La Guerra Civil en primera persona

Barcelona“Hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros. España, la verdadera España, la católica y grande España, ha aplastado el dragón y éste muerde y se revuelve en el polvo”, escrivia el general franquista Emilio Mola el 1936. El 17 de juliol, Mola va enviar telegrames xifrats a Franco, Sanjurjo i el coronel Seguí. La insurrecció militar contra el govern de la República espanyola, que es tramava des de feia temps, es posava en marxa. No era un cop d’estat, era el cop final d’una llarga operació promoguda per alguns sectors financers, una part de la patronal industrial i grans propietaris agraris. Pocs dies abans que l’exèrcit rebel intentés ocupar Barcelona la matinada del 19 de juliol del 1936, la Generalitat havia detingut uns militars d’extrema dreta amb alguns detalls sobre l’operatiu. Quan els oficials van començar a sortir de les casernes, el govern català ja tenia un pla en marxa per contraatacar.

“A Catalunya es van aliar les forces institucionals i les forces populars per fer front als militars. A la majoria de llocs on els insurrectes es van imposar va ser perquè no hi va haver cap aliança. És el cas de Granada, per exemple. El moviment obrer va intentar plantar cara als militars, però què podien fer uns treballadors amb escopetes contra uns militars amb canons? Van ser esclafats”, resumeix l’historiador José Luís Martín Ramos, autor d’obres com Territori capital: la guerra civil a Catalunya, 1937-1939 o El Frente Popular: victoria y derrota de la democracia en España. “Es van sublevar els oficials, però no ho van fer els suboficials i soldats. Molts van fugir a la desbandada i van deixar les armes, que van agafar els obrers”, afegeix. Les casernes van quedar buides i els obrers van entrar per agafar-ne les armes.

El president de la Generalitat, Lluís Companys, va decidir no enfrontar-s’hi: “No volia llançar les forces d’ordre públic contra els treballadors, volia evitar una guerra interna”, diu Ramos. “A més, ¿les forces d’ordre públic haurien disparat contra els treballadors quan poc abans havien estat lluitant frec a frec?”, es pregunta l’historiador. La Guàrdia Civil també va donar suport a la Generalitat.

Experiències silenciades

Els militars van ser derrotats, però aquell 19 de juliol començava una guerra civil que duraria tres anys. Després vindria una dictadura que s’allargaria fins al 1975. La seva herència encara perdura. “Ja havíem arribat al final de la lluita i ens tocava emmotllar-nos resignadament, amb el silenci que en totes les guerres sol imposar-se als perdedors, a una altra manera de viure, fins i tot de pensar, sense proferir cap queixa”, va escriure l’escriptor i soldat Francesc Grau i Viader.

El silenci del qual parla Grau i Viader duraria dècades. Durant la dictadura només hi hauria un discurs possible: el de l’èpica de la Cruzada Nacional. I amb la democràcia, més oblit: les polítiques públiques de memòria van ser dubitatives. “No va ser fins al 1985 que el govern espanyol va començar a adoptar mesures, tardanes i vacil·lants, per protegir els recursos arxivístics del país. La documentació ha desaparegut misteriosament dels arxius”, explica Paul Preston a L’holocaust espanyol (ed. Base). Molts dels que van viure la guerra van optar per no verbalitzar el dolor i els fills no van gosar preguntar. Les veus dels protagonistes es van anar apagant. Ara són els néts que volen saber. És la rebel·lió de la tercera generació.

“S’ha fet molta feina als instituts i a les escoles, almenys a les Balears. Hem portat molts testimonis a les aules i el seu relat ha estat una eina educativa molt important. Els alumnes s’identifiquen amb ells, empatitzen amb les seves històries”, explica Margalida Capellà, professora de dret internacional de la Univeristat de les Illes Balears. “Els joves tenen clar què és una dictadura, no diuen el general Franco, diuen el dictador i associen el seu règim amb feixisme”, afegeix.

El testimoni oral, la guerra en primera persona, és un llegat potser dolorós però també valuós, perquè dóna eines per reflexionar i canviar. Per això l’ARA ha volgut recordar la guerra en primera persona, que siguin els mateixos que van viure els fets els que l’expliquin. La nostra crida als lectors ha estat resposta amb històries molt íntimes; sovint, dures. No hi ha artificis. Alguns dels que ens han fet arribat relats familiars recorden la solidaritat i com van ser acollits quan eren nens. Durant la guerra, Barcelona va acollir prop d’un milió de refugiats: 134.744 catalans i 850.000 persones d’arreu de la República. Ara tot Europa té problemes per acollir pràcticament la mateixa xifra de refugiats.

La història deformada

Però, quin és el relat de la guerra que ha acabat penetrant en la memòria col·lectiva? Quina és la imatge social i cultural de la República i de la insurrecció militar? ¿Som víctimes de tants anys de silenci? Quantes històries han quedat enterrades? “La dictadura va deformar deliberadament el relat de la Guerra Civil. Emfasitzava el caos i la violència al bàndol republicà i menystenia la implicació de la Generalitat en la defensa d’un govern legítim”, diu Ramos. “Amb la democràcia, no s’ha renegat de la República però tampoc s’ha vindicat. Hi ha molts tòpics que són falsos sobre la República que s’han difós i que són difícils de trencar, com el caos, la violència o el domini soviètic”, afegeix.

Part de la historiografia ha associat monarquia amb democràcia i, en canvi, ha anat intentant treure l’atribut democràtic a la República. “Hi ha un buit: fins als anys 80 als textos històrics pràcticament no hi ha cap menció sobre les aportacions que va fer la República, que són moltes”, diu Capellà. “Fa poc, amb la nova llei de fosses del govern balear -la nova legislació vol localitzar, senyalitzar, dignificar, protegir i exhumar les fosses comunes del territori-, una dona amb un familiar enterrat en una fossa comuna em va dir que, per primera vegada després de la guerra, havien guanyat”, afegeix. Són molts els que volen saber on són els seus familiars i desenterrar-los. O els que reivindiquen l’anul·lació dels consells de guerra franquistes. La memòria truca constantment a la porta. La qüestió és com encarar-la.