Trump: 100 dies d’una presidència caòtica i imprevisible

WashingtonDonald Trump es presentava a cada míting de la campanya presidencial com el nouvingut a la política capaç de solucionar tots els problemes dels Estats Units. “Només jo ho puc arreglar”, va arribar a proclamar el magnat immobiliari novaiorquès en el seu discurs d’acceptació de la candidatura republicana a la Casa Blanca. Si d’alguna cosa li han servit els seus primers 100 dies de govern és per endur-se un bany de realitat.

Els problemes del país no són ni tan simples com els plantejava ni tan fàcils de resoldre com assegurava. De fet, ell mateix ha reconegut que no sabia que el sistema de salut del país fos tan difícil de millorar o que fer front a l’amenaça nuclear de Corea del Nord amb l’ajuda de la Xina fos “complicat”. D’altra banda, la inexperiència política de què tant es vantava quan era candidat li ha passat factura. Una de les seves ordres executives més importants, el veto migratori a ciutadans de sis països de majoria musulmana i a refugiats, ha quedat bloquejat per la justícia nord-americana. I el seu únic intent d’obtenir un gran èxit legislatiu, amb la derogació de la reforma sanitària del seu antecessor, Barack Obama, i l’aprovació d’una llei alternativa, va fracassar en ser incapaç d’unir el seu propi partit.

Aquest revessos, juntament amb les lluites internes dels seus assessors, les revelacions de vincles de la seva campanya amb Rússia, la dimissió del seu conseller de Seguretat, Michael Flynn, i les seves sortides de to a Twitter -en una de les quals ha acusat sense proves el seu antecessor, Barack Obama, d’espiar-lo-, han creat una imatge de presidència caòtica.

Un president sense experiència

“Aconseguir ser elegit i governar són dues coses diferents -diu l’expert en govern del think tank Brookings John Hudak-. El president menys experimentat de la història es va envoltar de persones que no tenien experiència en gestió pública ni legislació federal. Això crea una tempesta perfecta per a Trump”. Tanmateix, el politòleg de la Universitat de Yale David Mayhew explica que la majoria de presidents no aproven lleis importants en els primers 100 dies, sobretot quan no hi ha cap urgència, com una crisi, o quan el partit del president no té majoria a les cambres. “En èpoques sense una crisi, s’hauria de deixar d’esperar que el president legislés en excés”, escriu en una columna al Washington Post.

Els fracassos i la sensació de caos han marcat l’inici de la presidència de Trump. Però l’empresari i exestrella d’un reality show ha aconseguit complir ja algunes de les seves promeses, dues d’elles importants. El jutge conservador Neil Gorsuch, nomenat per ell per cobrir la vacant al Tribunal Suprem que va deixar Antonin Scalia, ja ha sigut ratificat pel Senat. I ha tret els Estats Units de l’acord comercial del Pacífic. A més, ha eliminat moltes regulacions que va aprovar Obama, la majoria ambientals i financeres.

Trump ha utilitzat el seu poder executiu per avançar en la seva agenda. Ho ha fet a cop de decret, malgrat que durant la campanya va criticar molt l’ús que en va fer el seu predecessor. La seva gestió encanta als seus votants -un 96% el tornarien a votar-, i ha causat una ràfega d’optimisme econòmic. Però els seus índexs d’aprovació són històricament baixos, i sovint s’han mantingut al voltant del 40%.

Des de la seva arribada al poder, i després d’una campanya molt negativa, no ha fet res per reduir la divisió que hi ha entre els nord-americans. Els Estats Units ja fa temps que estan fracturats en dos, però és inusual que un president generi tant de rebuig a l’inici del seu mandat. O, més ben dit, que provoqui opinions completament oposades entre els seus ciutadans segons on viuen, quina és la seva raça o a quin partit voten. La majoria de republicans, de persones que viuen en àrees rurals i de ciutadans blancs -la coalició que li va donar la sorprenent victòria- li és fidel i aplaudeix les seves accions.

La promesa del mur

La seva fidelitat es manté de moment, i malgrat els seus canvis de posició en diverses polítiques. Ara ja no creu, per exemple, que l’organització militar OTAN sigui “obsoleta” ni tampoc que s’hagi de qualificar la Xina de “manipulador de la seva moneda”. Continua dient que Mèxic pagarà el mur que vol construir a la frontera -la seva promesa electoral estrella-, però admet que els Estats Units l’hauran de pagar primer. I, d’altra banda, també ha canviat la seva posició aïllacionista en política exterior: ha bombardejat Síria i ha amenaçat en diverses ocasions Corea del Nord.

Aquests canvis, i molts dels seus tuits contradictoris, han fet que es consideri la seva presidència imprevisible. L’atribut l’ha beneficiat en crisis exteriors, ja que la seva acció militar contra el règim sirià de Baixar al-Assad va rebre el suport de líders mundials i va millorar la seva popularitat. Però a la llarga podria comportar-li riscos innecessaris. “Guanyar és fàcil, governar és més difícil”, canta el personatge George Washington en el musical d’èxit de Broadway Hamilton.