El termòmetre de l’europeisme

ALEMANYA

'El Brexit revaloritza el poder de Berlín', per Isaac Lluch

El primer que va fer Barack Obama després de parlar amb l’encara premier britànic David Cameron arran del resultat del referèndum del Brexit va ser comunicar-se amb Berlín per deixar clar a Angela Merkel que la cooperació dels Estats Units amb Alemanya i la UE roman “irrenunciable”. La perspectiva internacional és clara. L’historiador nord-americà Steven Hill parla ja de Merkel com la “primera ministra de facto d’Europa”. L’adéu de la Gran Bretanya de la UE significa una revalorització del poder polític de Berlín.

“Merkel és l’àncora d’estabilitat entre els caps d’estat i de govern europeus. Després del Brexit, té un rol de lideratge especial. Garanteix la cohesió europea”, apunta el president del grup del Partit Popular Europeu a l’Eurocambra, Manfred Weber. I com interpreta la mateixa Merkel aquest rol? Lideratge alemany, sí, però en absolut dominància alemanya. La cancellera apel·la a la “tranquil·litat i el sentit comú”, i més davant del recel d’alguns governs que raonen que més integració europea suposa més poder per a Berlín.

Solucionar bloquejos i fer que funcioni

A banda de la discussió sobre més o menys Europa, Merkel posa el focus a parlar d’una “Europa exitosa” en què els líders polítics solucionin els bloquejos que han delmat la UE de forma creixent els últims anys, ja sigui amb la crisi de l’euro o la dels refugiats. Fins ara la UE no ha complert prou les seves promeses de portar benestar i ocupació als seus ciutadans. Aquest és el principal problema que Merkel admet que s’ha de solucionar. Amb ella al capdavant. Isaac Lluch

ESPANYA

'La Catalunya que es mira Brussel·les', per Marta Rodríguez

El debat del Brexit va passar per la recent campanya electoral espanyola relegat a una qüestió aliena i llunyana que, com a molt, s’observava amb el neguit de la situació en què quedarien els milers de joves que han marxat cap al Regne Unit a buscar-se la vida. A diferència d’altres estats del voltant, l’euroescepticisme no disposa de cap plataforma política que qüestioni obertament la continuïtat en un club al qual es va ingressar ara fa tot just 30 anys i que va suposar l’entrada a la modernitat. “A Espanya li falten un parell de generacions perquè l’euroescepticisme tingui força”, apunta Berta Barbet, politòloga i editora de Politikon, que sosté que la ciutadania encara té massa recent la dictadura i la Transició.

Però les enquestes comencen a percebre un cert desencant, o, com diu la politòloga Barbet, deixen entreveure “la pèrdua de la fe” en el projecte europeu. No obstant això, el sentiment negatiu és lleugerament inferior al que desperta entre grecs o francesos, que confessen estar-ne farts, segurament per raons diferents. La factura de l’euroescepticisme espanyol es paga per les polítiques d’austeritat dictades des dels despatxos de Brussel·les i assumides com a necessàries i indispensables per l’executiu de Madrid.

L’euroescepticisme espanyol es presenta més en demandes que es podrien resumir en “unes altres institucions són possibles” que no pas en el trencament amb Brussel·les. Només la CUP s’hi oposa sense complexos. De fet, és a Catalunya on la permanència a la Unió s’ha plantejat i debatut més àmpliament dins de la baralla dialèctica per la independència. És en aquest context que el Brexit, ara sí, ha trobat un forat en l’escena política, pel temor espanyol al mirall d’una Escòcia -fins ara vista a la UE com una amenaça- que de sobte és rebuda amb tots els honors a Brussel·les quan s’hi vol acostar plantejant la independència de Londres.

