Ni velles ni asexuals: la menopausa en primera persona

BarcelonaL'última regla no despulla cap dona de la seva joventut ni de la seva feminitat. Però la menopausa encara s'associa amb la vellesa i les estigmatitza. Tres dones alcen la veu per trencar els tabús entorn d'un canvi d'etapa que sovint es viu en soledat, gairebé d'amagat i amb ignorància, també entre les mateixes dones.

Maria Antònia Roca

"Ni la mare ni l'àvia parlaven de la menopausa; era un tabú"

"Està en l'edat. Què esperava?" Deu anys després, la pregunta encara li fa bullir la sang. No era el que Maria Antònia Roca esperava del seu ginecòleg quan la menopausa va irrompre a la seva vida. Tenia 52 anys quan la regla va començar a desaparèixer intermitentment. "Sempre he tingut un cicle regular, però no m'imaginava que m'havia arribat la menopausa. Vivia el meu dia a dia, amb l'energia de sempre, no era un tema que em preocupés. I pot semblar naïf, però amb el temps m'he adonat que no soc jo; que, en general, el desconeixement de la societat, però també dels ginecòlegs i les mateixes dones, és molt gran", explica. 

El seu discurs és bel·ligerant: diu que el sistema sanitari s'oblida de les dones un cop arriben al climateri i que elles acostumen a viure'l en solitud perquè continua envoltat d'estigma i silenci. "Crec que molts professionals donen per fet que ja saps què et passarà, que la mare o l'àvia ja t'ho van explicar, però a mi mai em van parlar de la menopausa i molt menys de com l'havien viscut. Abans es vivia en l'estricta intimitat, era un tabú, i crec que encara passa", reflexiona. 

Roca, veïna de Lleida, va crear el 2016 l'associació Hera, que dona suport a dones amb osteoporosi i menopausa. Va néixer perquè la seva experiència li havia dit que els ginecòlegs menystenen com la menopausa pot desestabilitzar la vida de les dones i, amb molta sort, es limiten a informar dels símptomes. "Si de forma proactiva no et donen informació, moltes dones, per vergonya o pel xoc, o perquè s'empassen que no és res prou important, marxen sense qüestionar-se o preguntar res a l'especialista. I quan arriben a casa es troben amb una situació desconeguda", explica.

Sense revisions a partir dels 65 anys

A més dels incòmodes fogots, que van allargar-se tot un any, Roca admet que el que més la va afectar va ser l'augment de pes i els canvis d'humor sobtats. Amb tot, afirma que mai s'ha amagat de tenir la menopausa i l'emprenya que s'associï de forma automàtica amb la vellesa. "Una dona amb 45 o 53 anys no és vella, no és inútil, com tampoc ho és una dona de 60. Però què poden pensar si la sanitat pública contribueix a enviar aquest missatge?", planteja. Les revisions ginecològiques deixen de fer-se a partir dels 65 anys, excepte si s'ha detectat una anomalia o si té múltiples parelles, per fer-se proves d'infeccions de transmissió sexual. "Però mai em vaig creure aquesta història de la vellesa, i per això vaig fundar Hera", afirma. L'associació té un conveni amb un centre de Lleida per oferir revisions a un preu reduït a les sòcies.

Jenni Novoa

"No tenim data de caducitat: ser dona no depèn de tenir la regla"

Jenni Novoa tenia 46 anys quan va deixar de tenir la regla. En part, va viure la menopausa com un alliberament. "No només m'estalviava haver de passar-me una setmana al mes sagnant abundantment, sinó que sexualment vaig experimentar una segona adolescència. Aleshores sí que vaig sentir que les hormones estaven molt revolucionades", admet. Amb tot, accepta, el climateri la va agafar per sorpresa. La regla va marxar de cop i volta i això va fer-li pensar que es tractava d'un mer desajustament hormonal. "El que tenia claríssim era que no estava embarassada!", afirma. Pocs mesos abans va fer-se una revisió i el ginecòleg ni tan sols li va plantejar que la seva funció ovàrica entrava en temps de descompte. "I, sincerament, tampoc no et passes la vida pensant que en algun moment tindràs la menopausa. T'arriba quan t'arriba", afegeix.

