra la classe política de Westminster, una reacció dels oblidats del nord d’Anglaterra o de la gent del camp, de la gent que ho estava passant molt malament.

En aquests tres anys no he parat de parlar-ne amb tothom, m’hi he enganxat. I n’estic tipa, però justament per això no és el moment de callar. I dir que com que n’estem tips és el moment de girar full i que hem de prendre una mala decisió, és un argument del tot irracional. Al contrari, hi ha moltes més raons per debatre i per lluitar, perquè aquesta decisió afectarà la meva vida, la vida dels meus pares i la vida dels nostres fills.

Rhys Morgan: “Hi ha hagut un èxode de talent científic”

Treballo des de fa quasi sis anys de director de programes educatius de la Royal Academy of Engineering. Tinc 45 anys, soc doctor en impressió en tres dimensions, especialista en materials i enginyeria. Bàsicament aconsellem el govern sobre quina política cal per millorar els nivells de formació en enginyeria.

Avui l’enginyeria és al centre de tota la nostra societat. No parlo només d’avions i cotxes o edificis, una manera estreta de mirar-s’ho. L’enginyeria manté els llums encesos, el proveïment de gas, el subministrament d’aigua, els hospitals en funcionament… En depenen tots els avenços en medicina. Tot en depèn, de fet, també la manera com s’abasteixen els grans supermercats diàriament i com ho poden fer de manera eficient i sostenible. I encara hem d’esmentar els mòbils, uns aparells en què l’enginyeria és clau, o les comunicacions i internet, esclar.

El sector de l’enginyeria contribueix en l’economia del Regne Unit amb uns 280.000 milions de lliures anuals, el 20% del total. Però la inversió només és d’uns 1.500 a 3.000 milions. Per a nosaltres, doncs, és clau l’accés a fons d’investigació. I formar part de la Unió Europea ha sigut sempre molt important.

Hem identificat que un dels aspectes més negatius de l’impacte del Brexit en el meu camp és sobre la força laboral. L’enginyeria ha de comptar amb la gent més brillant possible a l’abast, a tots els nivells, des dels aprenents fins als investigadors de renom mundial. I, al nostre país, ara per ara ben poca gent tria l’enginyeria com a formació laboral o com a estudis universitaris, un problema que comença a l’escola perquè ben pocs nois i noies volen estudiar matemàtiques i física. En tenim un gran dèficit, encara més entre les dones. La relació és del 88% d’homes i el 12% de dones. Cada any necessitaríem entre 40.000 i 60.000 persones formades en totes les branques de l’enginyeria, però en surten només 15.000. És la raó per la qual espero que el ministeri de l’Interior flexibilitzi les normes d’entrada per als especialistes, tècnics i professionals. Si no és així…

Èxode científic

Respecte a la universitat, en el moment del referèndum prop del 90% de la gent que hi treballava era contrària al Brexit, jo el primer. El 40% confirmava en enquestes que es plantejarien abandonar el Regne Unit si hi havia Brexit. On som ara? Un de cada sis professors de totes les universitats és ciutadà de la UE. I les dades del Russell Group, una de les organitzacions més prestigioses del país, indiquen que 4.280 professors van deixar el lloc de treball entre el 2016 i el 2017 comparat amb els 3.800 d’abans del referèndum. Tot gràcies al Brexit i a la incertesa que ha generat. Hi ha hagut un èxode de talent científic a les universitats de màxim nivell del país.

Accés al talent, als fons per a la investigació i, importantíssim per al nou acord que hi ha damunt la taula, una equiparació de normes i estàndards de les manufactures entre el Regne Unit i la UE, són fonamentals per al futur de la ciència i l’enginyeria aquí.

Sense oblidar l’Erasmus. El 53% dels alumnes britànics que estudien fora ho fan a través d’aquest programa. En xifres, poc més de 16.000 que van anar cap a fora, i 31.000 que van venir cap aquí. L’intercanvi és una riquesa que podem perdre; molt trist.

Lukasz Chodor: “Molts amics meus han començat a anar-se’n”

Soc pintor i decorador. Tinc 39 anys, visc amb la meva companya al nord-est de Londres. Tenim dues filles, una de 9 anys i una altra de 12. Totes dues has nascut al Regne Unit, malgrat que no tenen el passaport britànic perquè fins ara els fills de ciutadans comunitaris, encara que haguessin nascut aquí, mantenien el passaport dels pares. Unes regles que ara se’ns han girat en contra. El vull sol·licitar per a elles, tot i que els tràmits ens costen una mica més de 1.600 euros per cap.

