Terratrèmol Brexit

LondresAhir va ser un dia fora de control, frenètic i ple de vertigen. Potser per això quan l’eslògan “ take control ” [prendre el control] va aparèixer ahir a la televisió, davant del faristol des d’on van parlar Boris Johnson, Gisela Stuart i Michael Gove -les tres cares més visibles de la campanya a favor del Brexit- resultava una ironia, si no un sarcasme. Perquè probablement des de l’inici de la Segona Guerra Mundial, o des que Anglaterra va guanyar la Copa del Món de futbol del 1966, Whitehall, la maquinària política del Regne Unit, no havia viscut un terratrèmol com el d’ahir.

El sorprenent resultat final de la votació -favorable a abandonar la UE- es va conèixer ahir a les 5 del matí d’ahir i va ser confirmat poc després de les set. L’havien precedit tota mena de turbulències en els mercats financers asiàtics. Una lliura en caiguda lliure en donava fe. En obrir el parquet de Londres, les sacsejades s’hi van traslladar amb l’esperada rapidesa i encara amb més força.

Era també una altra mena d’ironia. Perquè una majoria de britànics va decidir el dia de les votacions no fer cas del que els havien repetit fins a l’esgotament els màxims dirigents mundials. Així, van votar -per raons molt diverses, no totes legítimes i de vegades contradictòries- en contra de tots els advertiments sobre les catàstrofes econòmiques que des del president nord-americà, Barack Obama, fins a la directora general del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, havien dit que els esperaven si gosaven esquerdar l’ statu quo.

“No hi ha marxa enrere”, havia proclamat Cameron dijous, quan encara estaven oberts els col·legis electorals, aprofitant les últimes hores de la campanya. No s’ha equivocat. El camí pres no es pot desfer i és del tot incert, tant per a Europa com per al Regne Unit.

Malgrat tot, “la voluntat dels ciutadans es respectarà”, va dir Cameron en la seva compareixença poc després de les nou del matí davant del 10 de Downing Street. Ho va fer al costat de seva dona, Samantha, signe inequívoc del caràcter testamentari de la compareixença. I va anunciar el que tots els comentaristes ja auguraven com a inevitable, en especial en un país amb la tradició política del Regne Unit. Dimitiria en les pròximes setmanes: “No seria correcte que jo fos el capità que dirigís la nau del nostre país cap a la seva següent destinació”.

L’adéu de Cameron és un bocí més del gerro de porcellana que es va trencar ahir. N’hi ha molts més. Comença a partir d’ara una batalla per la successió al capdavant dels tories, que s’haurà de consumar abans “del congrés del Partit Conservador, a l’octubre”, deia. Boris Johnson, Michael Gove, Theresa May, Phillip Hammond o fins i tot Ruth Davidson podrien optar a la vacant.

A diferència del to fatxenda de Nigel Farage (UKIP) -l’artífex del desastre o, segons les seves pròpies paraules, el promotor del nou “dia de la independència” del Regne Unit-, Johnson i Gove van comparèixer davant la premsa provant d’elevar-se a l’altura d’homes d’estat. Els crítics de Johnson preferirien Gove com a substitut de Cameron. L’exalcalde de Londres no té bona fama. El consideren útil per dirigir el metro i les bicicletes però Downing Street és un altre nivell. Gove, però, jura i perjura que no presentarà candidatura.

El laborisme també viu moments tèrbols. Jeremy Corbyn haurà de fer front dilluns a una moció de confiança presentada per dos diputats, que es queixen de la presumpta falta d’energia que el líder del partit ha posat en la campanya del referèndum. La derrota de Cameron ha obert així la porta als enemics de Corbyn -que són molts- perquè passin a clavar-li ganivetades per l’esquena. El veterà parlamentari d’Islington té el suport popular, però no el dels blairites ni ja tampoc el dels mitjans de comunicació afins, com ara The Guardian. Des d’aquest punt de vista, Corbyn és un altre antiestablishment. I l’hi tenen jurada.

Escòcia no vol marxar de la UE

Finalment, el terratrèmol d’ahir ha encès totes les alarmes a Brussel·les no només pel que és evident, sinó perquè també les ha activat via Edimburg i Madrid. En un tempo perfecte, perquè uns no trepitgessin els altres, Nicola Sturgeon va comparèixer per anunciar que posarà en marxa els mecanismes legals per promoure un nou referèndum d’independència davant de l’agressió que representa que Escòcia sigui arrossegada fora de la UE “contra la seva voluntat”. “Un referèndum d’independència és ara altament probable”, va afirmar. El Regne Unit, “més unit i més europeu que mai”, d’acord amb Boris Johnson, apareixia ahir, potencialment, més desmembrat.