ÀUSTRIA

'El desafiament de la ultradreta', per Marta Rodríguez

En plena campanya del Brexit, la capital austríaca va acollir una cimera de vuit formacions euroescèptiques convidades pel Partit Liberal d’Àustria (FPÖ), que ha escampat el missatge de la por contra els immigrants i refugiats i planteja un referèndum propi sobre la continuïtat a la Unió Europea. La cita, amb el britànic UKIP i el francès Front Nacional, entre altres, pren ara un nou significat amb l’horitzó de la repetició de les eleccions presidencials a la tardor. Al maig, el candidat Norbert Hofer, de l’FPÖ, va perdre per poc més de 30.000 vots enfront de l’ecologista i clarament proeuropeista Alexander van der Bellen, i a les institucions europees es va veure aquesta mínima diferència com una victòria per tapar una esquerda a l’edifici comunitari. Ara Hofer té una segona oportunitat d’aconseguir un càrrec amb prou càrrega simbòlica per clavar la bandera euroescèptica al cor d’Europa. En una enquesta recent, el 40% dels austríacs no veien malament ser consultats sobre la Unió, mentre que l’euroescepticisme ha anat guanyant terreny, tot i que encara un 53% de l’electorat es vol mantenir dins. Caldrà veure si el Brexit dóna encara més ales a la sortida, i més tenint en compte que fa dos anys tan sols una quarta part dels austríacs volia fer les maletes.

PAÏSOS DE L’EST

'Una oportunitat per al canvi', per Corina Tulbure

La capsa de Pandora s’ha obert a Europa de l’Est. L’extrema dreta d’Hongria, Eslovàquia i Bulgària ja expressa sense por el seu racisme i rebuig cap als immigrants. L’hongarès Víctor Orban utilitza el Brexit d’acord amb la seva agenda política antiimmigració i carrega de nou contra els refugiats demanant l’anul·lació de la quota obligatòria que imposa la UE. A la República Txeca, el president Milos Zeman accepta organitzar un referèndum perquè el seu país surti de la UE, atès que el suport a Brussel·les ha disminuït a menys d’un 25%. El segueix, a Polònia, el conservador Jaroslaw Kaczynski, que opta per una reforma de la UE que atorgui poder als estats per controlar la immigració. A Eslovàquia, el Partit Popular Nostra Eslovàquia, d’extrema dreta, també llança missatges per a un referèndum de sortida. L’altra cara del Brexit és la por al futur dels europeus de l’Est que treballen a Anglaterra. Si Jaroslaw Kaczynski demana, després del Brexit, més mà dura amb els immigrants a Polònia, una de les primeres víctimes del Brexit són precisament els 350.000 ciutadans polonesos que viuen a Anglaterra. Molts han assenyalat un increment dels atacs xenòfobs. Els mateixos temors són compartits per més de 170.000 romanesos i per uns 65.000 búlgars que no saben quina serà la seva parada final després del Brexit.

Després de més de deu anys dins de la Unió Europea, molts europeus de l’Est han vist que el seu nivell de vida no s’ha igualat al dels països occidentals. No obstant això, tot i que l’extrema dreta i els euroescèptics volen treure partit al Brexit, el descontentament amb la UE es tradueix en un desig de canvi. “El Brexit també s’hauria de llegir com una necessitat de canvi de la UE des de l’esquerra, no només com una victòria de la xenofòbia. No cal oblidar que un 48% dels britànics han votat quedar-s’hi”, comenta l’editor del portal Criticatac, Florin Poenaru. A Romania, una campanya del diari Gândul convidava a adoptar un britànic perquè, encara que tots els països se n’anessin, Romania es quedaria dins de la UE.

REGNE UNIT

'Una tempesta covada durant molt de temps', per Quim Aranda

El calendari ha volgut que una setmana després que es conegués la decisió del Regne Unit de sortir de la Unió Europea -per un estret marge de tres punts respecte de l’opció de quedar-s’hi-, es commemorés a Thiepval, al nord de França, el centenari de la batalla del Somme, la més brutal de la Primera Guerra Mundial: va causar un milió llarg de víctimes entre l’1 de juliol i el 18 de novembre del 1916.

