Tàpies, l’artista espiritual que no volia déus

Barcelona“Quina gran sorpresa saber que l’obra de Bodhidharma, fundador del zen, es va dir Contemplació del mur al Mahayana. Que els temples zen tenien jardins de sorra formant estries o franges semblants als solcs d’alguns dels meus quadres. Que els orientals ja havien definit determinats elements o sentiments en l’obra d’art que inconscientment afloraven aleshores en el meu esperit”. El 1970, quan Antoni Tàpies va escriure això a Comunicació sobre el mur, era un artista reconegut precisament per aquestes pintures matèriques que s’assemblaven a murs o parets plenes de grafits i que es llegien més aviat com un reflex de la grisor i la tristesa de la postguerra.

Ara, amb perspectiva, es poden fer moltes altres lectures. Fa onze anys de la mort de l’artista que aquest dimecres, dia 13, hauria fet cent anys. Els actes del centenari, l’Any Tàpies, començaran llavors amb tot un seguit d’activitats que tenen com a principal objectiu fer aquestes relectures de la seva obra per portar-la de nou al present. I si una cosa forma part del nostre ara i avui és la constatació que el món ha deixat de ser eurocèntric. El focus cultural cal buscar-lo a Orient més que no pas a Occident. En sabem poc, però, d’aquelles cultures, i per això serà interessant endinsar-s’hi de la mà d’un artista tan proper com Tàpies, que va conèixer a fons aquestes cultures i les va destil·lar i fer seves en moltes de les seves obres.

“Tots coneixíem l’interès de Tàpies per les cultures dites orientals, però curiosament encara no s’havia fet cap exposició que abordés aquest tema”, comenta Núria Homs, comissària de L’empremta del zen, amb la qual ha volgut concentrar el tema en una sola de les cultures no europees ni estatunidenques que tant van interessar Tàpies: s’ha centrat en el budisme.

Coincidirà en el temps i l’espai amb una altra mostra de l’artista i científic Pep Vidal que aborda la relació de Tàpies amb la ciència a través del treball de joves artistes nascuts als vuitanta i que, per tant, tenen la mirada neta per enfrontar-se al llegat del mestre perquè no hi van coincidir.

La relació entre ciència i budisme té tot el sentit perquè, explica Homs, precisament “el budisme intenta trobar un punt de connexió entre el que és material i el que és espiritual”. Això és, afegeix, el que va interessar tant als artistes i intel·lectuals, des de Tolstoi fins a Wagner, que a mitjans del segle XIX buscaven una alternativa o contrapès espiritual al positivisme científic de l’època. I també als creadors que, després de la Segona Guerra Mundial, miren de trobar consol al sentiment de ruïna i desencís amb el saber humà que va comportar la bomba atòmica. Són aquests els dos moments en què més influència va tenir el budisme en la cultura occidental i, de fet, per a Homs no hi ha dubte que “el budisme forma part del ferment intel·lectual de la modernitat i, per tant, configura una manera d’entendre l’acte creatiu”.

Tàpies va ser totalment receptiu a aquesta influència des de molt jove. A la biblioteca del pare va llegir primer El llibre del te, de Kakuzō Okakura, que ja s’havia publicat en català durant la República –el 1932 en traducció de Carles Soldevila–, i altres llibres sobre hinduisme i budisme que el van marcar. De gran, però, va continuar les lectures d’autors com D.T. Suzuki o Alan W. Watts, i aquest pensament està sempre al darrere de la seva filosofia de l’art i la vida. “Per a l’intel·lectual d’avui, per a qui són insuperables els preàmbuls de la fe religiosa, però que, en canvi, sembla necessitat de preservació o de creació de tants i tants valors espirituals, d’una comprensió unitària de l’Univers, tan necessària per al nostre equilibri psíquic, trobar-se amb el Tx’an és com el sospir alleujat del qui reposa després d’un llarg camí”, escriu a Memòria personal. “Trobar-me de sobte amb les fondàries tan terriblement senzilles d’aquell pensament, sense necessitat de déus, ni dogmes, ni ritus, ni escriptures, fou una revelació que, per la seva increïble modernitat, em va causar una gran atracció”.

Tot i que costa esbrinar si va ser primer l’ou o la gallina, és a dir, si van ser aquelles lectures de joventut les que el van fer com era o si va ser el seu tarannà el que el va portar a buscar confirmació en les lectures budistes, el cert és que és un corrent de fons que travessa tota la seva obra, no sols la que va fer a partir dels anys vuitanta, clarament referenciada en el gest, la cal·ligrafia i els mites budistes, sinó també l’anterior.

Per una part, perquè la vena mística espiritual ja apareix en les seves primeres obres de l’etapa magicista, i, per l’altra, perquè ja s’ha vist que també hi ha molt d’aquesta filosofia en les pintures matèriques.

La influència del 'zenga'

Tanmateix, l’exposició comença el recorregut a finals dels anys 70, que és quan ell torna al llenç i al gest, també als vernissos, en gran part motivat per aquesta inspiració oriental. No va ser l’únic que s’hi va emmirallar. La manera com els monjos budistes japonesos, que des del segle XVII vivien bandejats de la cultura oficial, transmetien els seus coneixements a través de l’art, el conegut com a zenga, va marcar també tota la Generació Beat, els expressionistes abstractes, el mateix Joan Miró i molts altres creadors experimentals com ara John Cage.

L’art d’aquests monjos com ara Hakuin Ekaku o Sengai Gibon va interessar especialment a Tàpies, que també en va col·leccionar algunes obres. “És una manera de fer en què la ment ha de desaparèixer, el gest ha de ser molt ràpid, s’ha de fer molt concentrat perquè no admet correccions”, explica Homs, que recorda que tot i que no hi ha constància que Tàpies practiqués ioga o meditació clàssica, sí que a l’hora de pintar feia abans uns exercicis de meditació consistents a caminar pel taller ajudant-se d’un so repetitiu fent esclafir els dits per entrar en un estat de concentració.

Hi ha encara molts més elements extrets o coincidents amb aspectes de la filosofia oriental que apareixen a l’obra de Tàpies, tot i que semblin camuflats. Tenen a veure també amb la frase que li agradava citar de Teresa d’Àvila, allò de “Entre los pucheros anda Dios ”. És aquesta idea de donar valor i rellevància a les coses pobres i senzilles, a unes sabates, un mitjó, un tros de roba vella, un pot mig rovellat... O mostrar el dolor dels cossos mutilats, envellits, malalts. En la seva obra els donava dignitat, els elevava, com volia fer amb la famosa escultura del Mitjó, a la categoria de monument, eren l’aixopluc per reflexionar sobre la condició humana. Com podria ser-ho la sala de reflexió de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on tot el simbolisme de la campana, la serp o les cadires busquen també portar l’espectador a un estat de meditació més enllà de les religions.

Però, encara que sembli contradictori, en l’obra de Tàpies també hi havia, com a la dels monjos budistes, molt d’humor. El riure també és una manera d’arribar al coneixement, com també ho són el sexe i l’amor, que a vegades mostrava de manera totalment explícita en els seus treballs.

L’Any Tàpies, doncs, comença amb una invitació a descobrir nous horitzons i cultures. Els anirem redescobrint, de la seva mà, pas a pas.

Dossier Centenari Antoni Tàpies

Següent

La importància d’un mitjó

Anterior

“Tàpies va qüestionar el que significa la cultura europea”

Vés a l’ÍNDEX