Un terç del menjar que comprem va a les escombraries... i cada cop més

BarcelonaSi el malbaratament alimentari fos un país, seria la tercera potència en emissió de gasos hivernacle, només per darrere de la Xina i els Estats Units. Cada any, l’atmosfera absorbeix 3.300 milions de tones de diòxid de carboni per aliments que algú ha comprat -o cultivat- i que han acabat a les escombraries, segons dades de la FAO. L’aigua invertida anualment per produir tots aquests aliments, 250.000 milions de metres cúbics, és l’equivalent al cabal anual del riu Volga, o tres vegades el llac Léman, a Suïssa. Si l’estany de Sant Maurici, al Parc d’Aigüestortes, tingués un tap al fons i el llac fos buidat i omplert cent vegades, pel forat s’escolaria l’equivalent a l’aigua desaprofitada cada any per produir tots els aliments malgastats. Econòmicament, el malbaratament alimentari suposa 750.000 milions de dòlars, el mateix que el PIB de l’Aràbia Saudita. En total, gairebé el 30% dels aliments són malbaratats arreu del món. Només el menjar que es llença a la Unió Europea -al voltant de 100 milions de tones- podria evitar tota la fam del món dues vegades, d’acord amb dades de la Comissió Europea. Segons alerta el programa europeu Refresh, que compta amb la col·laboració del centre català de recerca CREDA, si no s’hi posa remei, el malbaratament alimentari a l’Europa dels 28 podria arribar a la xifra de 120 milions de tones el 2020.

Les xifres d’aquest problema d’abast mundial són devastadores. Catalunya tampoc en surt gaire ben parada. Els catalans malbaraten cada any 35 quilos per persona de menjar, prou per alimentar 500.000 persones durant 365 dies, segons les últimes dades disponibles, corresponents a l’estudi Diagnosi del malbaratament alimentari,elaborat el 2011 per l’Agència de Residus de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquests 35 quilos no hi ha comptabilitzats els aliments que es llencen en el sector primari, en la distribució a l’engròs o en la indústria agroalimentària, uns actors que, si s’afegissin a l’equació, farien pujar la xifra a 76 quilos de menjar malbaratat per persona. La mitjana espanyola, incloent-hi tots aquests conceptes, és de 49 quilos, segons el Bio Intelligence Service 2010, l’estudi de referència per a Europa. Altres barems -la disparitat de dades i mètodes de comptabilització és un dels grans problemes a l’hora d’abordar la qüestió del malbaratament- xifren en 173 quilos per persona el menjar que es llença a Europa, segons l’estudi Estimates of European food waste levels, publicat el març del 2016 per l’Institut de Recerca Mediambiental de Suïssa (IVL).

“No som prou conscients de la gran quantitat de menjar que arribem a llençar”, diu Raquel Díaz, investigadora del CREDA. A les famílies és on se’n llença més. De les 262.471 tones d’aliments que cada any van a les escombraries catalanes, el 58% surt de les cases particulars (151.800 tones). Els supermercats són responsables d’un 16%, i els bars i restaurants, d’un 12%. El sector del comerç al detall (fruiteries, carnisseries, peixateries, forns de pa...) representen un 9% del total, amb una superfície total de venda similar a la dels supermercats. Els serveis de càtering i restauració de les institucions sumen un 4%, mentre que els mercats municipals són el sector amb un menor percentatge de malbaratament, l’1%.

El perquè del malbaratament

Però, ¿per què es produeix aquest malbaratament? A les famílies sovint el problema té a veure amb una mala planificació de les compres i poca consciència del que es menja i es llença. “Malgrat que ha augmentat la preocupació per qüestions mediambientals, el malbaratament alimentari no s’ha considerat un problema social fins fa poc”, diu l’informe de l’Agència Catalana de Residus. La interpretació errònia de les dates de caducitat o consum preferent també porta a llençar aliments encara comestibles, sobretot a les famílies monoparentals o unipersonals, on es generen més restes alimentàries que a les famílies extenses, ja que les racions dels supermercats no estan pensades per a les del primer tipus.