Els actes de commemoració i recordança de l’efemèride, difosos per la cadena pública BBC, i fets sobre els terrenys en què es va combatre fa un segle, han anat revestits d’una exasperant càrrega patriòtica britànica i francesa que ha eclipsat qualsevol reflexió sobre el desastre d’ara fa un segle. El més greu, però, és que no hi havia cap representació d’Alemanya, un país que va perdre un milió de combatents a la Gran Guerra. Després del Brexit, aquesta absència és un símptoma estrany. De què?

El biògraf de Margaret Thatcher, Charles Moore, assegura que va ser l’any 1990, en una reunió amb el canceller alemany Helmut Kohl per discutir la reunificació alemanya, quan la Dama de Ferro es va desencantar per fi de la implicació comunitària del Regne Unit. Tan sols quinze anys abans, la política conservadora havia fet campanya entusiasta a favor de l’entrada britànica a les institucions europees.

D’altra banda, el periodista Simon Jenkins sosté en el llibre Thatcher and sons [Thacher i els fills] que la generació de polítics que l’han seguida -des de John Major fins a Tony Blair, passant per David Cameron o Gordon Brown- han crescut modelats per la seva visió del país. Des d’aquest punt de vista, el que s’acaba de trencar amb la victòria de l’opció del Brexit és una conseqüència covada durant molt de temps del que mai havia sigut una relació entusiasta.

Patriotisme

Qui escriu aquestes ratlles té una experiència anecdòtica però significativa per afegir a l’argument. Amb dos fills educats en el sistema públic britànic, tots dos han conegut abans -amb sis anys- el paper heroic del Regne Unit en la defensa de la democràcia durant la Segona Guerra Mundial etcètera, que no pas què és la UE ni per a què serveix. Atesos els antecedents, més els ets i uts que s’hi han afegit -emigració, per exemple-, votar-hi a favor era una opció contracultural.

Com Churchill va dir de Chamberlain, Thatcher “va canviar el temps”. Vint i sis anys després que la fessin fora del poder a causa d’Europa, la tempesta s’intensifica.

FRANÇA

'On Europa fa temps que és l’ase dels cops', per Marc Vidal

Les fitxes del tauler d’escacs europeu fa dies que s’han remogut, fins al punt que ja ningú no sap com continuar la partida. Això passa especialment a França, on el terratrèmol Brexit s’ha deixat sentir amb força. Allà fa anys que Europa és l’ase dels cops. L’any 2005, els francesos ja van dir no a la Constitució Europea, el projecte de tractat que va quedar enterrat de cop sota una espessa capa d’interrogants i pors euròfobes. Un ideari que al país gal té un gran abanderat: el Front Nacional, ara liderat per Marine Le Pen, que somia amb un Frexit, la sortida de França de la UE.

A Le Pen li va faltar temps per sortir a demanar un referèndum sobre Europa a França, amb l’esperança d’una victòria per l’efecte arrossegament de l’onada britànica. No és una cabòria. Les enquestes indiquen que ara mateix França és un país més euròfob que el Regne Unit. Un estudi recent del Pew Research Center assegura que el 68% dels francesos tenen una visió desfavorable de la UE, mentre que al Regne Unit, abans del Brexit, eren un 48%. Una victòria a França del no a Europa és més que una possibilitat. Com també ho és que Le Pen guanyi la primera volta de les eleccions presidencials franceses, l’abril de l’any que ve.

Amb la popularitat per terra, el president francès, François Hollande, s’ha convertit en l’objectiu de totes les crítiques. I Europa queda una mica més lluny. “La crítica més ferotge es dirigeix ara cap al govern francès i no cap a la UE. És molt difícil carregar les culpes a Europa quan en l’imaginari francès és el president qui no funciona”, reflexiona el politòleg Dídac Gutiérrez-Peris, de l’Institut Viavoice de París. “Hollande viu una contradicció: com més malament li vagi al Regne Unit des d’ara, millor per a ell. És la manera de mostrar en la campanya presidencial què pot passar si guanya el Front Nacional”, conclou.