Puig Antich: 40 anys reivindicant justícia

BarcelonaSalvador Puig Antich va ser detingut la tarda del 25 de setembre del 1973. Sotmès a un consell de guerra sumaríssim a les nou del matí del 8 de gener del 1974. Executat quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí del 2 de març del 1974. El van acusar d’haver matat a trets el policia Francisco Anguas.

Demà farà 40 anys que Puig Antich va morir amb un mètode medieval: el garrot vil. L’autòpsia va ser falsejada i es van ocultar proves. El jove militant del MIL no podia parlar, però va fer una declaració de vuit folis. Va ser un procés ple d’irregularitats, però la sala cinquena del militar del Tribunal Suprem, en democràcia, s’ha negat sempre a revisar-lo. No és excepcional: ningú ha aconseguit que fos anul·lat cap consell de guerra.

Al desembre les germanes de Puig Antich van portar el cas davant la justícia argentina. Es querellen, entre d’altres, contra José Utrera Molina, ministre del govern franquista i sogre d’Alberto Ruiz-Gallardón. No descarten imputar també Carlos Rey, l’advocat que va redactar la sentència de mort. Ahir l’Ajuntament de Barcelona va acordar donar suport institucional a la família Puig Antich en la batalla judicial argentina.

Davant les noves proves i testimonis que aporta el llibre de Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial), les germanes Puig Antich estudien la possibilitat de tornar-ho a intentar davant la justícia espanyola . “D’esperances no en tenim gaires, es tracta de posar bastons a les rodes a la seva tranquil·litat -explica Imma Puig Antich-. En aquest país no s’ha fet mai la Transició, no s’ha reconegut el patiment de milers de famílies”, afegeix. L’advocat Carlos Slepoy, que fa anys que batalla perquè els crims del franquisme siguin jutjats, no es rendeix. “Cada acció del govern espanyol per aturar el procés provoca respostes més radicals. No paralitzaran el procés argentí”, diu.

Ahir exmilitants del MIL i amics i familiars de Puig Antich es van concentrar davant la presó Model, on van desplegar una pancarta en què es llegia: “40 anys de l’assassinat de Puig Antich. La lluita continua”. En aquest mateix lloc, l’1 de març del 1973 les germanes de Puig Antich s’esperaven en un bar que hi ha davant de la Model. Un dels advocats que defensava Puig Antich, el desaparegut Oriol Arau, va baixar per donar-los la notícia: “Crec que el mataran”. Després les germanes van entrar amb Arau a la presó. Tots es van agrupar al voltant d’una petita estufa. El Salvador era al mig. A la sala hi havia vuit funcionaris que no paraven de bellugar-se. N’hi havia un d’especialment desagradable. Es va adreçar a Carme Puig Antich per dir-li si sabia què era un garrot: “ Pues es un anillo que se pone en el cuello y clac, clac, clac ”. N’hi havia un altre, Jesús Irurre, que va ser especialment amable amb Puig Antich. Xavier Vinader va ser el primer periodista que va parlar amb Irurre després de l’execució: “Em va dir que Puig Antich es va mantenir ferm. I que poc abans de morir li va demanar que digués als companys que no deixessin de lluitar”.

Arau va intentar, sense èxit, que Ràdio Barcelona donés la notícia de la condemna. Al final l’indult no va arribar mai. Arau va deixar Puig Antich un quart d’hora abans de l’execució. “Em va abraçar i em va dir «Adéu, guapo»”, va explicar l’advocat a Vinader. L’Imma recorda especialment les últimes hores amb el seu germà: “Vam estar junts 12 hores, hi va haver moments de tot, però les últimes dues van ser molt especials. No ens vam dir res. Simplement ens vam donar les mans”.

A la mateixa hora d’aquell matí de dissabte en què moria Puig Antich, a la presó de Tarragona aplicaven també el garrot a Georg Michael Welzel. Ningú va reclamar-ne el cadàver. El mateix dia havia de morir el guàrdia civil Antonio Franco, que va ser indultat. Havia matat a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano.

Els casos que el Suprem no vol revisar

Lluís Companys

Companys va ser detingut a la Bretanya francesa l’agost del 1940. El 3 d’octubre el van traslladar al castell de Montjuïc, se’l va sotmetre a un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i va ser afusellat el 15 d’octubre. La justícia espanyola mai ha volgut declarar nul aquell judici. “Se’ns va dir que reclamem una cosa que la llei no permet”, diu l’advocat i portaveu de la Comissió per la Dignitat, Josep Cruanyes. Al juny, ERC va decidir portar el cas davant la justícia argentina. Alemanya i França ja van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació del president català.

Joan Peiró

Joan Peiró va ser afusellat, després d’un consell de guerra, el 21 de juliol del 1942. Se’l va acusar perquè “ producido el Glorioso Movimiento Nacional ” va formar a Mataró un comitè revolucionari: “ Si bien no ha podido precisarse que lo presidiera, se le considera responsable directo de los asesinatos que se cometieron ”, diu la sentència. Les filles de Peiró van demanar l’anul·lació del judici sense èxit el 2006. “El Tribunal Suprem va acceptar que les acusacions eren poc específiques però va dir que no podia entrar a considerar imperfeccions jurídiques -explica Cruanyes-. Diuen qualsevol absurditat”, afegeix.

Miguel Hernández

Un consell de guerra va condemnar a mort Miguel Hernández el 18 de gener del 1940 per adhesió a la rebel·lió. La pena es va commutar per 30 anys de reclusió, però el poeta va morir a la presó el 1942. El febrer del 2011 el Tribunal Suprem va denegar la revisió de la sentència amb l’argument que no tenia vigència jurídica. Els familiars del poeta van intentar aportar noves proves, com una carta que exculpava Hernández del responsable de la Falange de València, que no es va tenir en compte durant el consell de guerra.

Julián Grimau

Grimau va ser executat a les cinc de la matinada en un camp de tir als afores de Madrid. S’havia exiliat després de la guerra, però havia començat a entrar a Espanya de manera clandestina a la dècada dels 50. El van detenir el novembre del 1962. El van torturar i fins i tot el van tirar per una finestra. Se’l va jutjar per les seves activitats polítiques i per “rebel·lió militar”. La seva viuda va intentar diverses vegades la revisió del judici sense èxit. L’última, el 1990. L’argument va ser que no es podia reobrir el cas per “coherència jurídica”.

Francisco Granado i Joaquín Delgado

El 29 de juliol del 1963 van explotar dues bombes a Madrid. No hi va haver morts, però sí nombrosos ferits. Dos dies després Granado i Delgado van ser detinguts i el 13 d’agost condemnats a mort. Quatre dies després se’ls va executar. El 1996, en un programa de televisió francoalemany, Antonio Martín i Sergio Hernández van reconèixer que eren els veritables autors de l’explosió. Malgrat la seva declaració, el Suprem va denegar la revisió del cas el 2006. Les declaracions dels veritables culpables van ser considerades insuficients.