Els supermercats són el segon agent que més menjar malbarata: 42.098 tones a l’any. Precisament per això, després de dos anys de treball, l’Agència de Salut Pública de Catalunya acaba de redactar una proposta de llei perquè els grans supermercats no puguin llençar menjar, segons ha pogut saber l’ARA. La proposta obligaria les superfícies comercials de més de 400 m a arribar a acords amb entitats socials per tal que el menjar que descarten -perquè falta poc perquè caduqui, per exemple- no es malbarati. És el mateix que, des de l’any passat, França imposa als súpers del país de forma pionera. La llei que prepara l’Agència de Salut Pública també inclou un segon punt perquè s’eximeixi de responsabilitat les entitats o empreses que facin donacions de menjar. Aquesta modificació permetria que les entitats socials rebessin fins a 40 vegades més aliments. El tercer punt de la proposta de llei, que es debatrà en la seva totalitat amb el Tercer Sector Social abans que vaig al Parlament, té a veure amb l’impuls de la formació contra el malbaratament.

Dins del rànquing de malbaratadors, als supermercats els segueix la restauració i els càterings d’escoles, residències o hospitals. En aquests agents, l’origen del malbaratament solen ser aliments no consumits o productes mal conservats. A l’engròs, per la seva banda, són habituals les pèrdues per aliments degradats o mal conservats, en alguns casos pel trencament de la cadena de fred; i al sector primari, finalment, molts aliments són rebutjats per la seva forma i color, o per excedents.

En aquest últim sector, el motiu del malbaratament és de vegades especialment dolorós: molts aliments són rebutjats perquè es consideren lletjos i no compleixen els estàndards de mida o aspecte, però són totalment comestibles. No hi ha dades a escala catalana del que s’arriba a llençar en aquest tram de la cadena, però la FAO xifra en gairebé 100 milions de tones el menjar malbaratat durant la producció agrícola, 20 en la postcollita i l’emmagatzematge, 20 en la transformació i 10 en la distribució -el consum el xifra en 100 milions més.

Segons l’Agència Catalana de Residus, els reptes a l’hora d’encarar el problema del malbaratament són bàsicament dos: prendre consciència que les restes alimentàries són un recurs -malgrat que la normativa les considera un residu- i recuperar el valor de l’aliment.

En aquest sentit, la investigadora del CREDA Raquel Díaz recalca la necessitat d’una sensibilització i una educació més grans: “La nostra cultura alimentària s’ha impregnat de l’hàbit de la societat de consum de fer servir i llençar, ja sigui roba, electrodomèstics o menjar. Si com a societat valoréssim més l’alimentació, no es produiria tant de malbaratament”, assenyala.

Data de caducitat vs. data de consum preferent: una confusió problemàtica

El desconeixement sobre el significat real de la data de caducitat i la data de consum preferent és un dels motius pels quals es malbaraten més aliments a escala domèstica. Només en el cas dels productes peribles a curt termini -aquells que si es fan malbé poden representar un risc per a la salut humana-, l’embalatge inclou la data de caducitat. La resta de productes inclouen només la data de consum preferent, que en cap cas significa que un cop superada hi hagi un risc per a la salut. És senzillament una recomanació i només determina que, fins aquella data, el producte mantindrà totes les seves propietats organolèptiques intactes (sabor, olor, color, textura...). Més enllà de la data de consum preferent, només si el producte dóna mostres d’estar en males condicions (fa pudor, canvia de color, aspecte) pot representar algun risc.

En tot cas, les indicacions de la data de caducitat i la data de consum preferent es basen, principalment, en assajos de la qualitat dels aliments i són potestat del fabricant. No hi ha unes normes oficials que determinin els assajos que s’han de realitzar ni la metodologia que s’ha d’emprar per avaluar la data de consum preferent o la de caducitat. Per tant, aquests dos indicadors només són informació del fabricant al consumidor. No és una data marcada per cap norma ni legislació i no està sotmesa a validacions per part de l’administració, que no té cap paper a l’hora de determinar-la, tret de la supervisió de l’existència de l’etiqueta. Així, pot ser apte consumir un producte alimentari més enllà de les dates de durada mínima, ja sigui la data de consum preferent o la de caducitat, si s’ha mantingut en les condicions de conservació adequades.