El primer que va pensar va ser que ja no podria tenir més fills de forma natural. "Però, vaja, ja en tenia dos i no pensava tenir-ne més, va ser un pensament inesperat", afegeix. Sembla inevitable pensar en la conseqüència més immediata de la menopausa, que és la impossibilitat de l'embaràs, però Novoa denuncia que la societat encara classifica les dones entre útils o inútils en funció de si són fèrtils. "Hi ha la idea implícita, sobretot en la meva generació, que el fet de no tenir la regla ens fa menys dones. I ser dona no té data de caducitat. Quan a una nena li baixa la primera regla se li diu «Ja ets una dona!», com si ser-ho depengués d'això", critica. I també lamenta que hi hagi gent que faci servir la paraula menopàusica com un insult o un dard enverinat quan una dona es rebel·la, sobrereacciona o simplement diu que té calor. "Sí, soc menopàusica. Però, què hi té a veure?"

Cada cos de dona, un món

Novoa lamenta l'enorme falta d'informació sobre els canvis que afecten les dones, i que sovint s'hi barregen "llegendes urbanes" o experiències de dones molt diferents entre elles. "No vivim ni la menstruació ni la menopausa de la mateixa manera". Ella no recorda una menopausa especialment limitant, però sí que va haver-se de fer inseparable del ventall per superar les calorades que la recorrien de cap a peus. "Em ficava al llit en ple hivern i m'havia de destapar i ventar-me perquè em recorrien onades de calor", explica. Tret d'això, i que alguns dies se sentia més irascible, no era capaç d'identificar-se amb les històries que havia sentit sobre l'augment de pes, la depressió i la falta de desig sexual: "Però això no vol dir que no passi. És important que les dones entenguem com funciona el nostre cos, com és i quins canvis es poden donar quan arriba la menopausa, i sobretot el perquè".

Jacqueline 

"Els fogots m'afecten més que el fet de no haver tingut més fills"

La Jacqueline havia entrat embarassada a l'hospital, però les coses no van anar bé. La placenta s'havia adherit a la matriu –una complicació greu que afecta algunes dones que han parit prèviament per cesària– i van haver d'extreure-li l'úter i els ovaris. "Vaig entrar en una menopausa quirúrgica, forçada o obligada, com vulguin dir-ne", diu. En un mateix moment, doncs, no només va perdre el fill que esperava –era el seu tercer avortament–, també la capacitat de menstruar i de reintentar l'embaràs. Només tenia 34 anys. 

"Aleshores no era conscient de quin impacte tindria aquesta pèrdua en la meva vida. El primer que vaig pensar va ser que seria impossible tenir més fills de forma natural. Però jo ja en tenia una i, tot i que m'hauria agradat tenir-ne més, sempre m'he sentit molt acompanyada pel meu marit i mai he sentit que fos una desgràcia", admet la Jacqueline. En canvi, les conseqüències físiques i fisiològiques de la pèrdua de la menstruació l'han acompanyat durant molt de temps i s'han tornat "insuportables". "He tingut una menopausa molt pesada. He viscut en una onada de calor permanent i he notat que el meu cos i la meva pell envellien més de pressa. Al llit començava a suar sense control i l'últim que volia era tenir sexe. I a més tinc la tiroide alterada, anèmia i molta falta de ferro. Crec que el meu cos va experimentar massa canvis alhora", enumera. 

Mentre que les conseqüències de la menopausa natural són graduals durant anys, en la quirúrgica apareixen de forma brusca, ja que els nivells hormonals disminueixen en qüestió de dies o setmanes. Un dels símptomes que més desestabilitzen la Jacqueline són les sufocacions. "Imagina't estar parlant amb algú i que tu estiguis amarada en suor, que et caigui com si fos aigua. És una experiència molt desagradable", explica. Si posa en una balança la doble afectació de la menopausa quirúrgica, és clara: "Penso que m'han afectat més els símptomes com els fogots que el fet de no haver tingut més fills". 

"Has d'assumir-ho"

La Jacqueline mai s'ha amagat de ser menopàusica, però mentre que quan va patir l'avortament la gent s'interessava per com estava, el climateri l'ha viscut molt sola. "Hi ha gent, les mateixes dones, que no volen saber-ne res, i el silenci i la poca informació són encara més flagrants quan la menopausa és precoç", afirma. La falta de suport, diu, també prové de l'àmbit mèdic. "Demanava ajuda per controlar els símptomes i em deien que no em receptarien la teràpia hormonal perquè hi havia contraindicacions i em donaven pastilles que ells mateixos sabien que, com a molt, tindrien un efecte placebo".

Només l'activitat física i un canvi en l'alimentació van ajudar-la a minimitzar els símptomes, però admet que no sap si es deu als nous hàbits o al fet que ja ha passat prou temps perquè remetin. "Encara em sorprèn que ni tan sols els professionals sàpiguen com ajudar-nos. Si volguessin tenir respostes s'esforçarien més per buscar-ne. Al final, assumeixes que has de viure així", lamenta.