Abans de venir a viure al Regne Unit havia estat a Londres l’any 2000, un parell de setmanes, de vacances. Al meu país estudiava econòmiques a la universitat. El 2002 vaig decidir prendre’m un any sabàtic per tenir un altre tipus d’experiència. Volia aprendre anglès i establir contactes amb el món de la música, a la qual també m’he dedicat. Creia que Londres era un bon lloc per conèixer gent amb diferents backgrounds.

Després d’uns mesos m’hi vaig establir, si fa no fa dos anys abans que Polònia ingressés a la Unió Europea [2004] i que, en teoria, poguéssim venir-hi a treballar sense cap permís especial, només pel fet de ser comunitaris. Però alguns buits legals em van permetre fer-ho i ja no vaig tornar a la universitat. Malauradament, no he acabat els estudis.

Abans de treballar de pintor i decorador, vaig fer un munt de coses: de mim, per exemple, durant més d’un any. Després un amic, també polonès, em va oferir una feina a la construcció. Així és com he acabat fent la feina que faig.

Quan parlaven en general d’un referèndum sobre la Unió Europea, sense concretar gens, potser el 2012 o el 2013, no ho recordo bé, no hi vaig donar gaire importància. Però en el moment del referèndum, l’estiu del 2016, llavors sí que vaig començar a pensar com ens podria afectar als que no som ciutadans britànics. Ara, que encara no sabem ben bé què pot acabar passant, em preocupa la incertesa econòmica que tenim al davant. Em fa l’efecte que tots, d’una manera o una altra, en resultarem afectats.

Respecte a la feina, al principi no en vaig sortir gaire perjudicat, vull dir després del referèndum. Però els últims mesos, amb el caos actual de la política britànica, sí que m’he preocupat. A més, econòmicament, la vida aquí ja no és el mateix que quan vaig arribar. Abans, amb cent lliures, omplies el carro de la compra. Ara només en cobreixes la part del fons. No ens enganyem, la gent venia aquí perquè hi havia bons sous. Fa deu anys guanyaves prou diners, la lliura estava ben alta. Però ja no és així i per això molta gent ha marxat.

Deportació

No he demanat encara l’estatus d’establert perquè no sabia que ho havia de fer. No n’hi havia informació clara. Ara sí, ara sé que podria acabar sent deportat o que podria ser considerat il·legal si no el tinc. Tampoc l’he demanat perquè no sé, exactament, quant de temps més continuarem aquí. Estem considerant anar a un altre país. Estem pensant en Islàndia, potser un any, i després tornar a Polònia, on tinc tota la família, i on anem entre tres i sis vegades a l’any.

Fa deu anys estava molt millor. Però també haig de dir que mai m’he sentit discriminat en aquest país. Tot i així, després del referèndum molts amics han començat a anar-se’n i els trobem a faltar. Teníem una comunitat molt gran, no només de polonesos, perquè mai he estat molt vinculat a la comunitat, sinó de tot el món: italians, espanyols, sud-americans, de tot arreu. Però han començat a anar-se’n i em sap molt i molt de greu.

Tim Breitmeyer: “El Brexit va ser en part un vot de protesta rural”

Tinc 60 anys i soc el president de l’associació de propietaris de terra i negocis rurals d’Anglaterra i Gal·les. Soc pagès i vinc de família de pagesos, tot i que vaig passar 18 anys a l’exèrcit, amb quatre torns de servei a la frontera nord-irlandesa, durant els Troubles. Des del primer moment, molta gent va subestimar el problema de la frontera irlandesa. Però tinc clar què senten, no volen que hi torni a haver una frontera a l’illa.

Conreo cereals: blat, ordi, remolatxa sucrera… Unes 680 hectàrees. Crec que el Brexit produirà oportunitats i també, esclar, algunes dificultats a curt termini, perquè durant quaranta anys el nostre mercat preferencial ha estat Europa. La prova d’això és que hi exportem el 20% de la nostra civada. Però amb el Brexit podrem desenvolupar els nostres mercats arreu del món.

Un dels reptes més grans que tenim de moment és la incertesa. Hi ha un pacte damunt de la taula, però només es tracta d’un acord interí mentre no negociem el de lliure comerç amb Europa, que potser no serà tan bo com el que tenim actualment. El segon repte que veig és que hem estat dependents de la política agrícola comuna, i això ha apuntalat molts negocis. Si ens retiren aquests diners i no ho fan gradualment, hi haurà molt de patiment a la indústria. El 25% dels negocis pot patir.

