Talibanistan: cercle tancat

Potser sembla paradoxal, o fins i tot cínic: per a l’Afganistan els atemptats terroristes de l’11-S van ser, en part, una sort. Van reincorporar el país a la llista de prioritats dels països occidentals en matèria de política exterior, de la qual havia sigut expulsat el 14 de febrer del 1989, després de la retirada de les últimes tropes soviètiques. Va ser l’última gran batalla de la Guerra Freda: una de les superpotències -l’URSS- s’hi va implicar de ple i en va sortir derrotada, mentre que l’altra, els EUA, va donar un suport indirecte a la resistència antisoviètica a través del Pakistan.

Després, però, els Estats Units i els seus països aliats van observar, sense moure un dit, com els seus antics col·laboradors en la guerra antisoviètica, els mujahidins, sumien l’Afganistan en un conflicte de faccions i frustraven així les esperances de la població de normalitzar i reconstruir el país. Aquells líders mujahidins, que amb els seus combatents van lluitar durant deu anys contra els invasors soviètics amb el suport d’Occident, la Xina i els règims àrabs (tot i que molts d’ells eren lluny del front de batalla), no van poder o no van voler repartir-se el poder per fer el que els afganesos esperaven d’ells. Tot i les seves discrepàncies, els Set de Peshawar -un grup conegut també com a Haftgana i format per set tanzims (organitzacions) de mujahidins sunnites amb base d’operacions al Pakistan- es van unir per negar als Vuit de Teheran -una aliança més petita, anomenada Hashtgana i composta per faccions xiïtes que tenien el suport de l’Iran- una participació equitativa en la futura administració. Tots dos grups eren islamistes i havien estat promoguts i protegits pel dictador militar pakistanès Zia ul-Haq i pel règim de l’imam Khomeini, respectivament. Els no islamistes de la resistència antisoviètica inicial -els militants d’esquerres, els nacionalistes laics i els monàrquics- van acabar marginats, incorporats per la força a les files dels mujahidins o assassinats. Aquests fets van ser la llavor dels conflictes que van tenir lloc a l’Afganistan després del 2001.

Les atrocitats comeses durant la guerra de faccions van propiciar l’aparició del moviment talibà. Tot i que els seus líders havien format part dels mujahidins, van optar per no involucrar-se en les lluites pel poder. Les comunitats locals els van demanar ajuda, primer a Qandahar, la seva província natal. Aviat, però, els talibans es van estendre per tot el país, van desarmar totes les faccions contràries i el 1996 van conquerir Kabul. Van declarar l’emirat islàmic, en un moment que ho controlaven tot llevat d’uns quants focus de resistència al país. El govern nord-americà ja havia temptejat la situació per adaptar-se al que semblava que havia de ser el nou règim, basant-se en l’interès de diverses companyies petrolieres que pretenien construir un gasoducte a l’Afganistan. Un home va esdevenir ja aleshores clau en aquestes gestions, Zalmay Khalilzad, que més tard es va convertir en el “virrei” nord-americà a l’Afganistan i, el 2020, va firmar amb els talibans l’acord per a la retirada de les tropes nord-americanes.

Els atacs de l’11-S van impedir que els talibans aconseguissin el control de tot el país. Els Estats Units van decidir perseguir no només Al-Qaida, que havia perpetrat els atemptats, sinó també els seus amfitrions, els talibans, aliens als preparatius dels atacs. Els EUA van posar tota la seva influència al servei del que quedava dels enemics dels talibans, els mujahidins de l’Aliança del Nord, que van arribar al poder arran de la caiguda del règim talibà i la fugida dels seus líders, sobretot al Pakistan. L’Aliança governava a través de Hamid Karzai, el president titella.

Una sèrie de factors van fer que la intervenció liderada pels Estats Units perdés gran part del suport de la població: la corrupció endèmica cada vegada més generalitzada dintre del nou govern afganès; l’actitud arrogant dels Estats Units, tot i afirmar repetidament que Kabul portava la iniciativa; el nombre cada vegada més alt de víctimes civils causades pels exèrcits dels EUA, els aliats i el govern mateix; les violacions dels drets humans per part dels serveis d’intel·ligència i la policia del país; la manipulació constant de les eleccions a favor dels candidats favorits dels Estats Units; el mal ús de la societat civil com a pobre ornament del que va evolucionar fins a convertir-se en una democràcia només de façana; la incapacitat per millorar la vida d’una gran majoria de la població i treure-la de la pobresa, i una fractura social cada vegada més profunda.

Al final, la presidència d’Aixraf Ghani era una bombolla buida amb un exèrcit de 300.000 soldats; un exèrcit desmoralitzat per la corrupció i la indiferència del seu propi govern i la promesa incomplerta dels EUA d’una retirada sota unes determinades condicions. En comptes de tancar un acord de pau amb els talibans i esperar fins que com a mínim es comencés a entreveure un final per a aquesta guerra de 40 anys, les forces nord-americanes es van limitar literalment a apagar els llums. A la seva última base militar, Bagram, un temporitzador va deixar les instal·lacions a les fosques 20 minuts després que s’enlairés l’últim avió nord-americà: va ser així com els “socis” de l’exèrcit afganès es van assabentar del que passava. L’evacuació dels seus militars, matussera i incompleta, amb desenes de milers d’aliats afganesos abandonats, va acabar de forma caòtica i amb una massacre a l’exterior de l’aeroport de Kabul, en la qual els militars nord-americans, en la confusió posterior a l’atemptat suïcida d’Estat Islàmic, van ser responsables de moltes morts que en canvi van ser comptabilitzades com a víctimes de l’atac. Poques hores més tard, els Estats Units van atacar amb drons els suposats cervells de l’atemptat, per bé que després va resultar que eren famílies afganeses comunes.

Al cap de pocs minuts els talibans entraven per fi a l’aeroport de Kabul, després d’haver tornat a controlar el conjunt del país. Feia gairebé 25 anys que havien conquerit per primera vegada la capital afganesa i gairebé 20 que els havíem donat per derrotats i desapareguts després de la intervenció liderada pels Estats Units, que va començar el 8 d’octubre del 2001.

Thomas Ruttig és codirector de l’Afghanistan Analysts Network

Dossier 20 anys de l'11-S

Següent

El plaer de l’apocalipsi

Anterior

Barcelona i Cambrils: El jihadisme autòcton

Vés a l’ÍNDEX