A la meva finca no hi tinc treballadors comunitaris. Però per a molts dels meus col·legues d’East Anglia, amb negocis d’hortalisses, comptar amb treballadors de l’est d’Europa és clau. La mà d’obra es veurà afectada i hem d’acceptar que no anirem a millor. I tot i això, és veritat que molts agricultors, i en zones que econòmicament depenen molt del sector de l’agrobusiness, van votar Leave. Per què? En llocs com Peterborough, que no és lluny de Boston -la ciutat que més va votar Leave-, algunes de les escoles tenen classes on es parlen divuit idiomes. El vot del Brexit també va ser, en part, de protesta de les zones rurals, perquè aquesta Anglaterra, la rural, considerava i considera que no ha tingut l’atenció de les zones urbanes. I també crec que els agricultors van voler desfer-se de tanta regulació i burocràcia amb què la UE els ofegava. Personalment, però, em va sorprendre molt que tants agricultors votessin a favor del Brexit.

Philip S. Jennings: “Quan en sento parlar amagaria el cap sota terra”

Tinc 74 anys, un fill de 33 i, per sort, una casa pagada. Soc pensionista però només per una qüestió d’edat, i perquè rebo una pensió de l’estat que, malgrat tot -i potser sonarà estrany això que diré-, considero prou generosa. Encara gràcies, perquè com a escriptor i tutor, sempre o quasi sempre he sigut autònom i mai no he tingut els privilegis de qui treballa per a una empresa tota la vida i té, a més de la pensió de l’estat, la de la seva companyia. Però per a mi en tinc prou, per anar tirant. I encara faig classes d’escriptura i literatura per a adults, una sessió setmanal. Escric llibres i tinc altres projectes al cap, com ara un sobre aquest carrer on visc, a veure si em faig ric.

El cap, sí, voldria amagar el cap sota terra quan sento parlar del Brexit. Normalment no ho faig, això. No me n’amago mai, dels problemes. Però en aquest cas no puc evitar-ho. Estic decebut. Vaig votar molt convençut a favor de continuar a la Unió Europea perquè, entre altres coses, necessitem tota la gent que ha vingut a aquest país a treballar. Aneu al metge i us en adonareu. El meu és caribeny i la seva infermera és albanesa, unes magnífiques persones. No són comunitaris, però tant és. Necessitem gent de fora perquè la població d’aquest país està envellint molt de pressa. I no només hem de poder importar futbolistes.

Avions, internet, mireu per tot arreu, aneu a Alemanya i hi veureu cinc milions de turcs; a França, quatre milions de nord-africans. El Brexit és un exercici de mirar-se el melic, un punt de vista egocèntric.

Personalment, tot i que continuo treballant, no crec que el Brexit em perjudiqui gaire, tot i que pot arribar el dia que l’estat em retalli la pensió, perquè el futur no el sap ningú. Però el que em fa posar malalt és que el Brexit no només és un trencament amb Europa sinó que pot suposar també el trencament del Regne Unit. I molts dels nostres primers ministres han sigut escocesos. Però ara… No ho sé, estic molt trist.

Tot el debat que fa tant de temps que tenim també implica parlar, des del punt de vista filosòfic, sobre què és la democràcia. ¿Significa la imposició del criteri d’uns per sobre del d’uns altres sense que siguin una clara majoria, i quan aquesta majoria, posem-hi un 49%-51%, pot oscil·lar cap a un cantó o cap a l’altre per molts factors?

No he votat mai de vida conservador perquè qualsevol país que no hagi tingut certs elements de socialisme en la seva estructura democràtica ha experimentat tota mena de problemes. Tradicionalment he sigut votant del Partit Laborista, però últimament he fet un gir cap als Verds.

El líder invisible

Per a mi, Jeremy Corbyn [líder laborista] ha sigut i és un líder invisible. Si no fos així, el consideraria un dels més decebedors que he vist mai. En un moment en què el país viu en el caos, cal ser creatiu i tenir força. En canvi, veure com el Partit Laborista i tota la seva tradició des de Ramsay MacDonald [primer cap del Labour que va arribar a premier, el 1924] ha sigut malbaratada, és terrible. D’alguna manera, és una conseqüència negativa més de tot el que ha portat de terrible el Brexit.

Potser una manera de mirar-s’ho tot plegat seria: “Cada democràcia té els líders que es mereix”. Només cal pensar en Boris Johnson, un paio que és multimilionari, que ve d’una família molt benestant. Què li importa a ell qui perd i qui guanya en tot aquest joc? Però lamento haver de dir que quan parlava dels diners que el Regne Unit enviava a la UE, i deia que amb allò es podria pagar un hospital, molta gent se’l creia. És un veritable populista i molt perillós.

Molt em temo, però, que al final se’n sortirà. Dissabte passat no vaig anar a la manifestació que hi va haver al davant del Parlament, però veient-ho per televisió, i el que deia la gent, vaig tenir la desagradable sensació que tots els assistents sabien que el moment, si és que n’hi ha hagut mai cap, per a un nou referèndum ha passat. I tard o d’hora caldrà dir: “Ho ha fet! T’agradi o no el Brexit, ho ha fet!”.